L’esperança és segurament el sentiment més profund i present de tots aquells que d’una o una altra manera participen en les romeries penitencials de les comarques castellonenques. No ens referim a l’esperança producte d’un egoisme bastard i àvar, sinó al sentiment que des de el compromís amb la pròpia societat ens fa més esplèndids i arrelats al propi poble.
Els Pelegrins de Portell, amb els seus segles de tradició recuperada fervorosament els darrers anys, en son una bona mostra de l’afirmació anterior. Evidentment la història ens retrotrau a la sequera que castigà el poble durant tant de temps i al peregrinatge que des d’aquell moment els homes de Portell celebraren, però, si transcriure l’acció de la romeria és relativament fàcil, l’intentar fer una aproximació als sentiments dels qui des de l’església parroquial a sant Pere de Castellfort, i des d’aci a l’església, caminen tot un dia per satisfer el compromís (tradició) amb el manament que els va fer el Papa als pelegrins que fins Roma es desplaçaren, no solament és més profund sinó que comporta un endinsar-se al més íntim de cadascú dels caminants.
El pelegrí no es comporta com protagonista d’una festa o d’un acte lúdic. La seua actitud és la de qui està revivint una pàgina històrica del poble i a la vegada una vivència única. No creu que allò que li reporta el camí siga part d’una escenificació festiva sinó la contribució personal i solidària a l’esperit que ha conformat la seua societat més pròxima.
Des de l’eixida, a toc de campana encara de nit, fins a la Rambla Cellumbres la introspecció del caminant és extrema. Resar uns parenostre o meditar la transcendència del romiatge és tot allò que cal fer. També anar amb cura ja que el camí pot enganyar-te si perds de vista al pelegrí que et precedeix quaranta passes endavant.
Qui no ha vist el pontet de la Rambla Cellumbres pel qual caminen pot dur-se una sorpresa en descobrir un pont medieval pel que només persones o cavalleries poden passar. Acostumats a les construccions pretencioses actuals contemplar una arquitectura tan històrica i a la vegada tan eficient ens fa meditar sobre la capacitat de durar les obres antigues, a pesar de la seua humilitat, i la brevetat i ràpida desfeta de les que ara es fan. Però els pelegrins saben que en aquest punt és on acaba la primera etapa del seu camí. A partir d’ara poden anar, desproveïts de la capa, tots junts i en companyonia fins albirar el Santuari de la Marededéu del Cid on resaran demanant la gràcia pel viatge. També es pararan davant una pedra amb una modesta creu gravada. Conta la tradició que ací va faltar un pelegrí fa segles, es farà un respons per la seua memòria i es continuarà el camí.
Després d’una pendent difícil, ja al Mas d’Ibanyes, descansaran una estona i revestits i en ordre com a l’eixida de l’església encararan la darrera etapa de l’anada.
En arribar a sant Pere, després de saludar la creu que recorda Blasc d’Alagó, s’agenollaran a la porta de l’ermitori i saludaran cap a Portell com indicant que ja han complert la primera part de la promesa.
La missa, dempeus i amb el barret i capa posats, serà la culminació d’un matí en el que el sentiment per complir la promesa de tot un poble esdevé satisfacció personal i col·lectiva però també esperança per un futur més propici.
Les hores que van del final de la missa i la tornada cap a Portell es repartiran entre l’esmorzar, passejar i jugar a les cartes o xerrar per Castellfort i el dinar. Diuen que abans, quan encara hi havia trinquets per la zona, es jugava una partida entre els de Portell i els de Castellfort. No sé qui guanyà més vegades però el que resta clar és la capacitat d’unir que el santuari de sant Pere té més enllà de les lògiques i puntuals polèmiques dels pobles del seu voltant.
En punt, igualment al toc de campana com a l’eixida matinera, a poqueta vesprada, reforçats amb un got de ví que els lliuraran els majorals, tornaran els pelegrins a eixir de sant Pere amb el rigor i distància entre ells assenyalada. Aniran així fins al Mas d’Ibanyes on la comitiva desfarà el seu ordre per continuar lliurament.
Com a l’anada, davant de la pedra del pelegrí mort i a la vista de la Marededéu del Cid, es faran les absoltes de rigor.
La pujada de la Rambla Cellumbres és sens dubte el moment més fatigós de la romeria. Aquella costera només amb el suport del bastó i la dignitat del pelegrí pot encarar-se amb un mínim d’eficàcia. L’arribada però al cim de la Rambla, junt a la creu, és un dels moments de major alegria de tot el camí. Des d’allí es veu ja el poble i del poble poden veure la bandera que precedeix la comitiva. Les campanes començaran uns tocs cridant la població per tal que vagen a l’església a recollir imatges i banderes per baixar al pla de la Font a rebre els pelegrins. Aquests encara faran una parada al Molinet per tal de berenar i afrontar la darrera pujada cap al poble en condicions òptimes.
Un dels moments cabdals el viuran quan un a un travessaran el pla per pujar l’escala de l’ermita de la Marededéu de l’Esperança, junt a la font. Passar entre peanyes i estendards, amb una multitud silenciosa pendent de qualsevol gest de cada pelegrí, cara l’ermitori, pujar els graons, girar-se i fer una salutació amb el barret cap on suposadament està sant Pere de Castellfort, cobrir-se el muscle de la camisa blanca que porten descobert com signe d’esforç i despreniment, converteix el pelegrí en una mena de portador de tota la satisfacció i esperança que durant tot un any el poble atresora.
La darrera caminada, de l’ermita a l’església parroquial, propiciarà la il·lusió de tota la població. Els majors i xiquets s’uniran als caminants en una mena de comunió que els fa igualment protagonistes d’una acció memorable històricament i humanament. Els xiquets pensant que el dia de demà podran ells també viure l’experiència única i intransferible de ser pelegrí; els majors recordant o estimant la significació del romiatge. Tots, en definitiva, vivint un moment solidari amb el passat i amb l’esperança d’un futur més i més ple, afortunat i conscient respecte a la pròpia identitat.
Entre els pelegrins el nexe d’amistat i la sensació d’haver viscut un dia excepcional serà permanent. Aquell que en alguna ocasió ha anat a sant Pere amb els pelegrins de Portell no solament mai no oblidarà el romiatge, més encara, la percepció d’haver-se produït en la seua vida una nova etapa en la que els companys de pelegrinatge s’han transformat en germans i el compromís per Portell serà per sempre i sense condicions. Un compromís bastit des del sentiment i esperança de cadascú dels veïns però també del total de la població.
Deixa un comentari