El cardenal tarancon i el fòrum deusto

Manolo Vicent, en la semblança que li dedicà, insistia en el tarannà d’home amb els peus en terra del cardenal de Burriana. Eixa sembla ser una constant quan hom parla del nostre eclesiàstic. La referència als seus orígens familiars i l’arrelament rural propicien una visió i comprensió de la societat aparentment més humana, menys formalista, de la que habitualment observem en personalitats rellevants. També Roberto Pascual, president del Forum-Deusto, en la presentació de la conferència que féu el cardenal en 1990 ho deixa palès: ……sus raíces son la respuesta: viene del pueblo llano y sabio, de su Burriana llena de luz mediterránea, le queda un no se qué de párroco rural…

Sens dubte eixa qualitat humana de Tarancón és evident, i positiva, però tinc la presumpció  (opinió exclusivament personal) que el recurs tan repetit sobre eixa idiosincràsia silencia sovint la immensa personalitat eclesiàstica, ortodoxament i profundament cristiana del cardenal. Sembla com si la seua bonhomia i benevolència afebliren la intensitat doctrinal i intel·lectual. Crec que eixa manera de ser i comportar-se del cardenal no són més que una forma de la capacitat de transmissió del seu missatge, que ell aprofita conscientment el que tots esperen per aprofundir  l’ensenyament d’una manera aparentment senzilla però rigorosament pedagògica.

Davant el repte de parlar de la posició de l’Església front el Tercer Mil·leni  no dubta en prendre una posició clarament teològica allunyada de qualsevol elucubració política o social ¹. No soy especialista en esas ciencias –filosóficas y sociológicas- que escudriñan la realidad para encontrar sus causas e intuir, al menos, sus consecuencias…, dirà. Però eixa positura no té per que, ni deu, fer oblidar que són les persones, creients o no, els destinataris del missatge. No oblidar però sí distingir l’autèntic  encàrrec pastoral, fins i tot renunciant a privilegis eclesiàstics ² que desvirtuen la missió evangelitzadora de l’Església.

Tarancón en Deusto ³ parlarà de les relacions Església-Món recordant els processos històrics però, sobre tot, dels trets característics que han de contemplar-se en el futur, en eixe nou mil·leni que propicià la conferència. I si en la singladura històrica esmenta el caos i pànic medieval del trànsit del primer al segon mil·leni, en la nova etapa, en el tercer, es recolza en Joan XXIII per desaprovar els profetes de la calamitat el pessimisme dels quals només pot conduir a una situació paralitzant. És l’esperança la paraula clau que, lamentablement,  en ocasions estaments eclesiàstics silencien o ignoren.

Un home plenament inserit en el Vaticà II ha de propugnar la superació del clàssic da mihi animas coetera tolle. Ha de mirar esperançat l’individu i els progressos humans, científics o culturals. Conscient del pluralisme, en qualsevol de les vessants, ens convida a acceptar tots els homes fets a imatge i semblança de Déu i a valorar positivament tot allò que de bo hi ha en les actituds humanes. Ha d’acostar-se a eixe món, com deia Pau VI, amb simpatia. Una simpatia que ens obliga a fixar-nos en la vessant més positiva dels demés, sovint amb fractura de idees preconcebudes o acceptades com immutables que impossibiliten l’aproximació autènticament cristiana: …..tendemos a superar todos los antagonismos para encontrar la unidad, la concordia y la auténtica solidaridad entre todos los hombres y entre todos los pueblos.

Per això l’esperit de croada o guerra santa (cita expressament la darrera espanyola) i l’odi que en derivava, a pesar de la creença de tants que actuaven sincerament en nom de Déu, no és sinó una transgressió a la veritable disposició del Pare. Afirmacions com aquesta en un segle, el XX, tan farcit de violències i bel·licismes  ha de tenir un valor, una transcendència, més enllà de la correcció política o civil del desig de pau. Eleva a voluntat deífica una conveniència, i necessària convivència,  social.  En certa manera ens recorda la tesi de J.M. González, el cristianisme no és humanisme, però sense humans no hi ha cristianisme.

Tarancón, des del seu cristianisme viscut i dinamitzant, ens impel·leix  a ser mediadors i testimonis al món i des del món, però sense mediatitzacions ni entrebancs eclesials, tan estimats abans del Vaticà II per certes elits doctrinals. I ho recorda des del major mestratge possible, Crist: Quien a vosotros oye a Mi me oye. Quien a vosotros os desprecia a Mi me desprecia.

Es constant la sol·licitud de compromís del seglar, així com de la necessitat de transformació dels qui optaren per la vida religiosa, en la nova època que significa el Concili. Però ho és no tant per causes puntuals i d’interés circumstancial sinó per raonsfonamentals de la pròpia Església: No son meros ejecutores. Deben intervenir tambiénen la planificación y en las decisiones sobre las distintas actividades pastorales, dirà sobre el protagonisme d’uns i la necessària acceptació dels altres, i encara afegirà…..será indispensable su intervención en el plano de las reflexiones previas y de las decisiones últimas. !Quanta falta ens farien ara paraules semblants, sobre tot en moments on sectors clericals i adjacents pareix han optat pel tancament corporatiu o excloent¡.

Tarancón fins i tot arriba a cridar l’atenció en la importància de la llibertat i diversitat de les esglésies locals i, sense menysprear la Curia romana, ens diu que és imprescindible l’autonomia d’aquestes esglésies, que només des d’eixa acceptació  podrà ser universal. Que la unitat es conseqüència i producte de la col·legialitat, o siga filla del pluralisme. Una altra finestra oberta que vegem massa sovint tancada per actituds personals, en ocasions farcides d’especulacions subjectives, que menystenen no ja la diversitat sinó la identitat de tot un poble.

Ja en les Conclusions tornarà a valorar les noves concepcions i corrents del món actual i la seua transcendència, que en cap moment ha de ser-hi aliè. En cap moment podem veure com complement d’una concepció religiosa, sinó imprescindible per ella.

I tanca el discurs, i reflexió, amb un paràgraf que voldria reproduir complet pel que té de valor cristià des del més íntim de l’humà (i conseqüentment actual): Afiancemos nuestra esperanza y demos testimonio de ella. El cristianismo será también en el tercer milenio la luz que orientará a la humanidad y la sal que preservará de la corrupción.