Willy Ronis, un dels fotògrafs francesos més rellevant de la batejada com “corrent humanista”, diu que “…la fotografia és la mirada. O es posseeix o no es posseeix”.
La fotografia, el propi Cartier-Bresson ho confirma, és una mena de raig, de coltellada, que converteix un instant efímer en una eternitat enlluernadora. Que pot transformar una imatge fugaç en document permanent per l’alegria, el sentiment, el dolor, la il·lusió o, simplement, el record. La caducitat d’allò representat, gràcies a la mirada del fotògraf que ho transmuta, es torna testimoniatge d’una persona, una geografia o un fet.
Efectivament, la fotografia és un missatge, una gramàtica, dóna a les coses la seua més profunda dimensió. I com a conseqüència li és precisa, li és totalment necessària, la capacitat d’escrutar de qui dirigeix l’objectiu. La divisòria entre simple reproducció i fotografia no rau tant en els mitjans emprats com en la capacitat de veure per part d’aquell que vol retratar. Mirar, ser capaç de donar-li una dimensió més ampla i ambiciosa al que tenim davant de la càmera, esdevé per tant l’eix de la tasca del fotògraf especialment quan aquest pretén que la seua obra siga document ètic i estètic d’un moment, un espai o un sentiment. Ja ho diuen els teòrics de l’art: la diferència entre un artista i qui no ho és resideix en l’habilitat del primer de descobrir, en qualsevol circumstància o acció, fets i magnituds que el segon mai no podria desenterrar ni posar de manifest.
Xavi Mollà ha donat mostres més que suficients de la seua capacitat d’aprofundir en allò que està més endins de l’aparença. La màscara, que tots manifestem en la vida quotidiana quan ens descobrim contemplats, ha sabut travessar-la amb la barrina d’una ullada transparent i persistent. Com un llambrec, impossible de defugir, ens situa davant una realitat que els nostres ulls somorts són incapaços de guaitar en el diari transcórrer. Ens col·loca davant una imatge nostra que nosaltres mateix desconeixem o som incapaços d’evidenciar. Ens dóna una dimensió que enriqueix el que quotidianament manifestem.
I sobre tot quan s’acosta a un acte lúdic i massiu on l’expressió dels protagonistes deriva tant de la pròpia actitud com de la col·lectivitat en la que es submergeix cadascun dels individus. En eixos moments, Xavi Mollà, penetra amb l’objectiu fotogràfic al més substancial de l’acció i gest aconseguint instants únics més profunds i descriptius de l’essència que el més extens i plumbi dels tractats assagístics
de l’esdeveniment. En “Les huit cares del Minotaure” ho podem verificar. El posat suficient de qui toca el llom del bou, el desafiament dels qui esperen l’envestida o la suficiència professional de qui controla el nus de la corda són propostes que van més enllà del simple acte o acció dels participants per convertir-se en mirada singular i puntual d’un moment o d’un gest original.
Cadascuna de les imatges adquireix així un valor que transcendeix la puntual realitat i circumstància. Uns grups de gent esperant el bou encordat, o agafant la soga amb més o menys destresa, es metamorfosen de simples participants en un acte festiu a protagonistes d’unes sensacions, potser sentiments, que només el risc, mesurat això sí, o l’afany de viure instants únics pot suscitar. Per tant la darrera proposta de la figura no és la senzilla de manifestar una festa, una acció en un dia i lloc determinats sinó la constatació d’un impuls, sensació, emoció o perplexitat de la persona, les persones, davant un episodi en el que es conjuga la identitat col·lectiva amb l’eufòria individual, l’emotivitat d’un espectacle domèstic amb la indestructible disposició a fruir d’allò que trenca la quotidianeïtat.
Ningú, però, pense que Xavi Mollà redueix la seua mirada a fets multitudinaris, o precisa d’esdeveniments així, per reflectir allò del que és capaç amb la seua càmera. Sovint els grups se’ns manifesten com suma d’individualitats, cadascuna amb la seua personal proposta, que conjuminades ofereixen una proposició més. Cadascun dels protagonistes podria individualitzar-se i encara així restaria incòlume l’enunciació del fotògraf. Però Xavi, en tants i tants treballs passats, presents i segur que també futurs, intenta provocar en l’espectador la necessitat d’introduir-se en la pròpia fotografia per sentir, o almenys comprendre, el que sent el representat.
Fà poc més d’un any, en un viatge a París, on es celebrava la Setmana de la Fotografia, quina no seria la meua sorpresa al veure reproduïda una foto de Xavi en el cartell anunciador de la mostra. Però, i malgrat l’amistat i afecte, el que més m’il·lusionà no fou tant el que l’obra d’un paisà i amic servira de reclam per un acte de tanta transcendència internacional com la sensació que aquella fotografia em colpia i em lligava. La mirara d’un angle o d’un altre sempre els ulls quedaven captius. No tinc dubte que això només és possible quan la mirada d’un artista fa possible transformar un objecte en una proposició. Quan la fotografia és filla de la mirada de Xavi Mollà.
Deixa un comentari