Que les Pasqües han evolucionat és evident. La música de pik-up, el rock de Los Llopis, les cançons d’Antonio Machin i els berenars a qualsevol caseta del terme deuen ser actualment un record tan arcaic com les històries de romans i cartaginesos. Però una cosa continua igual: la voluntat de passar-se-ho be, de delectar-se amb amics i amigues cantant, ballant, berenant, parlant……..
La Penya Vagabundos va ser de les primeres en intentar que la Pasqua fora molt més que un simple xalet on s’escoltava música o es berenava. Va ser la primera, o de les primeres, en proposar que el grup que es reunia cada any per Pasqua allargara els encontres a la Fira i a totes les celebracions oportunes. Va ser pionera en fer d’una reunió puntual la periodicitat de retrobar-se per amistat i per gust moltes més vegades a l’any.
Recorde que una de les primeres accions que ferem com a Penya va ser pintar a una vorera del barranc de la carretera de Ribesalbes un vagabund amb un gosset. Era una pintura, quasi un grafiti, modest i senzill però que va durar molts anys a pesar del sol i la pluja. Cada vegada que passava per allí mirava si encara estava. No ha arribat als cinquanta anys com la pròpia Penya però va ser testimoni de la voluntat de fer de l’amistat que ens unia, i unix, a tots els components una pinya que va més enllà de la puntual relació entre coneguts. Som un grup d’amics, ara ja d’edat provecta, que ha sabut complaure’s una i mil vegades i que espera celebrar cinquanta anys més amb l’alegria i força d’este aniversari.
Deixa un comentari