Joan Fuster al seu modest, només aparentment, recull antològic de la poesia valenciana, editat en 1956 per E. Selecta, certifica per primera vegada l’existència d’un grup d’autors que malgrat no formar un equip coherent “……si tenen algunes afinitats indiscutibles…..”. Bru i Vidal, Vicent Andrés Estellés, Maria Beyto, Francesc de P. Burguera, Rafael Villar i el propi Fuster són els poetes que d’aleshores ençà conformaran la denominada Generació del 50.
No sols ells, evidentment. Quan Fuster escriu la seua antologia els autors estan a l’inici de la seua producció, són encara molt joves, i lògicament no trigarà massa en ampliar-se la nòmina amb noves aportacions de qualitat i amb propostes semblants o, almenys, temporalment coincidents. Joan Valls Jordà o Carmelina Sànchez-Cutillas, per ficar dos noms de relleu, poden incloure’s sense gaire problemes al grup.
Segons Fuster els senyals identificatius generacionals aniran des de les influències procedents de més enllà de la poètica castellana (l’única a la que habitualment tenia accés el lletraferit d’un país amb una situació ben anormal de la llengua pròpia) –“….Per primera vegada del Romanticisme ençà, l’experiència dels poetes forasters no ve limitada als castellans…….”– a l’ús d’un lèxic allunyat dels artificis i recarregaments d’una poesia anterior excesivament influenciada per un jocfloralisme ampulós i vacu. Però, sens dubte, una tònica comuna és la que dimana d’una preocupació per la quotidianitat cívica i realitat social –“….la seua inspiració arranca de la mateixa quotidianitat i els grans motius universals queden despullats de l’aparença ampulosa i metafísica que teòlegs, filòsofs i altres poetes s’havien encarregat de confegir-los-hi. La seua és una visió generalment desmitificadora que contempla la vida tal com és o tal com ens ve……”, dirà Jaume Pérez Montaner-. Malgrat que els temes i formes anteriors (amor, pairalisme, mort, religió,…) estan encara ben presents en l’obra d’aquests autors l’aparició d’un ferm testimoni per la cultura i societat valenciana es manifesten com element trascendent dels seus propòsits lírics. Seria fàcil esmentar tants i tants fragments de Vicent Andrés Estellés demostratius d’eixa preocupació però, potser, seria limitador tot i que no és exclusiu del fill del panader de Burjassot, ni molt menys, l’ús de temàtica cívica i formulació planera dels seus versos.
Actualment, i sobre tot a partir de les propostes estètiques derivades de la poesia dels anys setanta, algú pot interrogar-se sobre la intensitat i capacitat literària d’uns poemaris que sovint aporten referents cívics o socials (ja és sabut allò de Gimferrer sobre poesia sinònim d’absència d’imatge). No entraré en polèmiques que sempre m’han semblat inútils però sí m’agradaria indicar la dificultat per etiquetar de literari un escrit. Josep Iborra, segurament el crític més lúcid de les lletres valencianes d’aquestes darreres dècades, ho definia nítidament a un parlament universitari: “És literari allò que en un moment donat es considera com a tal, encara que en un altre moment la resposta siga diferent. El que fa que un text siga literari, resta així una noció fluctuant, no sols pel seu caràcter històric, sinò perquè els mateixos teòrics de la literatura no s’hi posen d’acord. L’aspecte o la qualitat que consideren definitòria resulta variable, discutible, múltiple i impossible de reduir a unitat” .
Per altra part a l’obra dels autors del 50 la preocupació formal mai no està absent. La necessitat de parlar-ne d’allò que ens es pròxim i punyent no té per qué ser-ne obstacle per procurar una intensitat plàstica i una concreció escaient a l’objectiu ideològic. Bru i Vidal ens aporta un magnífic exemple en un dels seus primers poemes, Nocturns del meu poble, on la seua inquietud cívica usa d’un suport ben líric:
Murs o banderes que estrenyen
camins o pedres ferides,
crits de calç, ombres dormides
que a penes si el dia atenyen.
Desnivells que amunt empenyen
un rosari de carrers
molsuts. Antull de delers
sota el blau de les estrelles,
i un eixam de cases velles
gaudint els somnis darrers.
(Nocturn del poble vell)
Sí és cert, però, que la preocupació social, cívica, política,… dels autors conferirà a la seua obra literària una incidència i influència en generacions posteriors destacada. El trànsit de la literatura valenciana de passatemps de diumenge a la vesprada a propòsit social ambiciós cal situar-lo a partir d’aquests autors. Sens dubte la llengua, com fet social per excel·lència, i la realitat històrica del país, com element circumstancial latent entre la joventut més dinàmica, se’ns manifestaran com principi i motor de qualsevulla acció intelectual.
Crec que eixa incidència té uns origes notoris a partir de la pròpia configuració del grup. Aquests no conformen un bloc homogeni ni per estudis, ni professió, ni procedència social, ni geogràfica. No són ni el cercle petitburgés de l’esquifida Renaixença, ni el cenacle universitari, ni l’escamot activista llompartià. Amb formació acadèmica generalment, amb professions divergents, amb interessos potser encontrats però amb la ferma voluntat de fer de la llengua un vehicle literari d’abast social. Aquella formació intelectual, universitària en molts d’ells, els permetrà, potser per primera vegada en un ampli estol d’autors valencians, una aproximació a la literatura francesa i anglesa del segle XX, i la seua incardinació en la societat (una societat esmortida per callada) farà que les pretensions estètiques i formals es conjuminen amb la preocupació cívica generant un procés nou.
Sovint, segurament resialla d’un maldigerit romanticisme, alguns crítics, i encara autors, tendeixen a dividir l’obra literària excelsa (lírica, per entendre’ns) de l’acció vital o de la producció menys sublim. L’assaig de qualsevol tipus, la prosa, l’acció social o política, la quotidianitat dolent o excel·lent, la vida, en definitiva, semblen una mala companyia per a la pretenciositat altiva del poeta. Res de més lluny. Ni històricament (no caldrà retrotaure’ns a la poesia medieval) ni formalment (exemples els que es vullguen i en qualsevol literatura nacional) res no avala que la separació entre preocupació social i formulació lírica siga profitosa ni genere una millor capacitat expositiva. Més aviat al contrari. I la Generació del 50 amb la conjunció formal i d’inquietud civil ho demostra a bastament. Haguera pogut emprar Vicent Andrés Estellés un llenguatge tan intens i directe sense la realitat dels petits esdeveniments que cada dia li afectaven?. I Maria Beneyto, sense els condicionants d’un temps i circumstàncies, podria fer-ne ús d’una sensibilitat tan pulcra?. O Paco Burguera, sense les seues dèries polítiques podria escriure un llibre com Ara que sóc ací ?. Fins i tot, és comprensible la poesia de Brú i Vidal sense els capficaments històrics que l’acompnayaran per sempre?, i no solament a versos com l’esmentat adés sinò a tants de temàtica suposadament distant de les seues obsessions?.
La realitat literària valenciana a les darreries del s. XX, amb una novel·lística més àmplia i dinàmica que mai i una poesia plural i ambiciosa, és molt més filla de la Generació del 50 que de qualsevol altra agrupació anterior. En realitat la divisió entre poetes de guant i d’espardenya, tan cara a la crítica dels anys cinquanta, és per a les noves promocions d’autors literaris una arcaïsme tan llunyà, o potser més, que les vel·leitats col·loquials del XVII. Amb propostes estructuralistes o de continguts, amb tendències formalistes o ideològiques, el compromís civil i literari dels Fuster, Villar, Estellés, Beneyto, Valls, Brú i Vidal, Burguera,……… ha bastit les estructures necessàries per tal que la producció actual siga la que és i ha generat unes bases que, vullguem o no, han influenciat eixa producció des de la seua formulació al contingut.
Deixa un comentari