Antonio Lloret

El 19 de març de 1812 s’aprovava a Cadis una de les primeres constitucions del món i la primera que el Regne d’Espanya s’atorgava i que seria decisiva per consolidar un estat modern i respectuós amb els ciutadans. L’efemèride del dia (sant Josep) propicià que el poble batejara el nou text legal amb el nom de “La Pepa”.

La Constitució de 1812 formalitzava la llibertat de premsa i expressió, remarcant que els ciutadans han de ser justs i benèfics, també que en la nació (o siga el poble junt a la Corona) es on resideix la sobirania. Reformà el sistema d’organització legislatiu i va posar les bases per a la creació d’un país com els més avançats de l’època (en aquells temps només França i els Estats Units eren els qui disposaven d’una constitució semblant). Serà exemple per altres constitucions posteriors fóra d’Espanya, especialment a Hispanoamerica i regnes italians.

Entre les lleis i decrets que envolten “La Pepa” hi ha una disposició que tindria una importància transcendent pel poble d’Alberic: el final del règim senyorial. I un dels protagonistes seria un paisà nostre: Antonio Lloret i Martí.

Abans de les Corts gaditanes els pobles tenien una organització administrativa i jurídica diversa. Alguns pertanyien a la Corona i per tant es regien per les disposicions generals de l’estat, però altres eren possessió de nobles i aristòcrates que exercien el seu domini, sovint, de forma radical i perniciosa pels veïns. Alberic era un d’estos darrers i el seu senyor jurisdiccional era el Duque del Infantado. Des de feia molts anys els alberiquenys volien ser membres de la Corona i deixar de pertànyer a la Casa Ducal del Infantado. Ja en 1801 una revolta, protagonitzada sobre tot per gent d’Alberic, va alçar tota la Ribera en contra de les excessives càrregues que els senyors feudals feien recaure sobre el poble. En Alberic els revoltats estaven tan farts de les lleonines condicions senyorials que assaltaren el Palau del Batlle (actualment a la plaça del Mestre Magenti) on encara pot veure’s l’escut feudal picat per les ferramentes agrícoles dels amotinats.

Però a les Corts de Cadis un dels diputats valencians que acudiren va ser Antonio Lloret. Nascut a Alberic el 29 de juliol de 1754, era fill de Dionisio Lloret i Ana Maria Martí. Es llicencià en lleis, doctorant-se en 1776. Moriria en 1820.

Dels vint i pocs diputats valencians només dinou arribarien perquè les tropes franceses, que ocupaven pràcticament tota la Península, en detingueren quatre. El viatge, fugint dels soldats francesos, va ser tota una odissea que explica molt be en les seues memòries el també diputat Joaquin Lorenzo Villanueva, que era de Xàtiva.

Antonio Lloret, a més de ser elegit diputat per representar els valencians a Cadis, era l’advocat defensor del drets d’Alberic contra el Duque del Infantado. Ell i el seu germà, Simeón Lloret, eren els capdavanters de la lluita contra les pernicioses condicions feudals. Quan en Cadis va plantejar-se el tema dels “senyorius” Lloret es va convertir en la veu més incisiva contra la nefasta i desproporcionada condició dels pobles de senyoriu en comparació amb els de reialenc. Va ser ponent del tema i, junt a Pedro Aparici que també era advocat i d’un poble de senyoriu, va aconseguir que les Corts aprovaren el final de la lamentable situació dels pobles que eren propietat feudal.

En aquelles Corts, Lloret, dirigint-se a un diputat hispanoamericà (cal tindre en compte que a Cadis n’hi havia diputats de la Península però també dels territoris del que abans es deia Ultramar, que encara no s’havien independitzat de la Corona espanyola) després de dir-li les enormes riqueses que el Duque treia d’Alberic preguntava si n’hi havia alguna mina en el Perú que fóra tan rentable.

Tan transcendent fou el paper protagonista de Lloret per que s’acabara l’odiós règim senyorial que l’Ajuntament d’Alberic va decidir en ple que al saló d’actes del Consistori es col.locara una placa expressant l’agraïment perpetu del poble al seu més il.lustre veí.

Més de setanta anys havia durat el plet dels alberiquenys contra el seu senyor feudal, advocats destacats com Wenceslao de Argumosa defensaren la justa reivindicació popular, però només Antonio Lloret un alberiqueny conscient i defensor dels seus conciutadans va poder ficar els fonaments per tal que Alberic, i tota la resta de pobles en les mateixes condicions, assoliren la situació de plenitud dels drets cívics i jurídics. A partir de les intervencions de Lloret s’iniciarà el procés per tal que tots els pobles siguen iguals , amb els mateixos deures però també amb els mateixos drets.

Enguany, dos-cents anys després de les Corts de Cadis, dos-cents anys després de l’aprovació de “La Pepa”, els veïns d’Alberic han de saber que un dels protagonistes essencials d’aquella efemèride històrica fou un fill del poble: Antonio Lloret i Martí.