Ara que sembla estar de moda recordar “la transició”, fóra convenient fer memòria d’esdeveniments i actituds que tingueren transcendència o foren manifestació inequívoca del trànsit d’un país obscurantista i trist a un altre esperançat, possiblement massa, i dinàmic.
La mort del general Franco va ser la certificació oficial del final d’una etapa però abans, a les darreraries dels seixanta i els primers setanta, es produixen uns canvis socials i estètics que en certa manera finiquiten un període, iniciant-ne un de nou en el que la democràcia és la confirmació política però que la pressió cívica i les noves formulacions culturals ja havien propiciat.
En eixe context, a principis dels setanta, la literatura valenciana, i en valencià, enceta un procés imprescindible per comprendre la realitat present. El monolitisme de la poesia realista (la culminació de la qual serà la publicació de l’antologia nordamericana de Lluís Alpera més que no els primers llibres de Vicent Andrés Estellés), la centralitat de la ciutat de València com orige editorial i d’autors (tots els antologats per Amadeu són de comarques), la rigorositat i aspror (més personal que no pas literària) dels patums, l’austera concepció estètica, etc. seran emplaçades per les explícites noves corrents i, sovint, aplastades per unes onades que més que destruir l’anterior el que perseguixen és una llibertat, ideològica i formal, absoluta.
Amadeu Fabregat publica en 1974, a instàncies de Manuel Sanchis Guarner, un llibre modest de pàgines (¿perqué els llibres més cabdals de la poesia valenciana del XX són formalment tan poc gruixuts i aparents, p.ex.: l’antologia de Fuster dels 50, ?) en el que presenta alguns dels poetes més o menys coneguts del moment. Fa una divisió entre els que són una mena d’epígon del “realisme” anterior i els que aporten noves estructures i propostes poètiques. Encara que la divisió, a posteriori, pot semblar simple o almenys lleugera en l’apreciació (Josep Lozano, fiquem per cas, esdevé probablement el més formal dels novel.listes valencians actuals o a Vicent Franch difícilment li posaríem ara l’etiqueta de poeta estructuralista), l’elecció de Fabregat va tindre la virtut d’indicar les noves expressions poètiques que habituals en altres països eren inèdites al nostre.
La Generació del 70 (el nom generacional ja havia aparegut en un llibret meu, editat vora dos anys abans, que pretenia només donar fé de l’existència dels escriptors joves valencians, de tots els gèneres i sense la pretensió crítica de Fabregat) es manifestava així com un projecte que superant l’etapa realista dels anys cinquanta i seixanta presentava una sèrie d’autors amb un llenguatge i unes preocupacions formals, aparentment, menys polítiques però realment trencadores amb una època on la paraula i la llengua es sacrificaven a un suposat militantisme.
D’aquella “Carn fresca” alguns (Josep Ll. Fos, per exemple) dimitiren de tot intent literari; altres (Lozano, Franch, Ventura Melià, Piera i jo mateix en certa manera) cercàrem nous gèneres (novel.la, assaig, periodisme); alguns continuaren amb més silencis dels que fóra necessari ( Doménec Canet, Navarro, Jàfer, Bonet) creant versos, però tots som conscients que els trossos dipositats al llibre d’Amadeu no són més que un indici d’un projecte de lletraferit. Per tant, amb major o menor mesura i intensitat, l’evolució ha superat (si és per a be o per a mal no em correspon a mí assenyalar-ho) l’efervescent esclat.
Un esclat que, si més no, era molt més que uns noms i una portada original en una col.lecció editorial clàssica: segurament podia definir-se com el testimoni que una nova fase s’encetava en la literatura, també potser en la societat, valenciana.
Deixa un comentari