Còmics i xovinisme

La distància entre el legítim orgull i l’acomplexat xovinisme pot ser mínima però suficient per mostrar la capacitat, o incapacitat, dinamitzadaora d’una col·lectivitat. Mentres la satisfacció per les coses ben fetes deu animar a unes propostes i metes noves, el patrioterisme barrorer i folklòric que és el xovinisme només condueix a una malaltisa autocomplaença i a un estèril posicionament front l’acció.

La reflexió anterior ve a propòsit de determinades informacions i comentaris al voltant del protagonisme valencià al Saló del Còmic d’enguany, a Barcelona: Miguel Calatayud, artista convidat i creador del cartell; Sergio Cordova, autor revelació; Hernández Cava o els Quesada, autors destacats;……….. Sembla com si el món del còmic (a nivell espanyol però també europeu i mondial) forçosament ha de tenir referència valenciana per tal de posseir marxamo de qualitat.

Però mentres fora dels límits territorials valencians el prestigi acompanya els nostres autors al nostre país els suports i facilitats, institucionals o no, cada vegada són menys i menors: Camacuc es troba en situació insostenible; El Llaüt de Xàbia només pot aguantar-se per l’actitud heroica d’El Persa; tires que en altres latituds tindrien una forta incidència, cas d’El Sofà, ací s’han de publicar precàriament en revistetes locals o comarcals; proposicions com la de Cinco Monos o els nombrosos fanzines s’editen a càrrec dels miserables recursos dels propis autors; tendes especialitzades, com Futurama o Imágenes, a pesar de la professionalitat i esforç no produeixen excessius rèdits; publicacions institucionals, com els quaderns de Made in Valencia de l’Ajuntament capitalí o els catàlegs i volums que edità la Conselleria de Cultura, s’han podrit als magatzems sense propiciar, ni de lluny, l’objectiu de promoció d’autors joves o consagrats que es pretenia;…….

Segurament la gran tradició valenciana continuarà amb nous creadors i propostes originals. Sens dubte records mítics com els dels clàssics Pumby, Roberto Alcázar y Pedrín, El Guerrero del Antifaz, Editorial Valenciana i tants i tants altres incidiran per tal que el còmic valencià genere noves obres que permiteixquen i consoliden una etapa tant o més brillant que la de dècades passades, però caldria exigir a institucions i societat civil (empresaris, lectors, animadors culturals,….) un recolzament més ferm i de major imaginació cap a una forma d’expressió artística i d’entreteniment rica i visionària.

Ens ha de produir satisfacció que Gronan, una de les historietes més llegides al món, siga d’autor valencià, Sergio Aragonés, però és decebedor adonar-se’n que Aragonés va tindre que emigrar de Castelló de la Plana a Amèrica i només quan ja era un autor mondialment consagrat va tindre un reconeixement (modest perqué les autoritats i institucions del seu poble i de la seua Comunitat encara no semblen saber quí és) al seu país.

Com deia un autor de fanzines de la Ribera: Menys patrioterisme barat i infructuós i més comics transgressors i vivificants.