Fa unes setmanes la seu valenciana de la U.I.M.P. va organitzar una taula redona sobre la història del Barri del Carme de València i la compatibilitat entre cultura i oci. L’antic rector de la parròquia de la Sta. Creu, D. Francisco Gil, exposà el rellevant passat d’una zona de la ciutat que ha estat protagonista essencial del Cap i Casal. El professor Josep Montesinos presentà nítidament, i sense embuts, la situació actual que permet difícilment la convivència entre els veïns i aquells que només s’acosten per raons lúdiques noctàmbules. Llàstima que l’anunciada presència de la concejala Beatriz Simón, regidora amb responsabilitats al barri, no va poder concretar-se per malaltia imprevista.
Em va correspondre parlar-ne del que significa cultura popular i la seua plasmació en el districte. No és aquest el moment, evidentment, de fer-ne una exposició llarga i acadèmica dels distints conceptes que podrien incloure’s en l’enunciat però sí es convenient exposar, encara que siga mínimament, la transcendència de les manifestacions culturals populars com element vertebrador i aglutinador d’una societat.
D’entre les vàries definicions de cultura popular crec que podríem cenyir-se a aquella que ho contempla com la capacitat d’un col·lectiu per, a partir d’uns elements del passat més o menys remot, generar unes manifestacions que esdeven símbols identitaris d’eixa mateixa col·lectivat. I per tant elements propiciadors de propostes vers el futur.
El Barri del Carme per la història, l’arquitectura, la concentració d’elements definitoris de la ciutat, etc…. és sens dubte una de les zones urbanes més explícitament valencianes, més explicativa del ser i essència de València. Encara podem fruir de les manifestacions populars que definien (definixen?) la naturalesa de la urbs: falles d’autèntic arrel cívic més enllà del poder econòmic del mecenes de torn; festivitats evidenciadores de la inclinació escènica dels valencians com l’Altar dels Xiquets de S. Vicent; romanents d’una religiositat més humanística que teologal en la celebració de la festivitat del Carme; intents estètics de lligar creences religioses i formes populars com les Creus de Maig; etc…
No són privatius del Barri aquests trets, evidentment, però sí tenen ací una dimensió d’incardinació profunda entre els veïns. Sembla com si en cada ocasió es vol manifestar la voluntat de ser conjunt i continuar sent-ho per sobre el temps i les circumstàncies.
Però els temps, i concretament aquest dels inicis del XXI, presenten unes dinàmiques aparentment difícils de conciliar amb eixes tradicions. Els temps i els interessos mercantils més fàcils que poden semblar en ocasions lògics, fins i tot justs. A més a més, moltes d’eixes noves dinàmiques també poden contemplar-se com elements actuals de la cultura popular, per exemple certes intervencions al carrer que li donen una alegria i una vitalitat de la que pot ser estava necessitat. No és menys evident però que eixes noves manifestacions, sense l’acceptació del propi barri, es converteixen en element distorsionador de la pròpia entitat. Una pintada colorista en un un mur pot ser agradable, l’abús de grafitis sense gràcia i en ocasions sobre espais monumentals és un atac al patrimoni i a la llibertat de qui resideix al lloc atacat.
L’alegria ciutadana al carrer és possitiva però l’abús acústic, la incontinència defecadora o el desficaci etílic són un atac imperdonable pels veïns i la ciutadania en general. Encara que un atac més immisericorde i malsà es el que prové de l’abandonament i l’especulació. Mentres en altres districtes de la ciutat el compliment de les normes urbanes, tant sanitàries com de qualsevol altra mena, tenen una vigilància extrema ací semblen ser desconegudes massa sovint pels responsables públics.
Tornant però al concepte cultural de allò que cal considerar popular, d’acord amb les noves corrents i tendències, cal manifestar d’entrada que res no pot ser considerat cultural quan significa una atac patrimonial i un despropòsit cívic. Empastifar amb pintura monuments no és un acte de transgressió sinò una marranada; defecar animals i persones pel carrer no és cap acte de llibertat sinò una porqueria; desbarrar a crits a altes hores de la nit no és una acció deslliuradora sinò un atac a la convivència; permetre un descontrol urbanístic i destructor d’un barri no és una actitud magnànima del governant sinò una agressió irreparable.
En definitiva que ningú s’escude en una pretesa modernitat o activitat popular per beneir unes accions, privades o públiques, que no són altra cosa que una envestida innoble contra una de les zones més dignes i representatives d’una ciutat i país: el Barri del Carme.
Deixa un comentari