Des de les seues desafortunades declaracions la senyora Carolina Punset ha estat en boca, i papers, per ofendre, a pesar que ella no ho considera així, valencianes i valencians. No vull entrar en la polèmica sobre si el titllar-nos d’aldeanos mereix el rebuig fervorós, crec que sí, però no puc silenciar que algunes de les afirmacions de la política ciudadana a més d’ofensives són incorrectes.
Declara la senyor Punset que aprendre valencià no serveix per a res. Que cal dedicar el temps a altres coneixements perquè amb el valencià per davant no s’aconseguiexen llocs de treball. Absolutament incert i, crec, sectari a més no poder. Des de la introducció de la nostra llengua en l’ensenyament el coneixement del valencià ha propiciat més de deu mil (10.000) llocs de treball 1.
Caldria esmentar en primer lloc la visió del professor Sanchis Guarner que, presidint l’I.C.E. de la Universitat de València, va fer que centenars de docents valencians es procuraren uns títols que els va permetre exercir a Catalunya i les Illes 2 (en aquestes dues zones tardaren a ficar en pràctica el que Sanchis Guarner havia fet ací, raó per la qual optaren per docents amb títol valencià) obtenint unes rendes professionals i econòmiques que abans no tenien.
L’inexistent, o quasi, món editorial valencià va prendre una volada que va afavorir la professionalització de personal com mai s’havia donat en la història literària valenciana.
Accions com la de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià acumulà més de cent cinquanta mil assistents anuals a les proves, amb tot l’aparell administratiu, i conseqüentment laboral, d’una tasca tan extensa.
Per primera vegada la feina de traductors i informàtics va tenir el valencià com eina habitual creant llocs de treball sinó nombrosos almenys en nombre significatiu. Igualment els comerços, indústries, festes 3, etc… integraren a les seues plantilles qualificats coneixedors de la llengua 4.
Sens dubte serà el sector de l’ensenyament qui major nombre de places oferirà en eixa oferta laboral. Per primera vegada catedràtics, professors titulars o interins en primària i secundària formaran part rellevant als claustres.
Vol dir això que tot va bé?. En absolut. Estem molt lluny d’arribar a una situació mitjanament satisfactòria de l’ús social i formatiu del valencià. Però també estem molt lluny de considerar el valencià, com coneixement, una càrrega i no un sector important de la nostra societat (cultural i econòmica).
Tot això ens porta a preguntar-nos si la senyora Punset te una coneixença adequada de la situació cultural i lingüística del nostre País. Si no la te li recomane una profundització en la realitat valenciana, especialment si pretén ser dirigent d’eixa societat. Però tinc el dubte que la senyora Punset, en ofendre la nostra situació sociolingüística, no és neutral o desconeixedora sinó que respon a un interès sectari per tal de guanyar uns quants vots de grups que ni saben, ni volen entendre el que és ser membre d’un país que és vol lliure i democràtic.
Ambicionar uns vots, o el poder d’eixos vots, en la societat valenciana actual cada dia està més clar que no garanteix una capacitat de gestió ni de supervivència política. Exemples els que vullga: de l’extinta Unió Valenciana a un president com el senyor Fabra que a Castelló volia TV3 i al Palau de la Generalitat blasmava contra la institució normitivitzadora de la llengua.
Senyora Punset, vostè és molt lliure de dir de valencianes i valencians el que li parega i les valencianes i valencians molt lliures de no respectar les seues opinions ni opcions; però el que no pot és mentir respecte del valor cultural i social d’una llengua. El valencià, com tantes llengües majoritàries o no, a més d’un fet identitari (el més important de la societat valenciana), sensible, enriquidor, afectiu, és imprescindible en l’intent de recuperació valenciana, també en la millora econòmica i professional. No entendreu així és falsejar la veritat i pretendre que un poble esperançat segueixca en la incúria i indolència. No ho aconseguirà ni vosté ni els que com vosté ho somnien, perquè amb més o menys meninfotisme són segles els que des de dins o des de fora s’ha pretès despersonalitzar el poble valencià sense aconseguir-ho; i malgrat que persones com vosté o paregudes encara recorden les paraules de Conde Duque de Olivares menyspreant els valencians aquests, lliurement o des d’una resistència sovint dolorosa, s’alçaran ara i adés defensant els seus drets i identitat.
Notes:
- En una enquesta que férem a l’ICE només al Principat de Catalunya hi exercien dos mil sis-cents professor valencians, en Primària i Secundària. ↩
- Fins i tot a les Illes el màxim responsable tècnic de la introducció de la Llengua a l’escola era un valencià titolat pel nostre ICE. ↩
- No voldria oblidar cantants, actors i professionals de les arts escèniques que han fet del valencià la seua eina. ↩
- Als llibrets de les Fogueres d’Alacant passaren de no veure’s cap escrit en valencià a ser aquesta la llengua majoritària. ↩
pepe says
vi’cia i el valencia, eres unic jesus
Rafael Rojas says
Estimado amigo:
Lo primero, mis disculpas por no poder hacer mi comentario en valenciano. Como muy bien dices la lengua en que se escribió Tirant lo Blanc no necesita más títulos: es lengua de cultura y con historia.
Dicho esto, a mí me preocupa que una lengua se convierta en arma e instrumento de separación en vez de un instrumento de unión y comunicación. Entiendo y es lógico que uno quiera desarrollar una identidad propia, y los rasgos propios que le definen y le enorgullecen (Tirant, un ejemplo perfecto)… siempre que al hacerlo no se oponga o renuncie a otra identidad que es más amplia e inclusiva. Siempre que no deje fuera al hacerlo a los que se sienten hermanos (primos), etc. Me parece que es lo que ocurre con desgraciada frecuencia en las ideologías nacionalistas. Del nacionalismo al separatismo hay un hilo fino y perverso a mi entender, y le tengo particular manía porque me priva entre otras cosas de afirmar con orgullo mis propias raices, que hoy incluyen el valenciano (aunque no lo hable), el mallorquí, el catalán, el vasco, el gallego, etc.
No creo que se pueda argüir como lo haces que la política lingüística genere puestos de trabajo cuando se omite que igualmente puede suprimirlos: por ejemplo, si yo quiero dar clases en Cataluña, no podré si no hablo la lengua… tendré que dejar de aspirar a ese puesto de trabajo. Así ha ocurrido con miles de profesores que, por edad o por la razón que sea, no han tomado esa lengua y se han visto obligados a mudarse. No me parece bien.
Tambien me parece que no es válido el argumento de que se crean puestos de trabajo en el sentido de que se ha creado un tipo de industria del estudio de valenciano: El valenciano crea puestos de trabajo porque crea una industria que crea una necesidad de valenciano para la industria (educación, medios de comunicación, administración).
En todo caso, hablemos, sigamos hablando siempre, como sea. Que nunca nos separe un código. Hasta ahora hemos tenido, compartido, uno que hablaban todos nuestros conciudadanos (y unos cientos de millones más), el español, y que nos hace iguales y hermanos (hermanos en Cervantes, nada menos). Pero ni el español tendría méritos suficientes para mí si nos separara.
Un abrazo fuerte de uno que nació en el Norte, se crió en el centro y ahora vive en el Sur, español siempre (luego valenciano, en parte, de corazón).