Els dies següents a l’assassinat del professor Broseta, entre els molts articles publicats a conseqüència de l’execrable acció, cridava l’atenció algun que altre escrit que recordava el seu darrer sopar públic (més adequat seria dir-li públic però d’àmbit restringit i reservat). Un columnista arribava a ficar per títol a la seua crònica “La última cena”. Els periodistes signants temptejaven amb més o menys encert que seria el que s’havia tractat en una taula on s’assegueren persones tan diferents ideològicament o social però totes interessades en la recuperació de la llengua dels valencians com vehicle de transmissió cultural i social a la vegada que com signe d’identitat essencial. Evidentment, el tema tenia que guardar relació amb la llengua i/o la situació social de la mateixa.
Dos militants apassionats en la tasca de utilització del valencià com llengua habitual i pròpia dels mitjans de comunicació, Rafa Arnal i Toni Mollà, s’havien unit al empresari periodístic Jesús Sánchez Carrascosa per tal d’estudiar les possibilitats d’iniciar la publicació d’un diari en valencià. Van pensar que el primer que calia fer era reunir a una sèrie de persones que pel seu càrrec o la seua trajectòria personal i intel·lectual podien ser decisives, o almenys importants, per la feliç conclusió del projecte. Els professors Vicent Pitarch i M.A. Conejero excusaren la seua presència al sopar, per raons imponderables, la nit del 9 de gener de 1992 en el restaurant la Petxina de València al que assistirien el regidor, en aquells moments, de l’Ajuntament de València, Manuel Tarancón; l’exconseller de Cultura Ciprià Ciscar; l’editor Eliseu Climent; l’expresident del Consell d’Administració del diari Mediterraneo de Castelló, Rafael Ribés; el rector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra; l’especialista en estudis de sociolingüística, Rafael Ll. Ninyoles; el professor Manuel Broseta; el director general de RTVV, Amadeu Fabregat ; qui signa aquest article, en aquells moments director general de Política Lingüística; i els tres amfitrions (Arnal, Mollà i Sánchez Carrascosa). Quan ja estava començant-se el sopar aparegué l’eurodiputat del Partit Popular, Leopoldo Ortiz, que arribava de Brusel·les retrassat.
Les dimensions de la gran taula, al voltant de la qual estàvem, no permetia mentres sopàvem més que conversar amb els que teníem al costat però en qualsevol cas va ser aquella una estona de xerrades lliures, col·loquis d’interés i enraonaments sucosos. Ja al final del sopar els organitzadors es dirigiren als convidats per tal de parlar-nos del que pretenien i, ens demanaren que expressàrem un per un la nostra opinió sobre la conveniència i possibilitats materials d’engegar un projecte com el que exposaven. Unànimement manifestàrem el suport a la iniciativa però demanant rigorositat en els plantejaments mercantils i neutralitat política. Els emprenedors del projecte, que acceptaren les suggerències dels convidats, assenyalaren la necesitat d’un suport institucional, tipus subscripcions públiques com es fa amb altres periòdics o publicacions periòdiques, i la garantia que no seria el tema de la llengua un obstacle per a l’accés a totes les ajudes i recolzaments públics.
Sobre el model de normativa lingüística a emprar en el periòdic els promotors indicaren que seria l’emprat a l’escola i del que en feia ús la Generalitat el que seguirien. En eixe sentit se’ls recomanà que tingueren present les peculiaritats valencianes per tal que un públic no massa acostumat a llegir en valencià acollira el diari sense excesives dificultats.
Les postures dialogants i la sensació que el projecte podia fer-se realitat foren les percepcions que tinguérem.
El sopar finalitzà amb el compromís que allò que s’encetava havia de continuar-se i si era necessari tornar a reunir-se. El que el valencià fóra la llengua vehicular d’un diari era un propòsit esperançador que ens impel·lia a ficar-se al costat dels emprenedors amb tota decisió.
Aquells que a penes unes hores després assassinaven el doctor Manuel Broseta no sé si coneixien la celebració del sopar però sens dubte avortaren una esperança que tants valencianes i valencians teníem, i que ens era essencial per recuperar un espai més ampli de convivència entre nosaltres i un redreçament social i comunicacional major de la nostra llengua.
Deixa un comentari