La història més recent de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València dificilment pot escriuree’s sense dedicar-li un capítol a Ernest Lluch. A l’Ernest Lluch professor d’Economia en la Universitat de València però també a l’animador de l’Econòmica i visionari del futur esperançador que podia tindre eixa entitat.
Sovint definim el mot “il·lustrat” només com un referent històric limitat a certs personatges del segle XVIII. És efectivament en aquella època quan el terme i el protagonisme de certs intel·lectuals dimensiona el concepte, però en una més àmplia valoració semàntica podríem batejar així l’esperit de contínua tasca pel millorament d’aquells elements de la societat que permeten el progrés de l’indiviu, tant personalment com col·lectivament. Amb eixa valoració semàntica, sens dubte, el nostre professor seria anomenat tal com ho fem dels primers homes que aconseguiren que les Reials Societats Econòmiques esdevingueren ferment per reconstruir un país, rescatant-lo del dogmatisme i incultura que emmanillaven tota la ciutadania (si és que podem denominar aquell conjunt de gents com “ciutadania” donada la seua paralització cívica).
Ernest Lluch també, d’alguna manera, va trencar amb hipoteques culturals i econòmiques que segrestaven no solament la societat valenciana sinó la pròpia educació superior. A ell li devem noves corrents que entraren en la nostra universitat, l’aparició d’una escola que es fixà com objectiu l’estudi rigorós de l’economia valenciana en lloc de elucubrar sobre teories arcaïques, en definitiva obrir unes finestres que de tan tancades estavem podrint-se. Però sobre tot, i des de la R.S.E.A.P. de València, a Ernest li devem l’interés i esforç per redreçar una entitat que estava aletargada com mai no ha havia estat en els seus més de dos segles d’existència.
No solament dedicà esforç i intel·ligència per reviure l’esperit il·lustrat de la R.S.E.A.P., es comprometé personalment i intel·lectualment fins convertir-se en un motor protagonista de la represa. Sense Ernest l’Econòmica no seria el que avui és, a pesar de la seua modèstia i de la intransigència que certs poders públics encara li encolomen.
Ernest no va ser un simple professor a l’aula (universitat) o a altres espais (la R.S.E.A.P. per exemple) sinó exponent de la recuperació d’un esperit racional i sentiment solidari que han mogut els millors projectes de la civilització moderna. Ell representa, com pocs, aquelles persones que fà prop de tres-cents anys es dedicaren aferrissadament a un objectiu: millorar la societat des del raciocini i la convivència.
Deixa un comentari