Al món de l’art es planteja sovint la dicotomia entre professió i ètica, individual i/o col·lectiva. No és solament en aquest grup humà on eixa proposició es fa palesa, però sens dubte és entre aquells que habitualment bategem com intel·lectuals (la parauleta de tan tòpica i maltractada sembla perdre el seua valor original, però més o menys encertadament encara serveix per definir un conjunt de persones que utilitzen l’intel·lecte com eina essencial del seu treball) on la controvèrsia entre activitat professional i postura ètica adquireix una dimensió pública més rellevant.
Possiblement per la dimensió que li atorguem al treball artístic (i encabim a més de les arts plàstiques aquelles que la definició clàssica incloïa com arts) pretenem que l’escriptor, pintor, escultor o dramaturg siguen models socials. Per què ens resulta més cridanera l’actitud covard d’un literat que no la d’un llanterner front una injustícia?. Per la dimensió pública del primer? No crec que eixa siga l’única raó. No serà també que considerem el compromís i exemple de l’escultor o lletraferit més potent i eficient que el d’un obrer manual?
Són, en ocasions, els propis artistes qui amb la millor bona fé del món disminueixen la magnitud social d’un treball, d’una professió, que va més enllà de la simple manualitat. En el trànsit dels anys 60 als 70 del passat segle es va ficar de moda, a les exposicions de pintura i/o escultura, col·locar un rètol amb el preu de l’obra d’art en el que es distribuïa el cost en funció de la materialitat usada i les hores ocupades per a la confecció del quadre o imatge. L’enyorat Grup d’Elx fou un dels primers que a una exposició a València ho presentaren. El rètol en qüestió senyalava com valor la suma del cost de la tela, bastidor, marc, olis o ceres i hores utilitzades, sense apreciar aquelles aportacions que distingeixen l’art de la simple artesania: la dimensió intel·lectual, la pretensió cultural. Evidentment eixa actitud afavoria la contemplació de l’obra artística des d’una vessant (en aquells moments diríem progressista i compromesa amb el proletariat) despullada de pretensions intel·lectuals. Només valorant una vessant estrictament mercantilista, contrària al principi pel qual un quadre, una pintura, és abans de tot un quadre, una pintura.
No pose en dubte l’afany innovador, fins i tot rompedor, de propostes com l’anterior. Tampoc la voluntat d’acostar-se a una societat que vivia d’espatlles a les arts. Però sí pense que tota proposició d’autor ha d’estar integrada en la pròpia obra. Que la intensitat de l’expressió artística no correspon a elements aliens a l’obra. Que els elements de l’obra i la unitat de l’artista i la seua creació són un tot.
Ens estranyem quan se n’adonem que la virtuositat d’un escrit o un quadre són fruït d’una persona de comportament antagònic al dit o dibuixat. Acceptem que la vida privada no ha de ser objecte d’escàndol però perdonem poc a qui contradiu en el seu dia a dia allò que la seua obra artística sembla exposar. Al mateix temps valorem, en ocasions sorollosament, qui presenta una obra menor acompanyada d’una postura moral constant i correcta.
La feina ben feta i amb valor transcendent és el menys habitual. La literatura com pamflet o la plàstica com crit anàrquic o, a l’inrevés, un raquitisme ètic junt a una obra potent és el més observat.
Enric Solbes és probablement un dels exemples de millor i més conscient integració d’obra i ètica. Profund coneixedor del suport en el que transmetre el seu discurs no precisa imatges avalotadores ni elements diferents als propis de la tècnica del quadre o cartell. Agafem qualsevol de les seues il·lustracions, per posar un exemple de la múltiple dimensió de la seua obra, i veurem com una plàstica acurada manifesta més intensitat de fons que la pinzellada més impertinent però pretenciosament avançada.
No és però casualitat eixa competència d’Enric. Pocs plàstics actuals han sigut més rigorosos que ell a l’hora d’aproximar-se al que tenia que plasmar al paper o la tela. Recorde quan li vaig encomanar un cartell per promocionar una Setmana Valenciana a l’Alguer (la població italiana de Sardenya on encara es manté la nostra llengua). Li vaig preguntar si coneixia la població, em va respondre que no però procuraria assabentar-se d’allò que fora més representatiu del ser i sentir alguerés. Mai no he vist un cartell que adaptara més eficaçment l’esperit de la ciutat sarda i l’esdeveniment objecte de la celebració.
Un altre exemple de la capacitat d’Enric per captar allò que calia representar i mantindre l’essència del representat el tenim al cartell “València, Capital Cultural de la República” (fet per celebrar el 50é Aniversari de la capitalitat valenciana de la República Espanyola els anys de la incivil Guerra 1936-39). Després d’una pol·lèmica sobre una proposta de Rafael Alberti (no sol·licitat el pòster pels organitzadors, tot hi ha que dir-ho) se li encomanà un pòster a Manolo Boix i posteriorment un altre a Enric. El d’Enric (actualment peça buscada pels col·leccionistes desaforadament) reproduïa el perfil de l’Ajuntament de València (lloc on es celebraren les reunions de les Corts Republicanes) amb un primer pla d’un automòbil (com el que usava el President de la República) i un fons on estaven perfilades, com si foren núvols paral·lels, els tres colors de la bandera republicana. Tot això amb unes línies diàfanes i una claríssima exposició.
Seria difícil trobar una mostra del que se celebrava (la capitalitat republicana de València) més adient i a la vegada plàsticament més atractiva. Tan atractiva que el cartell ja és una d’aquelles imatges que pertanyen al col·lectiu social (que el recorda com una obra referent) i que sovint no recorda ni l’efemèride (sinó com denominació del cartell) ni l’autor. Si hom considera que una obra d’art arriba al punt més transcendent quan es valorada per sobre les circumstàncies de la seua creació (autor, temps, espai, format, …..) caldrà convenir que l’obra d’Enric Solbes (aquests cartells en concret però també la resta) ha assolit l’estatus de model d’una manera de crear obra plàstica on la conjunció de forma i fons esdevé un tot indivisible.
En definitiva, la concreció d’allò al que aspiraven els creadors de la segona meitat del segle XX quan emfatitzaven la transcendència de la forma com essència del tot, però també d’aquells que en la primera meitat del mateix segle recomanaven que el fons fóra el marc de la forma. O per dir-ho amb unes altres paraules: ENRIC SOLBES fa del compromís de l’art, l’art del compromís. Que és tan com dir que conjumina art i compromís sense malbaratar ni l’un ni l’altre, i a més a més aconsegueix, amb escreix, que el producte siga estimat, comprés i valorat.
Deixa un comentari