El dia 12 d’aquest mes es celebra el cent cinquanta-nou aniversari del naixement d’Emile Zola, sens dubte la veu crítica més poderosa de les primeres dècades europees del segle XX. El Jo acuse llançat pel cas Dreyfus no fou una simple presa de posició ètica sinò l’actitud ferma, decidida i intrèpida (potser socialment i política incorrecta) de qui no pot callar front acomodaments covards (sempre legitimats des de l’egoïsme i pancisme) i normes assumides per conveniències socials de qui preferix aigües infectes però tranquiles a la vitalitat de l’ona marina.
No fà tants anys (Joan Fuster ho recordava als seus articles sobre Blasco Ibañez, probablement la millor aproximació literària que mai s’ha fet de l’autor de La Barraca) els valencians llegien Zola com si de casa fóra. L’editorial Prometeo i el militantisme naturalista de don Vicent aconseguiren que la ciutadania d’aquesta franja costera s’apropara als escrits del francés amb entusiasme. Amb un entusiasme no solament literari sinò, sobre tot, cívic i que les seues causes i opinions les consideraren d’interés valencià absolutament.
En el supòsit que Zola fóra contemporani nostre i que l’actitud de denúncia i postura ètica la mantinguera (cosa no massa habitual actualment ja que l’ètica , en el millor dels casos, és una assignatura que serveix només per mortificar l’alumnat però desconeguda totalment en qualsevol de les èlits rectores de la societat) no dubte que el seu aniversari l’evocaria amb una referència al que està passant als Balcans. Sí a Kosovo, Sèrbia, Montenegre, etc……, però com de les guerres s’ha dit quasi tot, i és ben fàcil parlar-ne sense ofendre els benpensats que la contemplen a distància, segur que Zola bastiria un article dedicat a Albània, un dels països més pobres d’Europa.
Els barcos plens d’emigrants albanesos arribant a les costes de l’Adriàtic italià foren unes images difícils d’oblidar fà apenes dos anys. Probablement molts valencians i europeus sentien parlar per primera vegada d’eixe país i, asseguts comodament al sillò davant la televisió, s’estranyaven del comportament bàrbar dels qui fugien de la pobresa sense saber guardar les formes. Potser algun dels televidents, en un arranc de caritat cristiana, va fer el propòsit de lliurar un donatiu per tal que els pobres refugiats no patiren tant però el desconeixement del número del compte corrent (o la incomoditat d’acostar-se i donar les ordres al seu banc) on poder girar els diners va deixar la intenció en això, en intenció.
Ara quan els seus veïns kosovars sofreixen una de les pitjors plagues que pot patir un país: dictador i guerra barrejats, els albanesos amb els braços oberts (i no és metàfora) estan donant una lliçó al món civilitzat (¿) i ric (només de diners) acollint aquells que ni la resignació de quedar-se en casa poden tindre. Mentres les nacions occidentals, poderoses i amb possibilitats, juguen al regateig d’un suport humanitari cabdal i eficient els albanesos no s’ho pensen i obrint de bat a bat les portes de les cases comparteixen amb els necessitats les miserables màrfegues i la insuficient taula.
Zola avui elevaria la seua lletra, segur també la veu clamorosa, i escriuria: Jo acuse aquells que fan la guerra, i de la guerra fan negoci. Jo acuse aquells que la vida i dignitat de les persones i els pobles trepitgen per unes suposades pàgines històriques i histèries nacionalitàries que només es basteixen sobre cadàvers. Jo acuse aquells que amb poder i possibilitats només actuen en funció dels seus interessos i no de les necessitats dels qui pateixen. Jo acuse als nordamericans que en vore a tres ciutadans seus amb ulls morats clamen pel càstig diví i no s’amoïnen davant els mils de refugiats kosovars que ho han perdut tot. Jo acuse als europeus que en vore reportatges televisius de les seues guerres civils i mondials escridassen escandalitzats pel tracte als refugiats de la seua tribu en el passat i ara ni es preocupen pels kosovars. Jo acuse a tots els Milosevic, Arkan, Clinton, Otan, etc… per ser incapaços de substituir les bombes per paraules. Jo acuse a tots aquells que fan de la violència i la guerra la seua demostració d’impotència. Jo els acuse d’impotents i d’incompetents i demane deixen el poder que usurpen perque han malbarat la vessant humana, la paraula i la negociació, per la irracionalitat, la violència i la guerra Jo acuse Europa i els Estats Units de no ser Albània.
Deixa un comentari