Introducció
El model territorial de la Constitució espanyola de 1978 consagrava les autonomies i, en conseqüència, propiciava l’articulació jurídica de les mateixes. Els estatuts naixien no solament com un compendi legal de les competències administratives de cada comunitat sinó, el que sens dubte és més important, com una mena de constitució de cadascun dels territoris autònoms.
El diferent procés autonòmic, o camí, d’accés –l’Art. 151 pels històrics o el 147 pels altres- podia afavorir el que cada comunitat formularia la seua carta magna com cas únic i original. Però el ben cert fou que el cos central legislatiu va ser semblant per tots els territoris. Es cert que algunes comunitats escorcollarien peculiaritats 1 per tal d’individualitzar la seua legislació de les altres.
Només les comunitats amb un passat històric diferenciat o, almenys, amb institucions històriques originals introdueixen al seu estatut aquelles figures i disposicions legals que vigents o no –majoritàriament no vigents- si eren instàncies tradicionals o de rellevància històrica. Els síndics de greuges o els mestres racionals, per citar-ne dos només, amb les seues diferents denominacions i funcions eren institucions de relleu, per exemple, en els antics territoris de la Corona d’Aragó. 2
L’Estatut d’Autonomia valencià 3 a més d’algunes d’eixes figures, Síndic de Greuges i Síndic de Comptes, del Govern o Consell de la Generalitat, 4 les Corts valencianes o el Tribunal Superior de Justícia, a l’Art. 25, Cap. VII, fa esment d’una institució totalment original i nova: el Consell Valencià de Cultura. 5
El Consell Valencià de Cultura com òrgan identitari
La creació de les diverses instàncies en cada estatut respondrà a les necessitats d’organització administrativa o del control de la pròpia administració. En el cas del Consell Valencià de Cultura (C.V.C.) el legislador fuig d’atorgar-li competències de policia i ho aclareix fefaentment tant al propi Estatut com a la Llei 12/1985, de 30 d’octubre, de la Generalitat Valenciana, del Consell Valencià de Cultura, al Preàmbul: …..les funcions específiques de la Institució, evitant així qualsevol possible confusió entre la finalitat que ha de dur a termini aquest Consell superior i les que corresponen a d’altres esferes de l’Administració o Institucions Públiques Científiques o Culturals de la Comunitat Valenciana.
Ací crec, i també a l’obligada referència a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, rau la raó de ser del C.V.C.: La identitat valenciana.
Mentre en altres comunitats històriques la justificació que s’addueix per propiciar figures o competències pot ser antropològica o, almenys, d’arrel historicogeogràfic, a la Comunitat Valenciana allò que li dóna una raó és la identitat cultural. Ací no hi ha trets físics singulars sinó uns fets culturals que permeten que terres i gents dissociats esdevinguen un poble únic i diferenciat. No són raons físiques sinó culturals les que ens han configurat, sovint des de la dualitat que citava el professor Joan Reglà. Per això des d’eixa dualitat o des de la dispersió administrativa en tants moments de la història passada la nostra constitució comunitària només es fixa mitjançant sediments culturals.
Alguns historiadors parlen de país camí. Altres de porta oberta a una mar que genera els fonaments culturals de l’actual món occidental. En qualsevol cas estem parlant d’uns referents cognitius, d’uns referents produïts pels coneixements i costums d’unes gents.
Eixa és la raó per la qual el legislador atorga competències d’assessorament i informació, i les atorga qualificant la institució d’òrgan superior. Es un nivell poc habitual als estrictes procediments dissuasoris que normalment corresponen a les institucions públiques dels que se servirà el C.V.C. per realitzar les seues funcions.
La llengua, per exemple, com l’element més visible de la cultura valenciana serà, en l’Estatut primigeni, competència seua. 6 Però no competència coercitiva o de direcció normativa, que sí assumirà després d’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sinó com premissa de foment i impuls d’eixa senya identitària. Al Títol I, Art. 3 de la Llei 12/1985 7 evidencia eixa preocupació per la llengua fins i tot remarcant el protagonisme com element consubstancial de la identitat valenciana:”……Vetlarà per la defensa dels valors lingüístics i culturals valencians, d’acord amb allò que disposa aquesta Llei.” 8
La referència explícita, a la Disposició Addicional Segona de l’Estatut, de l’informe sobre l’Arxiu de la Corona d’Aragó, reforça eixa simbiosi CVC-Identitat valenciana, en aquest cas donant-li el valor de manament estatutari. 9
Serà però amb l’acció continuada del C.V.C. mitjançant documents, informes, dictàmens i assessoraments quan la institució esdevindrà referent permanent del propòsit del legislador.
L’originalitat del Consell Valencià de Cultura i altres models
La personalitat i consideració històrica valenciana va permetre la presència, a l’Estatut, de figures desconegudes en altres comunitats autònomes. Potser la figura més original siga el C.V.C.. Anteriorment havia existit algun intent , parcial i reduït territorialment, 10 de crear un òrgan semblant però no hi havia a la resta de l’Estat cap institució de les característiques del que proposava l’Estatut valencià.
A Galicia es crearia el Consello da Cultura Galega que diferirà tant en la composició com en les funcions del valencià. Catalunya, aquests darrers temps, ha erigit un Consell de les Arts i la Cultura que te ben poc en comú amb el nostre. Tampoc el model erigit al País Basc te massa punts de contacte amb el previst per nostre estatut. Castella-La Manxa i Andalucia 11 han intentat crear un òrgan similar sense que el propòsit s’haja concretat.
Les institucions assenyalades difereixen essencialment de la valenciana en un punt substancial. Mentre el valencià és un organisme exclusivament assessor i informatiu, tant el català, com el basc o gallec, tenen competències coercitives i possibilitats d’afavorir i subvencionar persones o associacions. Eixa darrera possibilitat situa el C.V.C. en un nivell de neutralitat, equilibri i imparcialitat difícil pels altres consells. Sobre tot si es te present que alguns d’aquests estan formats per persones directament nomenades pels propis governs autònoms.
Períodes al C.V.C.
L’Art. 3 de la Llei de creació del C.V.C. encomanava a la institució la tasca consultiva i assessora de les institucions públiques en allò referent a matèries culturals. Però en els seus primers anys d’existència la petició d’informes i dictàmens fou monopolitzada pel govern de la Generalitat. La nova organització administrativa autonòmica –l’Estatut a penes tenia tres anys d’existència i els interrogants formals eren constants- feia imprescindibles les consultes. No solament les consultes sobre la futura legislació cultural i científica valenciana, també aquelles que aparentment foranes tenien alguna relació amb el nostre territori, per exemple el dictamen sobre el títol de Príncep de Girona per l’hereu de la Casa Reial Espanyola.
La quasi exclusivitat d’assessorament i informació als òrgans de la Generalitat prevalia clamorosament per sobre els que podien realitzar-se per altres institucions públiques. Per altra banda el fet que els informes sobre el canvi de denominació del nom dels municipis o de la toponímia municipal 12 se li encarregaven al C.V.C. propiciava una dedicació gairebé absoluta a les consultes autonòmiques.
Una vegada superada eixa primera etapa, fins ben avançada la dècada dels noranta –de 1985 a 1997, aproximadament–, les sol·licituds varien considerablement respecte als peticionaris. Els municipis, altres instàncies culturals públiques, diputacions, grups parlamentaris, …… 13 es converteixen en els principals demandants. Els organismes de la Generalitat continuaran amb les seues consultes –informació sobre futures lleis culturals i científiques, peticions de declarar Be d’Interés Cultural o de Rellevància Local diversos patrimonis, informació sobre distintes activitats culturals, científiques o lingüístiques,…..– però el volum, que abans representava el noranta per cent del total, ara es veurà reduït a un trenta-cinc per cent.
Els informes i dictàmens substanciats per iniciativa pròpia dels membres del C.V.C. també serà rellevant a partir dels darrers anys noranta del passat segle. Alguns, de forma destacada els d’El món del llibre i la lectura o els relatius als incendis forestals i a les noves tecnologies, han assolit un ressò eficaç més enllà de les nostres fronteres. En el cas dels incendis forestals fins i tot la O.N.U. i la U.N.E.S.C.O. s’han assabentat i governs, com el de Portugal, han participat en alguna de les jornades celebrades.
Tot això explica el fort creixement de les activitats aquests darrers quinze anys. El nombre d’ informes i dictàmens s’ha triplicat respecte als realitzats en el període anterior, a pesar que en eixe període es gestaren documents múltiples i transcendents. A més a més la introducció de la comunicació mitjançant noves tecnologies -internet- ha fet que les opinions i deliberacions tinguen un abast i uns destinataris molt superiors als de temps enrere. 14
El dictamen Sobre la llengua es presenta com frontera entre un i altre període. Va ser un document força complicat i difícil d’enllestir però a més de propiciar la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ficà les bases per acabar amb les discussions que sobre l’origen i identitat lingüística havien enverinat la societat valenciana. Unes polèmiques que no solament tingueren efectes en el món de la lingüística sinó en altres esferes –des de l’econòmica a la de relacions entre pobles i regions- i que malbarataren esforços i sentiments unitaris dels quals tan necessitats estava la Comunitat per encetar el procés d’autogovern.
El dictamen, sol·licitat pel govern i les Corts valencianes, es va portar endavant gràcies a la gran col·laboració d’entitats culturals i científiques però sobre tot a l’esforç i dedicació dels membres del C.V.C. que sofriren en ocasions la incomprensió d’algunes persones que semblava es trobaven millor en la confusió i sectarisme que en la convivència i solidaritat.
Una institució de persones
En un organisme de les característiques del C.V.C., consultiu únicament, el perfil de les persones que el componen es essencial. Cal tindre present que no te poder d’execució política però ha de tindre una autoritas insigne per tal que les seues opinions o disposicions siguen acceptades profitosament i comprensiva.
Ja inicialment les propostes de membres aprovades per les Corts Valencianes permeteren formar-ne part els noms més rellevants de la cultura valenciana en qualsevol de les seues vessants: escriptors com Juan Gil Albert, Joan Fuster, Lluís Guarner, Xavier Casp, Emili Beut, …..; científics de la dimensió de Santiago Grisolía, José María López Piñero o Vicente Buigues; reconeguts historiadors com José Antonio Maravall, Arcadi García, Pedro Vernia; artistes plàstics com Andreu Alfaro, Francisco Lozano, José Pérez Gil, Manolo Valdés, Ramón de Soto; músics com el professor Enrique Garcia Asensio 15filòlegs com Germà Colon; catedràtics del prestigi de Ferrando Badia, Amando García, Francesc Michavila, Vicent Lluís Montés o Justo Nieto; eclesiàstics com el cardenal Tarancón; 16 cineastes com Luís García Berlanga; comunicadors i difusors culturals com Amadeu Fabregat, Jordi García Candau, Vicent Ll. Simó Santonja o Ramir Reig; crítics literaris i artístics com Tomàs Llorens, Vicente Aguilera Cerni o Pilar Faus; arqueòlegs com Enric Llobregat o Rafael Ramos; arquitectes com Emili Giménez; i tants i tants intel·lectuals i homes de cultura, com Alberto García Esteve.
Eixa nòmina de personatges facilità l’acceptació respectuosa de l’activitat i possibilità que l’òrgan consultiu en matèries culturals de la Generalitat valenciana fóra un referent i exemple de les comunitats autònomes que volien bastir el seu propi organisme consultor.
El període que segueix a la primera etapa, i que hem datat més o menys al voltant dels treballs sobre el dictamen de la llengua encara que molt poc rigorosament, tampoc està absent de persones de realç. Catedràtics i professors com Ramon Lapiedra, Manuel Angel Conejero, Isabel Rios, Joaquín Calomarde, Ricardo Bellveser, Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles, Rosa Mª Rodríguez Magda, Isabel Morant, Carmen Morenilla, Leopoldo Peñarroja, 17 Francisco Moreno, Ana Noguera o Gloria Marcos; escriptors com Ferran Torrent, Fernando Vizcaíno Casas, Rosa Serrano, Vicente Muñoz Puelles; artistes plàstics com Luís Prades, Elena Negueroles o Vicente Ferrero; bibliòfils com Manuel Bas; eclesiàstics com Emili Marín i el conegut bisbe actual d’Alcalá de Henares, Juan Antonio Reig; 18
crítics d’art com Manuel Muñoz; personatges del món de la música com la soprano Enedina Lloris o el compositor Carles Santos; 19 directors teatrals com José Mª Morera; juristes com Vicent Alvarez; arquitectes com José Mª Lozano i Vicente González Móstoles; periodistes com Francisco Pérez Puche; promotors culturals com Vicente Farnós, Pepa Frau, Martín Quirós o Jesús Huguet.
En definitiva, si tot organisme respon al que els homes i dones que el conformen li imbueixen, el C.V.C. compta, i ha comptat, amb una sèrie de membres que des del prestigi i l’acció adequada possibiliten eficàcia.
Epíleg
L’Estatut d’autonomia valenciana va tenir la virtut de crear una figura original per tal de remarcar la transcendència social i històrica en la constitució d’un poble. En eixa tasca els entrebancs i dificultats no foren pocs –des de els lingüístics ja assenyalats als de caràcter mediambiental – i alguns perillosos per la convivència ciutadana. El C.V.C. va saber, des de les seues competències només consultives, resoldre problemes enquistats i proporcionar eixides per un futur millor. Però eixa feina ni esta acabada ni pot sofrir parades i intermitències. Ara més que mai, donat el protagonisme que ha assolit en les institucions públiques valencianes i no solament en la Generalitat, la seua acció sembla més necessària que mai. Sobre tot si, tal i com informava en un dels darrers documents sobre la crisi actual, la cultura pot ser una via imprescindible per superar la situació actual tant des de la vessant econòmica com, i més important, de la conscienciació social.
Notes:
- L’Estatut d’Andalusia cita explicitament les variants lingüístiques pròpies, a pesar de ser el castellà –amb les formes dialectals corresponents- la llengua oficial i única del territori. ↩
- A pesar que l’ombusman era una figura arrelada a Europa, els antics territoris de la Corona aragonesa tenien unes figures tradicionals més endinsades en la memoria histórica que no altres territoris hispànics. ↩
- Llei orgánica 5/1982, de primer de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. ↩
- La Generalitat Valenciana havia estat, en el seu orige, la institució encarregada del control financer però, posteriorment i ara mateix, és el conjunt de les institucions autonòmiques i el President del Consell esdevé per tant la primera autoritat autonómica i cap del govern. ↩
- Temps després, amb les reformes de l’Estatut o disposicions legals que desenvolupen aquest, apareixeran altres institucions estatutàries com el Consell Jurídic Consultiu, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o el Consell Econòmic i Social que ja estava previst a l’Art. 60 de l’Estatut. ↩
- Com veurem posteriorment, i com a conseqüència del Dictamen del C.V.C., es crearà l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que s’encarregarà de la política lingüística de la Generalitat. ↩
- La Llei de creació del C.V.C. ↩
- No podem oblidar les greus i estèrils polèmiques que sobre la llengua es visqueren al nostre país. L’anomenada Batalla de València fou un element pertorbador en la societat valenciana durant massa temps. Per això el protagonisme del C.V.C. amb el dictamen que possibilitaria la creació de l’A.V.L. i el apaivagament d’una violencia, sovint amb manifestacions agressives, cal considerar-ho com una de les aportacions que més han ajudat a superar situacions socioculturals ben lamentables. ↩
- Cal dir que el darrer informe que sobre la materia elevà el C.V.C. aportà suggeriments que cap dels informes de les altres institucions patrones de la Corona d’Aragó –Aragó, Catalunya, les Illes Balears i el Ministeri de Cultura- havien previst. I que majoritàriament foren acceptades. ↩
- El Consell Provincial de Cultura, a València, pels anys 30 del S. XX per exemple. ↩
- En el cas de Castella-La Manxa pregunten de model el valencià però les constants alteracions de governs i persones han ajornat el propòsit de crear-lo. ↩
- Amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua aquesta competencia passarà a esta nova institució. ↩
- Una pràctica del C.V.C. és la de no admetre peticions d’informació individuals. Si és d’entitats o associacions ofials sí, però no de persones individualitzades. ↩
- La página web del C.V.C. té al voltant de les cent mil entrades anuals. Cal assenyalar que bona part d’eixes entrades procedeixen de l’estranger sobre tot dels Estats Units i de països europeus. ↩
- El profesor García Asensio junt a Ramón de Soto i Santiago Grisolía són els actuals membres que ja ho eren en la creació del C.V.C.. ↩
- El cardenal Vicent Enrique y Tarancón fou durant anys vicepresiden t del C.V.C. i sobre tot la persona que logrà imposar un criteri de corresponsabilitat fins i tot partint de posicions ideològiques sovint antagòniques. Criteri que continua vigent i que, a pesar del que públicament puga semblar, fa que la independencia dels membres siga absoluta. ↩
- Leopoldo Peñarroja també va ser membre des dels primers moments, encara que posteriorment va deixar de pertànyer-hi i va tornar a formar-ne part en una altra etapa. ↩
- Van ser pocs mesos però efectivament el bisbe Reig, quan ho era de la diòcesi de Sogorb-Castelló, per uns mesos va ser membre del C.V.C. ↩
- Carles Santos junt amb la directora de l’IVAM han estat els darrers membres anomenats per les Corts. ↩
Deixa un comentari