Cultura o agricultura?

Potser semble inoportuna, o almenys poc encertada, la proposta titular d’aquest article. Cultura o agricultura? Però si ens atenem a l’orige llatí de la primera paraula cap dubte podrem adduir tot i que pels romans, i encara segles després, cultura era sinònim de cultiu de la terra. Albert Boadella fa uns quants anys, quan encara pretenia ser un còmic irreverent i es permetia dirigir virgos de Visenteta i Ubus més o menys reials, proclamava alt i clar que només coneixia una cultura: l’agricultura.

Per a valencians i valencianes els productes agraris han estat un fruit, o un be, que anava més enllà del valor gastronòmic i/o mercantil per esdevenir un resum d’una forma de veure i expressar el món, almenys el món més pròxim.

El lèxic del camp ha monopolitzat diversos sectors socials i concretament el de la llengua fins provocar dualitats semàntiques de tots i cadascun dels rendiments agropecuaris. Sovint eixa dualitat semàntica no la reconeixen els diccionaris ni vocabularis però en la parla diària i popular no hi ha mot agrari que no tinga equivalència en àmbits distints a l’originari. Així, per exemple, seria ben difícil trobar una part del cos humà o de les relacions íntimes (allò que en la primera meitat del segle XX denominaven literatura sicalíptica) que no presentés un sinònim agrari: albergínia, carxofa, tomata, tramús, bresquilla, fava, figa, moniato, i centenars més, són paraules polivalents que fins i tot als llocs on l’agricultura no és element transcendent serveixen per definir accions o funcions o elements ben allunyats del seu origen hortolà. I qui diu paraules individualitzades podríem parlar de frases o expressions: ben assaonat, netejar la canyota, tallar brossa, figues paleres esquilades, herba rasposa,…….. fins i tot en un àmbit tan estricte com el jurídic, ens recordava Germà Colon, enunciacions camperoles com ressecar les males herbes equivaldria a evitar o extirpar els plets judicials.

Evidentment la polivalència semàntica és una realitat en el llenguatge pagesívol però la riquesa del lèxic de l’horta va més enllà de la simple i senzilla capacitat dual per presentar-se com una part del diccionari d’allò més interessant. Difícilment cap diccionari de cap llengua és capaç d’oferir tota l’àmplia quantitat de paraules patrimonials. Els llenguatges tècnics solen veure’s representats molt parcialment en aquests llibres, només els mots més habituals al parlar diari es d’atenció per part dels acadèmics. La major part del lèxic de professions o tècnic tenim que cercar-lo en vocabularis específics o en textos d’especialistes. És comprensible perquè caldria més d’un bosc o una capacitat informàtica extensíssima per encabir totes eixes paraules. En qualsevol cas crida l’atenció l’oblit que unes formes o mots habituals a penes fa una trentena d’anys estiguen en perill d’extinció o oblit.

Sovint eixos mots són préstecs lingüístics que ja considerem patrimonials. Els hortolans de la Ribera o l’Horta, i el d’altres comarques valencianes, recorreran a l’àrab caduf (cadufos en diran col·loquialment) per tal de desaiguar els camps amb excés d’humitat. De l’àrab els préstecs en són gran quantitat lògicament.

El Tribunal de les Aigües de l’Horta de València és, sens dubte, un dels espais on la riquesa del llenguatge hortolà hi és més present. Braç, braçal, tanda, filà,…. al profà poden semblar-los mots estranys però la gent del camp sap molt be els referents al reg que incorporen. Com tribunal de sèquies tot el referent a l’aigua te un relleu, i capacitat lèxica, més ric del que la primerenca original podia aportar en cada paraula. I no solament mot a mot, també expressions com parle vosté o calle vosté han afectat la parla ordinària (ací entendrem com ordinària la que no té res a veure amb el món agrari) fins a convertir-se en formes gramaticals acceptades en qualsevol nivell lingüístic. Un cas semblant és el de tantes comarques valencianes on collir és únicament i exclusiva collir taronges, reservant l’agafar o agarrar per a qualsevol altra acció prensiva.

El lèxic agrari relacionat amb sèquies i aigua ha generat una sèrie inesgotable de mots i frases. Fesa o dantell (dentell) seran sinònims de escletxa o canó pel qual desaiguarem la sèquia. A la Sèquia Reial del Xúquer, les feses, han adquirit tanta transcendència que normalment estan batejades: fesa de Sotos, fesa de Ressalany, fesa de l’abocador,…… Els xiquets, i no tan xiquets, de la zona quan la sèquia baixa de cabal, en període hivernal evidentment, aniran a degotar, i agafaran molts peixos que es quedaran als tolls.

Si important és el nombre de paraules provinents del reg o aigua, tant o més ho són les que de les eines o estris. Però en aquests cas aquell que s’aprope com estudiós o simple afeccionat te que anar amb molta cura perquè la varietat i diferenciació pot ser determinant. En ocasions pot portar a confusions. Pensem, per exemple, en el fes que com tot bon hortolà sap no és el masculí de fesa sinó una aixada escarpellera imprescindible per tallar els obstacles del bancal. I que no és equivalent al perpal, necessari per treure pedres o trencar rocam.

On la diversitat, i conseqüentment confusió, s’amplia com ventall del XIX és en l’utensili més important o bàsic: l’aixada.

Aixada cassada, de cavar, de gallo o pent, aixadella,aixadó, càvec, aixadell, lligó, llegó, tràmec, caveguet, xàpol, magall, eixartell,…… (excediria en molt, la relació d’aixades, a l’espai que se m’ha atorgat per l’article) però sí cal informar, per aquells que desconeixen el món i lèxic agrari, que cadascuna té una funció determinada i que la forma, pes, lleugeresa, capacitat o utilitat fan que tot llaurador posseixca un munt d’aixades diverses perquè totes li són necessàries. Sovint, eixa abundància d’atifells, propicia que als masos o alqueries o simples casetes de camp unes branques transversals estiguen atapeïdes d’aixades penjant en una estampa bella estèticament i productiva agrícolament.

La influència del lèxic agrari sobre la vida dels valencians es pot ampliar de la geografia a la indústria tèxtil, de justícia a les tradicions, de la religió a l’economia, de les relacions sexuals a les activitats esportives, en definitiva a tots els nivells de la societat. Resulta curiós que la geografia ha mantés lèxic agropecuari que en l’actualitat sembla estar abandonat: l’escorredor de l’anyell diuen encara a la Ribera d’una sèquia on sembla que els pastors de l’interior netejaven els corderets en el seu traginar cap a terres més propícies de verd. Alfaia és una roba de cotó tradicional a l’horta valenciana, habitual en els temps en que aquest producte agrari senyorejava molts conreus. I no cal entrar en les mots d’indústries agràries històriques (amb el trapig per senyera que fins i tot exportarem a les Amèriques). Però a pesar d’eixos mots, que hom pot considerar arcaics, el que transcendeix és la importància social que uns llenguatges específics han tingut en la llengua habitual d’un poble. Segurament si a valencianes i valencians se’ls fera una prova de comunicació en la seua vida diària en la que es prohibira l’ús de mots i expressions agràries més d’un es moriria ofegat.

Cultura o agricultura?, evidentment. Una llengua és el millor resum del que ha estat i és una societat, una comunitat, i la nostra llengua i el nostre poble són inexplicables sense un passat i un present agrari.

Escrit en desembre de 2010.