Una de les qüestions que sempre es planteja en relació als intel·lectuals, i concretament amb els escriptors, és el seu grau d’identificació amb la societat o amb determinats posicionaments politicosocials. Evidentment tots, treballem al món de les idees o amb l’esforç físic, manifestem d’una manera o una altra un lligam, en el nostre quefer diari, amb el que passa al nostre voltant. Però és als qui exerceixen de lletraferits als que sovint exigim més clarament que es manifesten en el vincle. Que es posicionen nítidament per un o altre pensament o teoria. Val a dir que la història està farcida d’exemples que avalen la creença que crea exigència, ja que la dualitat escriptor-responsable públic (gestor polític) és tan àmplia que un llistat només dels més rellevants ocuparia tot el paper d’aquesta publicació.
Però quin és el grau de compromís i les formes de concretar-ho en un escriptor?. El xinés Lhu Sun diu que en cas de revolució el que cal fer és abandonar el llapis (en el seu cas seria el pinzell i ara l’ordinador) i agafar el fusell. Els nostres cantautors ens informaven, fa anys, que cal agafar l’eina de la societat i fer un poble gran. Heu ací dos exemples que d’alguna manera proposen la supremacia de la lluita física per sobre l’actuació del pensament, de les idees.
També des de l’angle contrari són munió els que conviden a oblidar la realitat punyent per continuar elucubrant. Alguns dels poetes de la Generació del 70, per citar-ne només un cas, ens deien que l’obra ha de ser filla d’una estètica ja assumida sense que cap contingència del que envolta l’autor incidixca. Fins i tot, i ara és una corrent que té alguns seguidors, hi ha qui demana que el pensament o ideari de l’autor no puga copsar-se en la producció literària o, en general, artística. Com si manifestació i essència no provingueren de la mateixa persona.
Crida l’atenció que els treballs intel·lectuals (perdonen l’adjectiu però no trobe millor forma de qualificar la tasca derivada de l’esforç no físic, malgrat que sovint les idees costen tant de pair que són més doloroses que certs afanys corporals)siguen jutjats, en relació al compromís social diari, més primmiradament que no pas d’altres. Per exemple, a una infermera, un manobre o un fuster els exigim un quefer professional escaient (encara que siga en temps revoltosos o bèl·lics), però a un escriptor se’l convida a que fique la seua obra al servei d’una proposta política concreta i sectària per sobre el valor intrínsec del que escriu o que abandone el diletantisme per a ser realment patriota.
Evidentment hi ha graus, però massa sovint l’exigència és superior al que des de la vessant professional fóra convenient. ¿Per qué una novel·la o un poema correctes, més enllà de proposició primària política, no ha de ser tan important, fins i tot per als principis propugnats per les forces socials, que la divulgació “libelista” de les indicacions partidàries?.
Tot aquest preàmbul no té altre objecte que introduir una qüestió personal que em sembla ha estat compartida per molts més lectors que no solament jo: La Júlia d’Isabel Clara Simó ha estat la narració més clarificadora de la feblesa humana envers el poder. O el que és el mateix: cap assaig ni proposició filosòfica m’ha servit per comprendre la capacitat corruptora del poder a pesar de la suposada fermesa preventiva de la protagonista. A pesar de l’orige i lluita que deuria immunitzar eixa dona alcoiana actora d’un moment històric cabdal. I tot això sense que l’autora haja pretés en cap moment escriure ni un pamflet polític ni una teoria social, solament i senzillament una novel.·la.
El compromís d’Isabel Clara Simó, amb el seu país i llengua, és explícit i evident. Només cal acostar-se a la seua biografia per verificar la quantitat d’hores i dedicacions que li ha dedicat a una tasca que, potser li era agradable, però carregava enormement la funció d’escriptora, la professió que havia elegit. Columnista i editora de publicacions socialment arrelades; narradora de les preocupacions i desitjos del seu veïnat; pedagoga; impulsora d’institucions; responsable de càrrecs polítics això sí, sempre, relacionats amb el món de la cultura i concretament de les lletres;……. Però tot això, almenys en la meua apreciació, és una aportació menor comparat amb el que ha estat capaç de transmetre amb els seus escrits. No és que siga menyspreable l’aconseguit en l’actuació administrativa, tant en iniciatives privades com públiques, però els seus articles, narracions, novel·les (la seua obra escrita) han generat en tants i tants lectors uns propòsits i afanys que difícilment hauríem viscut només amb una eficient gestió burocràtica.
La necessitat de manifestar la injustícia, els ideals socials o la simple voluntat d’accedir a un món més just és tan evident com rigorosa l’estructuració narrativa. Poques persones, almenys en el nostre entorn i en la nostra llengua, tenen la capacitat d’Isabel Clara Simó per incloure propostes socials sense afectar negativament el “tempus” narratiu ni la qualitat formal.
En ocasions s’aprofita d’un sentit de l’humor, entre negre i esperançat, que malgrat fer més fàcil la lectura deixa un pòsit més cavil·lós en el lector. Sobre tot en alguns dels seus contes i narracions que podríem qualificar com feministes. D’una forma subreptícia col·loca idees o proposicions que en unes altres maneres de dir passarien desapercebudes o trontollarien la narració.
Sens dubte Isabel Clara Simó és la narradora valenciana més rellevant de les generacions presents, però més enllà de classificacions més o menys estèrils si hi ha una qualitat que la fa especialment remarcable: sense dimitir, ni el més mínim, de fer una obra literària rigorosa i brillant aconsegueix transmetre com pocs unes sensacions i sentiments que ens lliguen al compromís més ferm per la persona i la seua realitat social i emocional. I tot això sense recórrer a llenguatges primaris ni subterfugis de falç compromís amb una societat o un poble.
Deixa un comentari