Segurament, possible lector, vostè haurà presenciat si és veí de València (també si foraster s’ha sentit atret) alguna de les representacions que per distints barris es fan sobre la vida del sant valencià per antonomàsia. Li agradarà més o menys contemplar com un grup de xiquetes i xiquets s’expressen en un valencià, ocasionalment pronunciat dificultosament, narrant els miracles més singulars d’un benaventurat únic. Durant la setmana vicentina, en representacions múltiples ja que la funció és de format reduït, de la plaça del Carme a Russafa, de la del Tossal a pobles com Xirivella, podem apreciar una activitat teatral original.
No entraré, evidentment, en consideracions teològiques o d’interpretació sagrada perquè ni vull ni tinc dret a qüestionar l’autenticitat del que es representa però sí m’agradaria manifestar la necessitat civil i cívica, cultural per tant, del que signifiquen els miracles.
Les societats avançades són sempre respectuoses amb el seu patrimoni, físic o immaterial, i ho són perquè eixe patrimoni permet des de l’identitat com a tal societat a la capacitat de plenitud col·lectiva i/o individual. O el que és el mateix, només des del respecte a les peculiaritats pròpies és pot ser capaç de fer valdre allò que som o fem.
Un patrimoni immaterial com els miracles de sant Vicent, per altra part, possibilita una formació escènica i una capacitat expositiva que bona falta ens fa en temps de tanta misèria comunicativa en els joves, i també en els adults. En períodes on els xiquets i xiquetes, tancats amb aparells que només ens porten a cloure’ns sense relació amb els altres, se’ns més necessari que mai comunicar-nos i participar en actes i experiències amb els nostres veïns o companys.
En conseqüència, cal protegir els miracles perquè més enllà del seu valor religiós presenta una proposició formativa, cultural i cívica, que no podem, ni devem, menysprear en qualsevol intent d’aconseguir una societat més plena i exigent
Deixa un comentari