L’atorgament del títol de Duc de València a un descendent del general Narváez ens ha dut, els darrers dies, a una certa preocupació pel tema de la representació simbòlica dels valencians.
Sense discutir la legalitat de la sentència que permet l’ús a un particular del títol, sí vull incidir en l’error i anacronisme de la decisió. Ni és escaient ni oportú concedir sobre una ciutat que és cap d’un regne (que a més a més porta el nom de la ciutat) una dignitat menor a la del propi monarca. Fins i tot podria donar-se l’hipotètic cas, patètic quan no ridícul, que el rei de València s’enfrontara al Duc de València o viceversa. Més encara, ¿s’imaginen que els ciutadans proposaren que es titllara de persona non grata a qui ostenta el ducat, i per tant és un símbol, de la ciutat?.
Probablement totes estes enrònies semblen tan anacròniques com la pròpia atribució, però en el fons (si així ho estimen, molt en el fons) podríem trobar alguna cosa més que la simple discussió heràldica. Potser percebríem la trista realitat del nostre present davant la història i dignitat valenciana.
Als mitjans de comunicació se’ns ha recordat com altres ciutats (que a més a més no nominaven un regne) van protestar front la possibilitat de passar de ciutat reial a senyoriu. Evidentment pocs tenen present avui la diferència (excloem els historiadors) entre una i una altra categoria però al llarg de la nostra història, fins ben entrat el segle XIX, moltes ciutats valencianes lluitaren aferrissadament per eixer-se’n del domini d’un senyor feudal i convertir-se en ciutats de realenc. També cal remarcar que avui eixes categories han deixat de tindre qualsevol efecte social i civil, encara que sí simbòlic.
I ací al símbol o millor dit a l’absència de preocupació pel símbol és on volia anar a parar.
Lamentablement i només gràcies a persones com D. Pere Maria Orts, a qui valencianes i valencians mai li agrairan prou el moltíssim que ens ha lliurat i ensenyat, s’ha plantejat el debat. La major part de la societat valenciana, des de la més democràtica a la més elitista, han contemplat el fet com una cosa marginal i si molt m’apuren com una anècdota de desfeinats. Sembla que la concessió, o no concessió, ni ens afecta ni ens interessa. I pot ser que ens interesse poc en la nostra materialitat diària però molt en la nostra capacitat de sentir-nos fills d’una història i d’una identitat.
Sempre, com deia Fuster, els valencians hem tingut una certa tendència fenícia. El negoci fàcil i directe ens importa més que la visió llarga i de tardana rendibilitat. Som gent de collita que no d’arbres, que deia un altre il.lustre intel.lectual valencià, Martí Domínguez (l’avi, per entendre’ns). Efectivament, però pareix que eixa tendència ha esdevingut una carrera per ser els més fidels i decidits seguidors de les gents de les Sidó i Tiro mítiques. Per oblidar que una de les virtuts tradicionals, que atenuava el fenicisme, ha estat entre nosaltres la reflexió per la cosa ben feta i la responsabilitat per actuar a partir del coneixement de les arrels.
Quan contemplem com personatges de relleu internacional acudeixen a altres ciutats pel prestigi d’estes i a la nostra només si per davant els entreguem un taló bancari, no solament entenem que perdem diners sinó també que no hem sabut prestigiar una població que per història i dignitat no té res que envejar a ninguna. ¿Potser els valencians, alguns, siguen més rics ara que fa anys però si ens preguntem per la nostra concepció de la identitat, història, dignitat i prestigi podríem respondre positivament?.
Algú potser s’interpel.le per quina relació existeix entre el Ducat de València i les interrogants anteriors. Ràpidament contestaria que absoluta. La incapacitat per defensar eficaçment el símbol d’un nom, d’una ciutat, és la evidència de la ineptitud d’una societat per mantenir la seua història, la seua llengua, les seues tradicions. En definitiva, no saber conservar uns símbols és tan com dimitir d’una identitat. I no devem d’oblidar que identitat i dignitat estan tan estretament unides que difícilment podrem posseir-ne una sense l’altra.
Per això, per tot això, quan parlem de la conveniència de protegir un passat, que fa possible el present i esperançador el futur, no solament proposem un major compromís amb la història pròpia, també cridem, convidem tots i totes, a recuperar una identitat i una dignitat sense la qual podem tindre moltes materialitats però sens dubte ens faltarà la satisfacció, personal i col.lectiva, de saber qui som i com podem ser-ho cada dia més.
Deixa un comentari