La cultura porta de la llibertat: Una concepció progressista i socialista sempre ha de tenir present que cultura i llibertat són sinònimes. La cultura es converteix així en la porta d’accés a la llibertat i no en una simple acumulació de coneixements o propostes més o menys espectaculars.
La cultura eina bàsica per a la plenitud personal i col·lectiva: Sovint les forces conservadores, de dreta o no, confonen cultura amb la realització d’accions que persegueixen més un relleu social o classista que l’oferiment a tota la societat d’unes propostes obertes i múltiples. És allò que normalment coneixem com cultura de florero i que ha estat exemplaritzat nítidament en la política cultural del P.P. a la Comunitat Valenciana: actes i actes (sovint només nominals o virtuals) sense altre objectiu que lluir-se socialment o ficar un número més a un inventari inservible. L’estrena, per exemple de l’obra “Luna” de José Mª Cano al Palau de la Música, en versió concert, és emblemàtica: mentres es gastaven una gran quantitat de milions en una festa social –provincianament social- els alumnes i professors dels Conservatoris valencians es manifestaven per falta dels mitjans materials més imprescindibles.
La cultura valenciana principi conformador i vertebrador del País: En contrast amb altres espais geogràfics, on l’essència comunitària dimana de conceptes racials o religiosos, en el cas valencià tot referent nacionalitari (i encara de simple acostament a la identitat col·lectiva) deriva d’una noció cultural, d’unes propostes culturals (llengua, història, comportaments socials,…) que propicien la idea de país (de comunitat) com objectiu plantejat des de posicionaments culturals i amb bastiments igualment culturals. Per això tota iniciativa tendent a configurar o vertebrar els valencians ha de forjar-se des d’unes idees clarament arrelades amb el fet cultural valencià (cal no oblidar, per altra part, que economia o actituds socials no són estranyes, ans al contrari, d’eixe fet).
La cultura motor de canvis socials i lligada a noves propostes: Sens dubte una de les innovacions més trascendents de les darreres dècades ha estat la conceptualització de la cultura com motor de canvis socials i la seua apertura a les noves proposicions i formulacions socials. Creure que la cultura és un edifici estàtic i trascendent per la seua perdurabilitat formal és un error superat per qualsevulla de les filosofies que inciten els processos culturals actuals. El món del rock, de les arts alternatives, de les formes modernes, dels plantejaments puntuals i potser transitòris, etc…. ha donat una dimensió més rica i plural al fet cultural. En parlar de la cultura “florero”, que esmentàvem abans, d’alguna manera incidíem en la sacralització (filla de la por per tot el que és nou) que aquest tipus de concepció cultural comporta; sacralització totalment oposada a la nova forma de contemplar la cultura, la cultura viva i no la “mausolealització” (permitesquen aquest adjectiu de collita pròpia derivat de mausoleu) del procés cultural.
La cultura element clau de les ciutats: I no sols de les grans ciutats però essencialment d’aquests tipus de conurbacions. La importància de la cultura en les ciutats ve marcada per dos dimensions indestriables i trascendents ambdues. El valor material, derivat del sector comercial que influeix directament o indirecta sobre les ciutats, està adquirint un relleu cada dia més transcendent en la vida ciutadana. L’IVAM o el Guggenheim, per exemple, van més enllà en tant en quant producte mercantil de les simples transaccions provocades per les entrades o eixides del museu. Però, tant o més valuós és l’efecte vertebrador i dignificador que produeixen sobre la ciutat i cadascun dels seus habitants. La satisfacció expressada en les enquestes pels ciutadans, o el desencant, està propiciada generalment per fets culturals d’aquesta mena. Deslligar, actualment, la ciutat de l’oferta cultural ambiciosa és un dels més greus errors que pot fer tot polític.
La cultura com element nivellador i solidari: És evident que la capacitat dels individus per tal d’accedir als processos culturals difereixen en tant en quant a la capacitat econòmica de cadascun. L’existència d’un Palau de la Música a València té major transcendència per a les classes subalternes que no per a les poderoses que poden pagar-se un viatge a Londre o Paris per escoltar una bona orquestra. Però l’oferta cultural no solament ha de plantejar-se des de la vessant de la materialització d’espais culturals (encara que cal remarcar la importància clau d’aquests espais) sinò, i potser especialment, de la possibilitat d’accés intens i total de tots els ciutadans i ciutadanes, des d’una educació propiciadora d’estímuls a unes propostes plurals per a tota mena d’individus.
Deixa un comentari