No estic fent un joc de paraules. Em pregunte si és necessària una nova mirada, assumpció i valoració del dia més emblemàtic dels valencians. No hi ha cap dubte en afirmar que el 9 d’octubre de 1238 es va obrir una història nova per aquells territoris que formaven la part central mediterrània de la Península Ibèrica. Des que Jaume I va conformar un regne amb aquelles terres i les dotà d’un règim jurídic i polític determinat, la societat i manifestacions culturals serien distintes i prendrien unes formes i maneres absolutament diferents a les anteriors.
La llengua, les lleis, els costums, la religió, les pràctiques festives o lúdiques variarien. Com deia Ibn al-Abbar “..el dolç cant del muecí s’ha convertit en sorollós repic de campanes… on tot era verd i suau ara és àrid i dur….”. El canvi va ser categòric, rotund. No va haver evolució sinó trencament i l’inici d’una nova història protagonitzada per una nova gent.
No podem oblidar les gents i cultures que ha propiciat aquest territori al llarg del temps però tampoc no podem tapar-nos els ulls respecte del daltabaix que va suposar la conquesta cristiana. I eixa és la raó de la celebració d’avui.
Però el temps, i amb ell la història i les gents, no és un granític i insensible ens. La dinàmica i l’avenç són les pautes que condicionen el que una societat prospere o s’ensorre. L’anquilosament rovella tots els nervis d’un poble, encara que la marxa sense frè ni propòsits porta igualment al caos. Eixa és la clau per a una societat pròspera i feliç: casar el necessari canvi amb els fonaments propis de la comunitat.
I ací és on valencianes i valencians tenim el gran repte actual: com sense perdre els nostres peculiars signes identitaris assumir les gents i costums que ens estan arribant darrerament. Unes gents i costums que serviran per enriquir el nostre patrimoni o per a trencar la pròpia sociabilitat. I cal dirque eixa responsabilitat no podem transferir-la lleugerament a l’exterior, individual o col·lectiu, rentant-nos les mans i esperant que graciosament i miraculosament se’ns soluccionen tots els maldecaps.
Valencianes i valencians som ara més directament responsables de la nostra vida comunitària que no ho hem estat mai. Responsables de la història i de la capacitat de fer de la identitat una eina d’unió. Però sobre tot responsables de la capacitat cívica, política, administrativa de fer de la convivència raó central de l’organització social. Perquè un poble no ho és tant per l’apropiació d’uns signes determinats com per la voluntat de convivència i solidaritat capaç de generar-se entre els seus habitants.
La nostra meta no ha de ser només la recuperació efectiva d’una identitat sinó la capacitat, des d’aqueixa idenitat això sí, de crear nous espais d’unió, concòrdia i vida en comú de totes les valencianes i valencianes, siguen de socarrel o siguen nouvinguts.
Efectivament, si ara al nostre territori una part considerable de ciutadans desconeix la història i els precedents de la nostra realitat cultural i identitària, és obligació no sols dels poders públics generar les condicions necessàries per conjugar totes les voluntats en un propòsit cada dia més ferm de fer un país més gran, feliç, estable, ric, solidari i visible.
Hem de fer possible que els nouvinguts estimen els dignes identitaris valencians com propis. I això no s’aconseguirà mai si els propis valencians no els valorem i sentim com part indestriable del nostre ser. Però eixa estima, en els nouvinguts, no té perquè estar en contradicció amb aquelles arrels que ja tenen. Açò no és com en la cançó de Machín. Ací es poden estimar diverses cultures i no estar boig. Encara més: deuen estimar-se diverses cultures per ser una persona més plena. Per altra part alguna d’eixes cultures que porten els nouvinguts té un fragment important d’aportació valenciana. Sempre, evidentment, que no siguen cultures contradictòries amb els principis de drets humans i socials aconseguits, des del paper de la dona en la societat a la defensa de la llibertat individual.
Probablement eixa és la nostra gran aposta de futur i el nostre major compromís: fer del territori valencià un espai on viure paga la pena. I per això res de millor que conjugar la identitat que ens ve del passat amb l’esforç, dedicació i amplitud de mires que ens exigeix el pervindre. Un demà en el que la nostra vocació europeista i la reconeguda aptitud valenciana d’adaptació als nous temps ha de possibilitar un projecte de comunitat en el que tots, valencianes i valencians, nous o vells, conjuguem llibertat i responsabilitat, solidaritat i prosperitat, exigència i alegria, identitat i futur a partir de la diversitat personal i de la lliure opció de referents individuals.
Un nou 9 d’Octubre que encete una etapa tan enriquidora com la que històricament celebrem és possible, només ens correspon a nosaltres fer-lo realitat.
Deixa un comentari