Impremta i premsa en el Castelló de l’inici del s. XX

1. Els inicis

La llibertat d’impremta ha estat un dels principis bàsics de la lluita per la democràcia i lliure decisió de les persones i pobles. Sobre tot al segle XIX la intel.lectualitat va fer de la llibertat d’expressió una de les reivindicacions fonamentals del seu pensament i propostes. Llibertat de premsa, o d’impremta, era sinònim de possibilitat de dir, i dir públicament, allò que hom creia oportú i convenient malgrat la possible molèstia dels poders establerts. Per això la premsa, la impremta, fou contemplada per les autoritats amb una certa reticència (sempre que no fos de la corda pròpia, evidentment) i pel ciutadà normal com un mitjà de comunicació imprescindible per sentir-se informat i protegit.

Però la impremta castellonenca, a pesar de ser al llarg del segle XIX quan adquirirà unes dimensions industrials, socials i culturals remarcables, ofereix una extensa història que cal remuntar almenys al S. XVII.

Des de l’aparició, al XV, de la impremta valenciana (com es notori la primera d’Espanya i la mare de l’americana) alguns clients de les comarques castellonenques comencen a encarregar productes als tipògrafs del Cap i Casal. Però la forta demanda obliga sovint a que molts professionals tinguen que viatjar amb els atifells propis per poder realitzar una feina acurada i al gust del parroquià. Així, ja en 1613, Francesc Felip Mey, net d’un dels impressors d’orige alemany establerts a València els primers anys de la impremta al Cap i Casal, es trasllada a Sogorb per tal de treballar en la formalització d’unes publicacions del bisbat. Dos anys després, Francesc Felip, emigrarà a una altra ciutat episcopal, Oriola, on s’establirà definitivament.

Durant dos segles, les terres castellonenques estaran mancades d’establiment fixos, encara que la publicació de llibres originats ací siga habitual, però impresos a València o a altres llocs. És el cas de la Regla primera de la Gloriosa Madre Santa Clara, y constituciones de las Monjas Capuchinas de Castellón de la Plana, comunament considerat el primer llibre imprés de temàtica específica de la ciutat de Castelló, publicat en 1696 a València. O el bellíssim, editat per la viuda d’Antoni Bordasar a València en 1750, Idea de la perfecta religiosa en la vida Venerable Madre Sor Josepha Maria Garcia, primera hija del Real Convento de Capuchinas de la Villa de Castellón de la Plana en el Reyno de Valencia, y Abadesa que murió del mismo.

La relació entre les impremtes de València i les poblacions castellonenques mai no es va interrompre, així el propi Antoni Bordasar, considerat l’impressor més rellevant del seu temps, va tenir tants encàrrecs (com hem vist també la seua viuda i descendents) que ací va residir a temporades. Fins i tot va morir a Altura, a la Cartoixa de Valldecrist en 1747, mentre treballava en la reproducció d’uns plànols. I no solament a València, també impremtes de més al sud i al nord, essencialment de Tortosa ¹ que encara englobava en el seu bisbat la major part de la posterior província, seran llocs on els castellonencs aniran a estampar els seus productes.

Serà però ja en ple segle XIX quan l’impremta castellonenca, i amb ella la premsa, assolirà un desenvolupament substancial. Josep Nebot Tomas, Manuel G. Estellés, Pedro Gutiérrez seran alguns d’eixos impressors en les primeres dècades del segle, però no podem oblidar el protagonisme de tallers gràfics més o menys oficials com la Imprenta del Ejército de Morella, en 1838; la Imprenta Real del Ejército del Centro (carlí) a Vistabella o la Imprenta Provincial que serà la major productora durant molt de temps de tot el territori. ² Dos tallers no menys importants seran el de Josep Armengot, en 1871, que serà un referent des d’aleshores del llibre castellonenc, ³ i el de Joan Botella creat en 1882 a Vinarós, posteriorment desplaçat a Vila-real, en 1890, i definitivament ja en ple segle XX establert a la província d’Alacant on encara imprimeix i del que parlarem després.

Un cas prou desconegut però també rellevant és el de Santiago Soler que en 1895 comença a publicar en Castelló, es trasllada a València on pren el nom de Tipografía Moderna, posteriorment transformat en Gráficas Soler, i des d’eixa plataforma inicia les publicacions amb els segells editorials de Castalia i Albatros. La primera de les quals, des de Madrid, esdevé una de les editorials més prestigioses de tot l’estat. Sovint molts, i molts d’ells castellonencs, es pregunten com una editorial madrilenya ha pres el nom romà de la ciutat de la Plana. Tipografia Moderna, i especialment durant els anys 30 del passat segle, imprimeix una quantitat considerable de la millor literatura valenciana, espanyola i hispanoamericana, d’Alberti a Miguel Hernández, de Neruda a Cernuda, de Gil-Albert a Machado o Max Aub seran alguns dels autors que publicaran a casa els Soler, escriptors algun dels quals també s’implicarà en tasques tipogràfiques. ⁴

En qualsevol cas és la impremta, també el periòdic, del Boletín Oficial de la Provincia de Castellón de la Plana la que des de 1 de setembre de 1834 presenta una continuïtat i estabilitat que propicia la consolidació de la impressió a Castelló. Manuel Estellés fou el primer impressor del butlletí provincial, el qui el posà en marxa. Estellés era un conegut professional que des d’almenys 1823 regentava un taller a Sagunt. A penes dos mesos després de l’aparició del Boletín, Estellés, deixa el càrrec d’editor a Pedro Gutiérrez, que la número de novembre d’aquell any ja apareix en els crèdits.

2. Impremta i premsa

La relació impremta-premsa serà fonamental per a l’establiment dels primers tallers gràfics a la nostra terra. El Eco de Castellón (1850), El Eco del Mijares (1857), El Maestrazgo (1858), El Mensajero (1858), La Crónica de Castellón (1860), El Porvenir de Castellón (1860), La Revista Castellonencia (1864) i d’altres a la capital, i El Gallo (1830), El Celtíbero (1849), La Revista Segorbina (1862) a Sogorb; el Boletín del Ejército Real de Aragón, Valencia y Murcia (1837), estampat per Pedro Gutiérrez a Morella; El Progreso Vinarocense (1864) a Vinaròs; o El Volante de la Guerra (1874) a Vistabella, afavoriren, entre molts altres fulls i revistetes, l’aparició de tallers d’impressió. Probablement el cas més singular siga el de la impremta carlina de Vistabella, Imprenta Real del Ejército del Centro, que generà una producció considerable de papers durant el període que les partidaris de D. Carlos dominaren aquelles terres.

El magnífic, i tantes vegades esmentat, treball de Ribelles Comín ⁵ o els més desconeguts, però per això no menys valuosos, de Jordi Romeu i Maria Luisa Villora ⁶ o els diversos estudis presentats als congressos d’història comarcals de la Plana, remarquen eixa relació tan estreta entre premsa i impremta.

Eixa relació i la creença que la primera impremta castellonenca era la del Boletín Oficial de la Provincia anaven unides per la transcendència i característiques del butlletí oficial. Cal dir que, als seus primers anys, el Boletín era sens dubte el més important mitjà de transmissió d’informació de la província. En la primera guerra carlina, per exemple, publicava els partes de guerra i les notícies que arribaven del front. Els lectors podien seguir l’evolució de la guerra en les seues pàgines. El Boletín va inaugurar posteriorment, ja en 1892, tallers propis a la Casa de Beneficència, a l’agost, i des del mes d’octubre d’aquell any va deixar d’editar-se per empreses privades i es va imprimir a la Imprenta Provincial.

3. Algunes impremtes rellevants

A pesar del temps transcorregut entre la invenció de Gutemberg i l’estabilització de les arts gràfiques a aquestes comarques les darreries del segle XIX i sobre tot l’inici del XX seran propicis per la instal.lació d’impremtes no solament a la ciutat de Castelló sinó també per tot arreu.

A Morella en 1868, a més del cas esmentat de Pedro Gutiérrez, ja treballava Francesc Xavier Soto, que editarà un llibre cabdal de la història de la ciutat: Morella y sus aldeas de José Segura Borreda.

A Albocàsser, en 1856, Lorenzo García editarà unbs Goigs de la Verge de la Misericòrdia de la Font de l’Avellà de Catí.

A Castelló, Vicent Civera (1858), Martín Masústegui (1858), Vicenta Vilar, vídua de V. Perales (que imprimirà les obres teatrals de Josep Merelo y Casademunt Tres carabasses en un pomell i Un bateig en Borriana, ja exercia en 1858), els germans Rovira (1860), Antoni Cardona (primer tot sol i després associat amb Ordoñez, ja impria en 1868), Francesc Gil (1869) o Josep Armengot són alguns dels establiments que començaren a treballar a la segona meitat del segle XIX.

Un cas rellevant és el de Joan Botella Carbonell. Encara que nascut a Orce (Granada) era fill de l’impressor alcoià Francesc Botella Jordà que en 1861 tenia una impremta a Dènia. Joan Botella, abans de complir els trenta anys, ja havia instal.lat a Vinaròs un taller. Els anus 1882 i 1883, encara a Vinaròs, editarà el periòdic Mediterráneo ⁷ i la revista Bromas y veras. Amb el segle es traslladà a Vila-real on fundà la primera impremta de la ciutat, i en la que editaria llibres tan reconeguts com la Historia de Villarreal de Benito Traver. Morirà a València en 1918 però diversos tallers, dirigits pel fill, especialment el que encara porta el seu nom a Xàbia continuaran la seua pulcra manera d’estampar.

Algunes de les empreses creades ho serien en funció d’una actuació puntual. És el cas de la impremta del Diario de la Plana, fundada el 1898 pel reverend Antonio Faulí, que seria el seu director, José Matutano Osset i pel conegut lletraferit i polític Salvador Guinot, que faria les funcions de redactor en cap. En principi de les quatre pàgines del periòdic se n’aprofitaren dues del Diario Catalán de Barcelona, mentre que les altres dues s’imprimien a Castelló. Però ben aviat s’instal.là un bon servei d’informació d’agència que afavorí la impressió completa a uns nous tallers ací. Aquest periòdic, que se subtitulava católico, fou l’iniciador i propagador de la pelegrinació nacional, el 17 de maig de 1899, al sepulcre de sant Pascual Bailón a Vila-real. En la redacció col.laboraren destacats intel.lectuals castellonencs, amics i correligionaris molts d’ells de Guinot, com José Rocafort Bolado, Josep Simon i Josep Ribelles Comín.

Com indicava abans, una de les característiques més sorprenents de les arts gràfiques a aquestes terres és la que propicia el protagonisme d’una vila menuda, com ho és el cas de Vistabella. El pretenent carlí a la Corona espanyola, D. Carlos, encomana a Josep García Andreu, que posteriorment exercirà de registrador de la propietat a Gandia, que bastira una impremta al poble per tal de publicar un periòdic que servira de portaveu del Real Ejército del Centro. En setembre de 1874 apareixia El Volante de la Guerra, que un any després es transformaria en La Vanguardia, i amb eixe nom seria dirigida per l’escriptor Maximilià Thous. La Impremta Real de Vistabella va durar el que els periòdics esmentats: en 1875, cinc mesos després de l’aparició de La Vanguardia tancaven el diari i la impremta.

4. Les primeres dècades del segle XX

El segle XX serà el de major activitat i esplendor d’impremtes i periòdics. Només a la ciutat de Castelló, en les primeres dècades, s’editen les següents publicacions periòdiques, algunes cal dir-ho d’efímera existència: El Abstemio; Acción Católica Femenina; Los Angeles; Arte y letras; El Batallador; Boletín Informativo de la Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación; Boletín Oficial de la Provincia de Castellón; Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura ⁸ Castellón Automovilista; El Centinela; El Clamor; El Criterio; La Cruz de Castellón; El Cruzado; El Chorizo Japonés; Diario de Castellón;Diario de la Manyana; Diario Liberal de Castellón; La Escuela; Eva; La Faràndula; Heraldo de Castellón; Hoja del Lunes; La Hoja Oficial de Castellón; La Juventud Alegre; La Lealtad; El Levante; El Liberal; Libertad; El Maestrazgo; Mijares; Los Programas; La Provincia; La Provincia Nueva; Rebeldia; El Regional de Castellón; República; Revista de Castellón; El Tio Paco; El Tradicionalista; Unión Ibérica, i La Veu de la Plana. I tot això sense pretendre ser exhaustius encara que assenyalant que algunes capçaleres són totalment estranyes al mateix enunciat que posteriorment usaran (ja a partir dels anys quaranta) algunes empreses editores que aprofitaran noms antics per presentar productes diferenciats sense lligam amb els que anteriorment portaven el mateix nom.

També a Burriana, Vila-real, Benicarló, Vinaròs, Onda,…..es publicarien revistes, setmanaris o periòdics alguns dels quals van tenir certa importància. ⁹

Bàsicament tres són les temàtiques que dominen a més, evidentment, de la informació d’actualitat el contingut de les publicacions: la política, la religió i l’humor.

Les publicacions polítiques abasten tot l’arc ideològic, del carlisme (El Maestrazgo) a l’anarquisme (Agitación), del liberalisme romanonista (El Liberal) o el maurista ¹⁰ (La Lealtad) al anticlericalisme integrista (Rebeldia). Una proposta tan castellonenca com el cosi propiciarà edicions a favor i en contra no solament en la capital, també a altres poblacions es publicaran, com a la Vall d’Uixó on apareixerà un periòdic combatent (El Anticosiero) de la proposta política conservadora dirigida per Fabra.

La religió, a més de les puntuals fulles parroquials algunes de les quals tenien un disseny i format elogiable (cas de la d’Onda que ostentava una capçalera amb un perfil del poble amb el castell molt ben interpretada), presentava un munt de publicacions que anaven de les pròpies d’organitzacions o associacions religioses (El Obrero Católico, órgano de los Consejos de los Círculos Católicos de Obreros) ¹¹ a les més estrictament ortodoxes i eclesials (La Crus de Castellón , per exemple).

Crida l’atenció el considerable volum d’edicions humorístiques. La proliferació de revistes satíriques era evident a tot el territori valencià. Algunes com La Traca han esdevingut un referent d’eixe tipus de publicacions. ¹²

També a Castelló, a les darreries del XIX, El Blua; L’Infern; Lucas Gómez, El Marchaler de Castelló; El Frare o El Farol foren exponent rellevant d’un sentit de l’humor en el que es barrejava la crítica social, religiosa i política amb elements més lleugers i pegats al cos (aquells que en l’època es denominaven psicalíptics). Ja al XX setmanaris com El Chorizo Japonés (només el nom ja és manifestació de les intencions jocoses) o El Tio Paco continuarien una sana tradició que servia per desfogar-se d’una excessiva passió per les baralles polítiques o els aldarulls religiosos a més de ficar, com sempre ha ocorregut, de volta i mitja a la classe dirigent del municipi.

La cultura en general, especialment les lletres, la literatura, no està absent. El Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, i més concretament el seu suplement Mijares, en són bona mostra com també Artes y letras (que també informava sobre espectacles i esdeveniments culturals a la ciutat i voltants). En l’apartat d’informació sobre espectacles i activitats públiques hi destacava la revista quinzenal Los Programas. Ocasionalment lletres i posicionament ideològic anaven explícitament enunciats: Piedad y Letras.

Crida l’atenció l’existència de publicacions especialitzades en professions, pràctiques o activitats d’allò més diverses: Castellón Automovilista No precisa especificació del públic a qui anava dirigit); La Escuela (òrgan de La Asociación Provincial y de la Federación de Levante del Magisterior Nacional de 2ª Enseñanza); La Razón (revista de la maçoneria castellonenca ¹³ o Revista de Castellón (on es tractaven temes científics i literaris però també agraris, industrials i mercantils), i potser el més peculiar de tots El Abstemio (òrgan de la lliga antialcohòlica espanyola).

Evidentment són els periòdics generalistes els majors i millors mitjans de comunicació i informació de la vida puntual dels pobles: Diario de Castellón; Diario de la Manyana; Heraldo de Castellón; Libertad; La Provincia Nueva; República; El Clamor; Diario Liberal de Castellón; La Provincia o El Regional de Castellón. Malgrat que en ocasions tindran una vida efímera lligada als interessos mercantils o polítics dels seus editors i propietaris, cosa que propicia ocasionalment que la premsa que ens arriba des de València tinga una incidència sovint superior a les pròpies edicions locals.

Sens dubte les revistes apareixien i desapareixien amb una certa celeritat però d’alguna forma eren manifestació d’unes inquietuds que posteriorment propiciaven altres publicacions semblants o en certa manera hereves. Vicente Traver en Antigüedades de Castellón de la Plana ho explicita quan afirma que:………revista “Ayer y hoy”, 1902-190, indeciso ensayo de revista erudita, local y comarcal, que fué el prematuro precedente del “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura nacido en 1920…...

Sens dubte la història d’un territori no pot deslligar-se de les manifestacions i produccions que tant la premsa com la impremta han generat, però sobre tot no pot esperar-se un futur més ple sense tenir present els fonaments que pel desenvolupament cultural i social d’eixe poble han propiciat els tallers gràfics i els mitjans de comunicació. Ara en ple segle XXI, quan sembla que l’era Gutenberg no solament ha estat substituïda per la Mac Luhan sinó que també aquesta ha estat superada per la de Bill Gates o el MP3 (dins d’uns mesos aquests també estaran excedits), cal meditar sobre el valor d’unes eines que foren essencials (encara ho són evidentment) com ferramenta expressiva però també com element de coneixement del propi individu (persona o poble) i de sensibilització vers la pròpia essència col·lectiva i singular.