No sóc un admirador incondicional del cinema de Pedro Almodóvar però tampoc un crític immoderat d’aquells per als que qualsevol obra signada pel manxec és sinònim de caos cinematogràfic i mal gust. No m’han entusiasmat moltes de les seues pel·lícules a pesar de reconèixer-li una originalitat rellevant en la narració i estètica de la major part de la producció. No crec però que siga el millor director de la història del cine espanyol (on quedarien els Buñuel o Berlanga, per ficar només dos noms?) ni, evidentment, de l’europeu (que farem dels Ingmar Bergman, Bresson, Rossellini, Fellini, Antonioni, Godard, Truffaut i mil més?, i això sense incloure els emigrats als USA) com tan immodestament, i lleugerament, han proclamat certs mitjans de comunicació o patrioteres veus mediàtiques. En tot cas pense que és una bona notícia que el tan castigat i menyspreat cinema hispànic haja aconseguit un oscar i que aquest li s’haja atorgat a un iconoclasta com Almodóvar.
No és de la qualitat o no de l’obra d’aquest, o del lloc o classificació que li correspon en el cinema europeu o mondial, del que voldria dir alguna cosa. Més aviat la categoria artística no té res a veure en aquestes paraules, només l’al·ludeix per ser orige de l’acció que vull comentar.
A pesar de les magnificències i ditirambes dedicats al director cinematogràfic, sobre tot pels mitjans de comunicació espanyols i més concretament per aquells que tenien l’exclussiva de transmissió i imatge, quan rebia el premi a Hollywood, i amb aquell anglés comanxe intentava expressar la seua eufòria, una mena de sensació de ridícul s’ensenyoria en més d’un i de deu dels qui estavem mirant-ho. Però el sentiment es trastocà en vergonya quan manifestà, ufanós i destrellatat, que l’actitud de les dos germanetes ficant tota la producció cerera d’Albaida i Agullent a tot l’estol de marededéus i titolars del santoral exterioritzava una cultura, l’espanyola, incomprensible per als americans que, evidentment, tenen una altra cultura (no tan cañí, afegiria jo).
Ja sé que les intervencions d’aquesta mena són conseqüència lògica d’un món, el de l’espectacle, on sembla valorar-se més l’escàndol que la moderació, la boutade que l’acte intel·ligent, però si ja l’any passat el comportament de Begnini, en rebre el seu oscar, ens va parèixer grotesc la repetició almodovariana d’enguany pot proclamar-se com patètica. Cal distingir entre cultura, cultures, i caricaturesques manifestacions culturicides. És molt lliure l’artista d’usar imatges o icones al seu gust i de la manera que estime més convenient però monopolitzar, a partir dels propis i interessats esquemes estètics o socials, com manifestació cultural, i fer classificacions o divisions en conseqüència, les seues dèries particulars no solament poden considerar-ho ofensiu molts dels integrants d’aquella cultura sinò qualificar-se d’atemptat a la diversitat, riquesa i pluralitat implícites en tota civilització.
La nit dels oscars entre la hipotètica cultura hispànica expressada per Almodóvar i la suposada anglosaxona personalitzada pel Michael Caine un no té dubtes en alinear-se amb la darrera. Si més no perque un, segurament, és un simple supervivent.
Deixa un comentari