Segurament la recuperació del protagonisme social de la dona ha estat una de les vessants més transcendents del segle XX. La desestimació de la dona com clau per al progrés humà i social no solament era una injustícia flagrant d’un món poruc i covard per masclista, sinò la suicida renúncia a que la meitat del gènere humà aportarà des de la llibertat i la intel·ligència accions, actituds i suports per una societat més digna i plena. Una renúncia que va marginar la dona a espais subalterns però que ha condicionat també l’home a una inutilitat domèstica que el converteix en un èsser capidisminuït en àmbits essencials de la vida.
Sovint el recurs, més telúric que racional, a èpoques històriques o conceptes ideològics i religiosos interessats han propiciat uns comportaments que només des de l’egoïsta covardia de qui proclama la primacia de la força, que no de l’enteniment i la valua, poden comprendre’s però no acceptar-se. Encara ara ja en el XXI, un segle en el que la tecnologia dominant i hegemònica no fa cap mena de distinció de gènere, podem observar com el nàixer home o dona en moltes parts del món és decisiu per formar-se, tenir atenció sanitària, elegir professió o lloc de residència, vestir-se d’una o altra manera, llegir o vore un espectacle, ser jutjat d’una forma o d’una altra, en definitiva ser home o dona, en massa païssos, encara és sinònim de poder viure, millor que pitjor, o ser una morta en vida.
Tampoc en el nostre totes les discriminacions o categories han estat superades. Diferències salarials, tòpics sobre capacitat laboral o actituds marcadament masclistes encara són massa habituals per a que la nostra societat puga sentir-se satisfeta en la superació d’una injustícia històrica que presenta escòries abundants. Duerien ser capaços els homes d’admetre que la plenitud humana es conforma des de l’assumpció explícita de la doble vessant masculina-femenina. Que la humanitat és un tot indestriable, on ser dona o home no té més valor social que aquell que li vullguem donar. Ara quan tant parlem de la genètica i ens adonem que la valoració de races, gènere o lloc de naixement no té res a vore amb el genoma humà hem de mantindre i remarcar més fervorosament el necessari, just i convenient protagonisme de la dona.
El Consell Valencià de Cultura, com exponent destacat de la cultura del nostre poble, se sent compromés en eixa tasca, en primer lloc, per interés social però també perque la formació, l art i la ciència valenciana no s entendrien sense l existència de persones com Sor Isabel de Villena, Mencia de Mendoza, Jerònima Galés, Isabel Ferrer, Amalia Fenollosa, Lucrècia Bori i tantes i tantes dones, del passat i present, que han estat fonament d un sentiment col·lectiu i identitari que tots desitgem. Hui, en el Dia de la Dona Treballadora (¿hi ha algun dia en que la dona no treballa de sol a sol?), volem remarcar el paper destacat i cabdal de les nostres dones en la conformació d una comunitat cultural i cívica que aspira a fer de la llibertat, solidaritat i justícia eix des del que dones i homes, sense resistència de cap mena, s’afanyen junts.
Deixa un comentari