Evidentment els membres de la família europea de major trascendència en el trànsit del segle XV al XVI (en l’entrada a l’època moderna de la història) eren majoritàriament valencians pel seu orige geogràfic. Calixte III de la Torreta de Canals i Alexandre VI de Xàtiva. Era una família valenciana per lloc de natalici. Però sobre tot ho era per la seua filosofia vital i, encara, pel seu tarannà personal. Probablement foren la darrera gran família que va tindre un comportament social, religiós i privat íntimament lligat a la seua condició de menuts aristòcrates valencians. Ja que apenes uns anys després de la mort d’Alexandre VI, i l’ensorrament del poder valencià al Vaticà, la noblesa i classe dirigent valenciana perdrà la consciència i identitat del seu patronímic per esdevenir un simple apèndix d’altres aristocràcies. La guerra de les Germanies, i la conseqüent renúncia de la aristocràcia valenciana a ser protagonista i capdavantera de la història del país, delimita encara més dràsticament el comportament dels Borja com fills d’una terra respecte dels seus coetanis, per orige i classe social, que ben aviat tindrien un procedir que en res semblava correspondre’s amb la conducta tradicional dels nobles valencians anteriors. També entre els Borja es produirà, ja entrat el XVI, una integració amb la casa castellana dels Mendoza, entre d’altres, seguint la pràctica nova de supeditar els títols valencians als castellans al mateix temps que es copiava mimèticament actituds i formes socials i cíviques alienes a les formes valencianes.
Per tant, en parlar dels Borja com valencians, no voldria que es considerara només la seua partida de naixement sinò, i sobre tot, el seu exemple (positiu o negatiu) de personatges representatius de una època però també d’una terra determinada. El nepotisme, i desembarcament de valencians i catalans a la cort romana, és una de les senyals d’eixe lligam terrícola, tribal si volen, propi d’aquells que estan capficats en un precís món. El nepotisme i les costums. Els menjars i la confiança només dipositada en els pròxims.
L’interés de Calixt III, per exemple, de conservar la seu episcopal valenciana fins poder-la cedir a un familiar no pot jutjar-se només conseqüència de la voluntat d’acumular bens i rendes eclesiàstiques (això ho podia haver fet amb altres diòcesis més riques) sinò efecte d’una predisposició especial vers el territori del que un se sent ciutadà actiu. La política dels Borja al voltant del bisbat (després, per voluntat borgiana, arquebisbat) valencià no pot comprendre’s sense tenir present la consideració militant valenciana d’aquests papes i dels familiars (entre ells Cèsar) que usufructuaren la seu valentina.
Però és probablement en el tema de la llengua, i en les seues derivacions com la literatura, on la valencianitat dels Borja resulta més evident. La correspondència personal, i no poca d’oficial i documents, està redactada majoritàriament en la llengua pròpia. Les cartes creuades entre el papa i els seus fills presenten, en ocasions, la millor mostra de llenguatge col.loquial del valencià de finals del XV, ademés de ser una fantàstica exposició dels sentiments i sensibilitats dels personatges (les cartes d’Alexandre VI al seu fill Joan, resident aquest en València, recomanant-li que per les nits no vaja tirant pedres a gossos i gats són una declaració explícita d’estima pel fill però també de les preocupacions per la imatge social i política de la família). Els fills d’Alexandre VI, tant els haguts amb Vanozza, com els altres, a pesar que alguns mai no posaren els peus en aquesta terra s’expressaven en valencià amb facilitat. Fins i tot Lucrècia que sembla la més italianitzada de tota la descendència de Roderic.
És sintomàtic que a la cort ducal de Ferrara, on Lucrècia viuria els seus anys més pausats i profunds després del casament amb el duc Alfons d’Este en 1502, la literatura valenciana no fóra una desconeguda. A les tertúlies literàries, i a la constel.lació d’artistes i escriptors que reuní Lucrècia, una novel.la cabdal fou, sens dubte, Tirant lo Blanc. Ludovico Ariosto i Matteo Bandello són dos dels grans literats que es reunien a les vetlades ferrarianes. Allí degueren llegir, pel que sembla amb fruició, la gran novel.la valenciana de Joanot Martorell perque la influència en ambdós és manifesta.
El fragment en el que la Viuda Reposada enganya a Tirant, fent-li creure que Carmesina té relacions amb el jardiner negre Lauseta, mitjançant un joc d’espills que permeten veure els tocaments entre el suposat negret (en realitat és Plaerdemavida disfressada) i la princesa des de la finestra, li servirà a Ludovico Ariosto per incloure’l en el cant cinqué del poema èpic Orlando Furioso. Aquest cant èpic, considerat l’obra més important del Renaixement italià, influïrà sobre Matteo Bandello fins al punt de reproduir la ficció de la Viuda Reposada en les seues Novelle i, indirectament, en Shakespeare, lector dels poemes i narraciones renaixentistes italianes, que en Així és, si així us sembla en fa ús d’algunes de les propostes tirantianes passades pel sedàs dels tertulians de Ferrara.
En realitat, parlar dels Borja com família valenciana no és dir molt si això ho considerem una simple circumstàmcia geogràfica, però si en el patronímic incloen tota una sèrie de manifestacions, que anirien de les costums a la filosofia del viure i expressar-se, no solament caldria considerar-la la més important família històrica valenciana sinò, probablemente, la última família dirigent d’aquesta terra que va fer palesa la seua condició socialment, religiosa i cultural. La més gran, però també la darrera, gran família de la història valenciana.
Deixa un comentari