L’edició valenciana, i en català, de literatura infantil presenta amb prou feines una mostra quantificable de publicacions abans dels anys vuitanta del passat segle. Només els “Contes Nòrdics” de Joaquim Reig, abans de la incivil Guerra del 36, o les voluntarioses pero humils historietes de Maria Ibars o Enric Soler i Godes, en els anys cinquanta, podríem incloure en un llistat ben minso. En eixa escasedat crida més encara l’atenció que en aquells anys la producció d’historietes gràfiques (des de les ideologitzades del Guerrero del Antifaz o Roberto Alcazar y Pedrín a les escèptiques aventures de Bartolo el as de los vagos) valencianes quasi monopolitzara el mercat espanyol. Efectivament, aquests còmics estaven en castellà però el raquític panorama editorial de narratives infantils i jovenils era (excepció feta dels còmics) igualment ridícula en castellà que en català.
Les propostes de crear una literatura atractiva pels més joves, que d’alguna manera encetà el castellonenc Josep Pasqual Tirada amb el Tombatossals en iniciar-se el segle XX, s’havien esmorteit a pesar de comptar amb grans il·lustradors (el cas de les historietes gràfiques n’és una evidència) i no menys destacables escriptors. Serà ja als anys seixanta amb l’aparició d’algun conte de Joan Fuster (Abans que el sol no creme, per exemple) i sobre tot amb la irrupció de les rondalles d’Enric Valor quan el panorama de la literatura infantil i jovenil valenciana comence a ser una eina didàctica i de gaudi, potser modesta però apreciable.
Però serà definitivament amb l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en 1983, i la introducció de la llengua en els distints nivells escolars quan l’esclat d’eixa narrativa adquirirà un relleu manifest.
La necessitat de servir-se de materials complementaris en els processos educatius primaris propiciarà l’aparició d’alguns projectes conjuminant escriptors i dibuixants que, a la vegada, oferiran en poc de temps una proposta editorial destacada. Encara que la iniciativa privada, posteriorment, serà important és la pública, originàriament, la que ajudarà a crear un catàleg de publicacions interessants. La Diputació de València, dirigida en aquells primers moments democràtics per Manolo Girona, propiciarà una col·lecció de textos escolars i material complementari que seran essencials per que l’escola i infants tinguen llibres escaients.
En eixe context, la pròpia Diputació valenciana, crearà el Premi de literatura infantil “Tirant lo Blanch”, que s’atorgarà per primera vegada en 1981 al llibre “El pardalet sabut i el rei descregut”, text de Josep Palomero i il·lustracions de Manuel Boix. El llibre, editat en gran format en 1982, esdevindrà una proposta ambiciosa de literatura jovenil i infantil que unirà un contingut literari destacat amb uns dibuixos molt bells i una formulació editorial riquíssima. En anys successius el premi s’atorgarà a escritpors com Josep Lozano i il·lustradors com Enric Solbes o Miquel Calatayud.
En 1984, des del Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana coordinat amb les tres diputacions provicnials valencianes, s’inicia el que podríem anomenar “proposta decisiva” per bastir un catàleg notable de literatura infantil: la “Biblioteca Infantil”. Conscients de la manca de lectures adequades per als més menuts, a preus assequibles i de format àgil, s’enllesteix una col·lecció que en menys de deu anys va superar els trenta títols, en tirades que oscil·laven entre els cinc mil i quinze mil exemplars.
“El rossinyol del pou d’avall”, narracions de Bernat Capó amb dibuixos dels xiquets i xiquetes de les escoles de Benissa, fou el primer número de la sèrie. Els llibres es distribuïen a les escoles públiques, a les biblioteques i, evidentment, pels canals normals de venda. D’aquest primer número es va fer una tirada total de quinze mil exemplars. La col·lecció, malgrat que la majoria de títols corresponien a narracions, es presentava temàticament una mica eclèctica. Junt als contes i relats trobem aproximacions a l’ecologia (és el cas dels tres llibres de la parella Miquel Peris, escriptor, i Pere Rambla, dibuixant, “El món de les bestioles”, “Els món de les eines” i “El món dels vegetals”), a la cultura popular (“Món i misteri de la Festa d’Elx” amb text d’Alfons Llorenç i il·lustracions d’Enric Solbes i Vicent Marco, per exemple) i a l’intent pedagògic, en la darrera etapa de la col·lecció, d’acostar els infants a les formulacions artístiques i culturals actuals (“Un museu d’arqueologia” de Rosa Enguix amb il·lustracions d’Enric Solbes, “Els instruments de vent” d’Anna Chafer amb il·lustracions de Vicent Serra, “El llenguatge musical” de Benito Martínez i dibuixos de Ricard Huerta, “Un viatge al món de les corals” del musicòleg Vicent Galbis i gràfics d’Esperança Martínez, “Un museu de belles arts” text de Ximo Garcia i il·lustracions de Francesc Santana,…..).
La “Biblioteca Infantil” no solament va ser una proposta original i ben rebuda en el panorama literari valencià sinò una autèntica i agradable sorpresa en el mercat europeu de llibre infantil. “La serp i el riu” de Josep Palacios, il·lustrada per Manuel Boix, va estar premiat com el millor llibre espanyol de l’any 1986. El mateix Manuel Boix i Enric Solbes van rebre les més altes distincions continentals atorgades a il·lustradors. Miquel Calatayud va estar objecte de reconeixement en el marc de l’estat. Editorials franceses i italianes inclourien als seus catàlegs títols procedents de la col·lecció. Autors ja reconeguts internacionalment com Andreu Alfaro, Pilarín Bayés, Rafael Armenol o Fernando Khran vulgueren participar en la “Biblioteca”.
I si il·lustradors importants col·laboraren també autors literaris ben coneguts, com Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Empar de Lanuza, Josep Franco, Enrique Cerdan Tato, Carme Miquel o Vicente Muñoz Puelles, participaren entusiàsticament en el projecte.
Però tant el Premi “Tirant lo Blanch” com la “Biblioteca Infantil” tenien un objectiu clar: la dotació de material de lectura. Quan les editorials privades valencianes (Tàndem, Bromera, Bullent,……) començaren a omplir el buit, a presentar la seua oferta editorial per un públic infantil, les institucions tancaren els seus programes. S’havia conclòs un etapa però restava oberta la possibilitat que la literatura infantil valenciana, en llengua pròpia, fóra molt més que un desig no satisfet.
Deixa un comentari