Dels origes de la literatura fallera

En la concepció actual de les falles és, sens dubte, el llibret un element essencial. De fet la falla, amb l’aparició de la literatura que explica, narra o aporta dades sobre el que pretén ser, passa de simple foguera a elemente lúdic, irònic i crític amb intencionalitat manifesta.

L’intent de convertir els trastos apilats en ninots i objectes representatius pot ser anterior al llibret, a l’existència d’una expressió literària fallera, però serà amb el llibret quan les andròmines adquiriran condició burlesca, i el conjunt a cremar perdrà el caràcter de fogata sense més convertint-se en instrument d’hilaritat pública des de la seua crítica social.

No ens hauria de resultar estrany, per tant, que la literatura fallera (bàsicament conformada pel llibret i els lletrers o versets que acompanyen els ninots però també per altra mena de producció literària com l’explicació oral que en alguna ocasió s’ha fet o per fulls solts que sovint han substituit qualsevol de les altres formes tradicionals: llibret, versos, explicació,….) marque una fita cabdal del procés de les falles com a festivitat de gran acceptació popular. És en eixe sentit que es pot dir que la popularització de la festa va indestriablement unida a l’aparició dels llibrets.

Tradicionalment s’ha considerat J. Bernat i Baldoví, l’escriptor de Sueca i divertit jutge que es dedicava a dictar sentències rimades, el primer autor literari faller. En 1855, a la placeta de l’Almodí de València, es plantà una de les quatre úniques falles permeses aquell any pel batlle de la capital, Vicent Mª Rodríguez (com podran deduir per eixa autorització només per a quatre monuments també aquells regidors tenien vocació de censors). Bernat i Baldoví va escriure una explicació i relació de tot lo que conté la falla que no sols ha esdevingut mítica per ser la primera, també pel contingut. El conill, Visenteta i don Facundo és el títol de la falla i d’aquest primer escrit, el qual culmina amb un epitafi llegendari:

En lo mich de la plaseta
al costat de l’Almodí
ha cremat el poble huí
el conill de Visenteta.
Que en este mon de Caifás
sempre paga qui no en deu.
No sé si me entenderás,
pero al vendre, filla, el teu
pensa un poquet lo que fas. ¹

Però si Bernat i Baldoví fou el primer autor en convertir el parot en component literari, seria un xativí, Blai Bellver, qui elevaria el llibret a la condició de producte individualitzat en les arts gràfiques i estendria més enllà dels estrets marges del suecà, i de la pròpia ciutat de València, la presència del nou i decisiu element faller. Ja que durant uns anys només Bernat i Baldoví escriví explicacions, i encara bastant temps només per a la de l’Almodí.

En 1866 apareix un llibret que, en certa manera, marcarà el camí pel que seguirà la literatura fallera des d’eixe instant: La Creu del Matrimoni, que Blai Bellver escriu i imprimeix al seu taller gràfic, subtitulant-lo Cuento fantastic, programa y descripcsió de les esenes que representa la dita falla. La falla era l’erigida a la plaça de la Trinitat de Xàtiva aquell mateix any; i l’obra de Bellver es componia d’una barreja de prosa i vers, algunes frases en castellà per caricaturitzar més si calia la coentor de certs personatges representats en els ninots, seqüències religioses o civils emmarcant capítols, il.lustracions fantasmagòriques o lúgubres, i un llarg etcetera , tot això en una acurada edició (molt ben acurada edició per a l’època i destinació) exponent de la gràcia de l’autor literari però evidenciadora de la professionalitat de Bellver com impremter. Cap llibre de la literatura fallera de l’època no presenta els aspectes formals de l’obra del xativí.

Però si remarcable és el continent, el sarcasme, ironia, desvergonyiments, hilaritat,….del contingut encara mereix major relleu:

Vinga el dimoni
y à poc á poc
al matrimoni
pegueli foc.

Té el matrimoni
coses molt dolses
com á simólses
son com el sucre
son com la mel,
y amargar solen
mes que la fel.

En ell s’encontren
coses qu’engañen
pues quan s’asome
piquen y arañen
y si les busquen
ningú les troba
perque s’oculten
entre la roba.

Tot el llibret està farcit de segones i terceres lectures, tan pròpìes de la saineteria agrària valenciana de la que Bellver va editar nombrosos exemplars, que propiciarà un humor tant originalment faller i valencià que sembla indisociable, encara avuí, dels focs de sant Josep.

La lliberalitat en el tractament no té límits i Bellver, irreverent i i iconoclasta, jugarà tant amb personatges bíblics com amb tradicions religioses (parangonant Via Crucir i matrimoni, per exemple). El dimoni, sense anar més lluny i com no podia ser d’altra manera, no és protagonista solament per les seues malifetes també per certs atributs físics que en el llenguatge agrari valencià tenen significacions ben sucoses:

Com el rabo no s’acaba
per asó les filles d’Eva
donen hui per una fava
del seu ort la millor seba.

En definitiva, si Bernat i Baldoví ha de ser considerat el primer autor literari de les falles, a Blai Bellver caldria que se l’anomenara l’autèntic protagonista original de la confecció i conjunció de literatura i llibret. Tots els llibrets posteriors, deixant a part la burumballa protocolària que cada dia obstaculitza més la divertida lectura de continguts, són en certa manera deutors de la idea de l’impressor i escriptor xativí que va saber donar-li a la falla una dimensió nova i ambiciosament singular per divertida.