El professor Tierno Galvàn, al seu estudi sobre les Actes de les Corts de Cadis, deia que la Constitució, a més de marc legal de convivència social i política, era una mena d’utopia (pseudoutopia aclarava) que cal contemplar no des de posicionaments idolàtrics i enyoradissos sinò com element dinamitzador cap un objectiu que sempre ha d’estar més enllà de la realitat possible o, com diríem en llenguatge actual, més enllà del políticament convenient o correcte.
Efectivament, aquelles Corts i aquella Constitució gaditana (la primera de la que es va dotar Espanya, si no tenim en compte la proposta de Baiona de Jose el germà de Napoleó) va fer que plantejaments, apenes uns anys abans titllats d’utòpics, es plasmaren constitucionalment a pesar de que la seua materialització social fóra lenta i encara difícil. La defensa de les llibertats d’expressió i impremta, en la que van ser protagonistes destacats els xativíns germans Villanueva, o la supressió dels senyorius (el final de la distinció entre ciutadans amb drets reials i ciutadans sota la jurisdicció privada) que va tindre com impulsor l’advocat d’Alberic, Antoni Lloret, són algunes de les fites que la Constitució de Cadis ens proposà en eixe procés de constant evolució.
També la Constitució de 1978 formula objectius propiciadors d’un futur més harmònic i convivencial. L’estat de les autonomies, per exemple, és una proposta novedosa en el constitucionalisme espanyol i m’atreviria a dir original en l’europeu.
Per tant, la Constitució, com element de dinamització i progrés de la societat en general i de l’invidu –de cadascun dels ciutadans/nes- en particular, va molt més enllà de la voluntat d’un partit, o de tots els partits sumats, per convertir-se en objectiu, al mateix temps que fonament, en el procés d’una convivència pública i singular pacífica, pròspera i solidària.
I eixa vessant és la que ens permet contemplar la Constitució com una cosa viva. Contemplar la Constitució com un element que en la seua entranya conté els ressorts de noves propostes, fins i tot, de possibles modificacions.
Les constitucions, com producte humà, no són dipositàries d’una perfecció absoluta. L’exemple de la Constitució de Weimar, considerada modèlica i que amb tot donà pas a l’acció política més inhumana de l’època moderna, Hitler i el nazisme, és eloqüent. Per això no ens deu escandalitzar cap proposició que li insufle vida i progressivitat a la pròpia Constitució però, això sí, sempre des dels principis i objectius, des de l’utopia de la que ens parlava el Prof. Tierno Galván, que ens impulse, ens llance, a una convivença democràtica, a uns drets personals i comunitaris, a unes relacions de concòrdia i avinença, solidaritat i cooperació, a un progrés cultural i social, a una igualtat jurídica i, en definitiva, a l’establiment de la justícia, llibertat, seguretat i el be per a tots aquells i aquelles que aspirem a una autèntica societat democràtica i, també, per als que no han assolit que eixa aspiració no deuria discutir-se.
Deixa un comentari