La nit del passat dimecres, dia 14, al teatre Micalet els cantants valencians agrupats en el Co·lectiu Ovidi Montllor concedien els premis a les millors obres musicals de l’any. Des del millor disc a la més eficient tasca de promoció tingueren el seu corresponent reconeixement. Miquel Gil, Obrint Pas, Verdcel, Toni Mestre, Toti Soler, etc… foren cridats per tal de rebre el quadre d’Antoni Miró que servia de trofeu en aquest primer any de premis.
Però, i cal agrair-ho efusivament als organitzadors, la nit s’inicià amb el record d’aquells que havent fet de la cançó, o la seua promoció, una empresa principal de la seua vida ja ens han abandonat.
Enric Ortega, per exemple, un d’aquells pioners que des dels darrers anys seixanta, amb més voluntat que mitjans, bastiren una xarxa d’autors, intèrprets i públic que recuperà per a la nostra llengua un espai social que semblava vedat: la cançó. O Carles Barranco, autor del probablement millor disc que mai s’ha gravat de cantautors, “Miralls”. Rafa Arnal ens va emocionar recordant Lleonard, el de Carraixet, pare i ànima d’un conjunt les propostes populars del qual encara podem gaudir. També Joan Simó, animador des de la ràdio i feiner sense descans en la promoció dels nostres autors, va ser enyorat pels amics. I, evidentment, Ovidi Montllor, l’home que ens va ensenyar amb les lliçons de Teresa i la Fera Ferotge que el món tenia moltes més lectures que la grisa i plena de taques occidores d’un franquisme crepuscular.
La història de la nostra cançó ja té cos. Fins i tot té clàssics. Però el que més il·lusiona en aquesta nova etapa que sembla iniciar-se amb els projectes del Col·lectiu Ovidi Montllor és l’empenta que els grups més joves i dinàmics presenten. Verdcel des d’una vessant aparentment més tendra però també intensa; La Gossa Gorda amb la força de qui se sap ple de raó i ràbia; Pau Alabajos explícit –i mai millor dit- d’un camí i unes formulacions; Obrint Pas amb una tasca ja consolidada; i un llarg etcètera que ens permet parlar de més de cent cantants o grups en aquest país nostre. Quantitat demostrativa de l’impacte cultural i social d’una tasca massa sovint menysvalorada i, en certes instàncies, menyspreada.
No solament il·lusiona la quantitat i força de la primera volada. La qualitat. Escoltant obres com la de Elies, per posar un exemple que podríem ampliar, apreciem una excel·lència i consistència digna de qualsevol cultura canora d’un país més normalitzat que no pas el nostre.
I tot això sense recolzament ni reconeixement institucional. Crida l’atenció el silenci sistemàtic a qualsevol tipus de cant en valencià en les nostres televisions i ràdios de titularitat pública. I remarque el de “qualsevol”. A la nostra televisió podrem escoltar a tot tipus de cantants o grups en qualsevulla llengua del món, excepte en valencià. Per no escoltar no oirem ni el tradicional “cant d’estil” que ningú no pot acusar de roig o catalanista (encara que, evidentment, eixe retret a altres tipus de cançó no siga més que un tòpic que algú s’inventa per rentar la mala consciència o complexos d’inferioritat que massa sovint estan presents en alguns dirigents valencians).
Un país, una nacionalitat històrica si vostés volen, té moltes formes d’expressar-se, però una de les més evidents i comprensibles és la de la música cantada. Silenciar eixa música per acció o omissió no solament és una injustícia amb els professionals que s’hi dediquen, també una manera de perdre la identitat. I encara potser el més lamentable: emmudir l’alegria malbaratant-la per un present opac i confús i un futur trist i nefand.
Deixa un comentari