En el trànsit del segle XIX al XX van ser molts els poetes europeus que s’acostaren als haikus com formulació ideal per a la seua obra. De García Lorca a Machado o César Vallejo, per parlar-ne només d’autors castellans, podem contemplar influències de la forma lírica tradicional japonesa, però serà Juan Ramón Jiménez qui es mostrarà més entusiasmat i qui dirà: Las expresiones poéticas más bellamente delicadas se las he oído a hombres toscos del pueblo, tot i referint-se a la tradicional expressió popular dels haikus.
Juan Ramón perseguirà (així ens ho dirà) al llarg de tota la seua trajectòria poètica allò que és l’essència de l’haiku: economia de paraules, senzillesa, depuració, síntesi però sempre cercant el fons de la persona o les coses. I, sens dubte, ell i tants altres poetes en qualsevol llengua tenien com referent Bashô Matsuo.
Nascut en 1644 en Ueno, població de la que coneixem actualment com governació de Mie, al centre del Japó. Fill d’un modest samurai als denou anys va ser deixeble d’un mestre d’haikus, Kitamura Kigín, i a pesar de la dificultat d’expressar-se mitjançant una forma poètica tan exigent ja va composar el seu primer vers:
Ha vingut la primavera?
O s’haurà acabat l’any?
És nit vella.
(Hem de tenir present que el calendari japonés era diferent de l’occidental. Allí començava l’any quan florien les pruneres, més o menys sobre un febrer ja avançat).
Ja en aquest primer haiku ens adonem de la importància de la natura en l’obra de Bashô (per altra part font d’una àmplia majoria de tota la producció al país). El paisatge adquireix la condició de referent de forma tal que el poema ha de pretendre dir, amb economia absoluta, tot el que pot fer-nos sentir:
Roig, molt roig,
Cau el sol sense pietat.
Vent de tardor.
Però en la visió pot acoblar-se, ocasionalment, un sentit d’humor plenament lleuger o bromista descarat:
¡Vaja sarcasme!
A sota d’un elm
xerroteja un grill.
Puces,polls
pixant els cavalls….
¡Quin coixí!
I sempre, sempre, el camí no sols com espai de trànsit sinó com espai de vida (en certa manera és el que dirà segles després Antonio Machado quan ens parla que el camí es fa caminant, que el camí ho és perquè l’home li dóna vida), per això quan hom es proposa fer una translació de Bashô 1 titola el poemari com una senda. Una senda que et permet viure i veure, i beure’s, el paisatge, la natura, la vida tota:
Quina majestat!
En les fulles verdes, tendres,
la llum del sol.
El sol, origen del ser, no es més que una brossa, una fulla. Fins i tot les accions, aparentment superficials, esdevenen lligam entre la persona i la natura:
M’han recordat
el pinzell de les celles
els cards rojos.
Els estudiosos, a més de considerar Bashô Matsuo, cim de la poesia haiku, assenyalen tres virtuts fonamentals de la seua obra: la singularitat, la senzillesa i la maduresa (probablement com a conseqüència de la recerca de la simplicitat). Tan pur pretén el poema que ni les múltiples traduccions seran capaces de trair l’essència del vers. Octavio Paz afirma que alguns versos de Bashô ha resistit totes les traduccions. Si el perill davant el qual el vers es veu més impotent és la traducció (lliure o no) cal concloure que l’haiku assoleix la condició de poema absolut. Un absolut en el que s’integra la pròpia necessitat física, com el menjar, amb la natura i el sentiment més emotiu:
Al peu de l’arbre
sopetes i vinagreta
!i els cirerers¡ .
En maig de 1694, continuant amb les sendes que són camí i vida, s’acomiadarà dels amics i companys d’Edo amb un dels versos més corprenedors que he sentit o llegit mai:
Porte de bàcul
una espiga de blat.
¡Quin adèu!.
El 12 d’octubre (23 de novembre en el calendari occidental) moria Bashô Matsuo en Osaka, en casa d’uns deixebles, als que dies abans, el 8 d’octubre, havia dictat el seu darrer vers:
Malalt en viatge
els meus somnis vagant
per un erm.
La seua influència en la lírica japonesa va ser immensa, i en l’occidental encara adquireix la condició d’espill en el que calibrar la qualitat dels haikus i la sensibilitat en l’ús de les paraules. Ni la natura ni el paisatge s’havien vist anteriorment com ell els va integrar a la poesia, i la bellesa dels mots es va dimensionar extraordinàriament des de la senzillesa i puresa.
Notes:
- Cabezas, Antonio. La Senda de Oku. Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, 1993. ↩
Deixa un comentari