Creuava un pas de vianants camí del treball quan el conductor d’un cotxe, com fan tan sovint, no s’adonà de la senyal que dona preferència a qui camina. Com faig, igualment tantes vegades, em dirigí al conductor per mostrar-li la falta que havia mig comés (no va traspassar del tot les ratlles blanques), quan veig que era un amic amb la cara trasbalsada. Bauset s’ha mort em digué de repent. La meua cara prengué el color que la d’ell presentava. Els dos parats no ens moguérem fins que els automòbils que esperaven ens despertaren amb les seues bocinades. Se m’havia mort un referent.
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Santi Vallés, al seu llibre sobre l’obra i vida de Bauset, ens parla del nostre personatge qualificant-lo com l’home subterrani. Evidentment per una bona part de ciutadans i ciutadanes d’aquest País, encara per molts d’aquells que tenen una mínima inquietud pels fonaments i identitat comunitàries, el nom del professor de l’Alcúdia és el d’un insigne desconegut. A pesar que els darrers anys, sobre tot des que se li oferí un homenatge públic al Centre Octubre i de la creació d’unes jornades d’estudis amb el seu nom, s’ha fet més visible continua lamentablement sense rebre l’admiració d’una societat que massa sovint oblida o silencia els seus millors membres.
Però per una part considerable dels que s’han capficat en temes socials, nacionalitaris i pedagògics, especialment en la comarca de la Ribera, des dels anys cinquanta del S. XX almenys, Bauset, és un referent i exemple de compromís sense protagonismes vacus ni vel·leïtats dirigistes. Com va manifestar el dia en que se li lluirà, a la Universitat de València, el premi Vicent Ventua, considerava que havia fet una tasca de la mateixa transcendència del llaurador que traballa el camp o del cambrer que procura un servei escaient. La tasca que devia pel simple fet de ser valencià i professor.
A la Ribera Alta encara hom el recorda fent classes de valencià a la mítica (ara ens pot semblar ditiràmbic adjectivar-la així però en aquells temps era el refugi imprescindible per suportar la indigència i obscuritat d’un postguerra incivil) Ràdio Guadassuar. Segurament foren les primeres lliçons radiofòniques de valencià des de moltes dècades abans. Classes que, evidentment, es suspengueren quan l’autoritat governativa s’adonà del perill que significaven per un poble que havia estat sotmès al més negre, obscur i despersonalitzador adoctrinament feixista.
El seu magisteri i exemple personal ha estat cabdal per tal que molts joves, i no tan joves, de la comarca, també dels llocs on exercí com professor de Secundària, començaren a esbrinar que era això de les senyals d’identitat d’un poble. Quan els professors eren personatges quasi inabordables, quasi dogmàtics i distants el seu alumnat sempre trobaven els deixebles en ell qui li parlara clar i ras, i en llengua pròpia, resolent dubtes i propiciant interès de les matèries que explicava.
M’he preguntat sovint fins a quin punt l’eclosió de tants estudiants de ciències naturals riberencs de naixement, dels anys seixanta als vuitanta del XX, no era deguda amb l’afabilitat i paciència, i entusiasme, de Bauset explicant una i mil vegades allò que semblava no comprendre’s o facilitant experimentacions als deixebles. Deixebles que aprenien que ciència i país no eren mots excloents sinó complementaris.
A principis dels anys setanta, ja en el tardofranquisme, els moviments reivindicatius de la identitat valenciana adquireixen a comarques un relleu considerable. Mentre a mitjan dels seixanta les puntuals i periòdiques antologies poètiques de joves lletraferits valencians és unànimement universitària (per entendre’s: bàsicament residents a València encara que els antologats provenen en part de comarques) als setanta els autors residents a comarques superen als seus precedents i en nombre considerable són riberencs.
Algú va senyalar que a la Ribera hi havia dos santuaris del nacionalisme cultural valencià: el núm. 10 del carrer sant Josep de Sueca (casa Fuster) i el núm. 1 del carrer de l’Estació de l’Alcúdia. Més que espai físic, que també, casa Bauset era laboratori que propiciava idees, projectes i tasques. Revistes com Vencill o Parlem, on col·laboraren escriptors com Josep Lozano, Millo, Abellan, etc…. i artistes plàstics com Manolo Boix, Rafa Armengol, Artur Heras, Ribes, Enric Solbes, etc…; setmanes culturals a Alberic, Alginet, l’Alcúdia, Carlet,….; celebracions de fites històriques o culturals, cicles de conferències (com les que celebràrem amb motiu del 25é Aniversari de la Declaració dels Drets Humans, les primeres i úniques al País i potser a l’Estat, que d’entre altres anècdotes cal esmentar la prohibició kafkiana del governador civil al cicle d’Alginet); aplecs (el de la Ribera, a Alberic i Alzira, fou cita obligada durant anys dels moviments culturals valencians); recitals (a la Ribera, a més de les visites de Raimon, Ovidi, etc…, sorgirien multitud de cantants i grups convertint-se en la comarca amb major nombre de concerts de la Nova Cançó); aventures editorials (els primers llibres de Josep Lozano, Empar Nogales o meus, per exemple, es publicarien ací); fins i tot actes religiosos (l’estreno de la missa Zeta per part del Grup de Folk d’Alberic va tenir un cert relleu i nombroses representacions). Totes eixes iniciatives van ser deutores de l’existència, i presència, del professor Bauset; i sense la seua contribució no hagueren estat possibles.
Si a la Universitat de València la coincidència docent de Reglà, Tarradell i Giralt propicià una concepció historiogràfica nova, a la Ribera la ubiqüitat de Fuster, Bauset i Josep Iborra (un altre homenot amb qui està en deute el País i que per aquells anys exercia de Director del Col·legi Lliure Adoptat –una mena de institut de batxillerat menor- d’Alberic) induí l’aparició d’un moviment conscienciat per tot allò que fóra essencial en la recuperació d’un poble que massa sovint no sabia qui era, d’on venia i on podia anar a parar. Un moviment que va influir més enllà de l’estricte marc comarcal, generant propostes globalitzadores per tot el territori valencià.
Probablement aquest paper pot semblar una mena d’hagiografia pel professor de l’Alcúdia. Ni és la meua pretensió ni Bauset precisa eixa mena de lloances. Perquè era un home capficat en la idea identitària però també en els quefers diaris dels seus veïns. Segurament molts dels que ja tenen una certa edat, al seu poble, recordaran qui els va ensenyar a nedar junt a la Nòria. Tampoc era condescendent amb aquells, alumnes o no, que es comportaven incorrectament o fugien de qualsevol responsabilitat. És ben coneguda la seua costum d’anar-se’n d’un acte quan passats cinc o sis minuts de l’horari previst encara no havia començat l’actuació. Com deia: la primera cortesia que s’ha de tindre és amb qui ha acudit a l’hora.
La gent del trinquet també pot explicar les enrabiades i disgusts (tot això sí, sense paraulotes) quan el joc o jugadors no anaven pel bon camí; i clar ho manifestava en les seues cròniques periodístiques, com tampoc s’estava de demanar la complicitat dels espectadors pels projectes socials en els que creia (ell tot sol va recollir als trinquets valencians més signatures a favor de TVE3 que cap altre individu sol).
Però era la llengua i els seus alumnes la dèria que l’ocupava, i preocupava, constantment. La dignificació del parlar del seu poble. Ell contava moltes vegades l’anècdota del guàrdia civil andalús nouvingut a l’Alcúdia que li amollà un dia: ¿Don José y usted, un hombre con dos carreras, como es que habla de la misma forma que la gente más baja del pueblo?; al que li contestà: Escolte ¿i en el seu poble com parla la gent més humil o la més poderosa?. Parlen així perquè és la seua llengua, la seua forma de ser i sentir.
Segurament persones com Josep Lluís Bauset mai no gaudiran d’una doble pàgina a les enciclopèdies, a les wiquipèdies o als resums històrics pretenciosos, però tots aquells que estimem sincerament, i seriosament (que no vol dir amb cara llarga, ja que la seriositat també pot i deu estar unida a l’alegria de la recerca de la llibertat i de la intel·ligència), tots aquells que s’estimen aquest País deuen saber que el poc o molt que conservem d’una identitat pròpia i d’una llengua original és obra de la tasca silenciosa (silenciada sovint), contínua, esforçada i sempre mal pagada d’individus com aquest professor de l’Alcúdia que ha fet del poble valencià una raó cabdal de la seua existència.
Deixa un comentari