El dinamisme i inquietud il·lustrada de les RR.SS.EE.AA.PP. propicià un amplíssim ventall d’accions i creacions, especialment en els segles XVIII i XIX, que sens dubte ens permeten poder afirmar que aquestes institucions han estat element transcendent en la configuració de la societat valenciana i espanyola (i també iberoamericana perque les Reials Societats de l’altre costat de l’Atlàntic tingueren i tenen encara una importància evident). De l’economia a l’art, de la història a la investigació, de la ciència a l’esport, qualsevol parcel·la de la societat era no solament objecte d’interés sinò repte creatiu per aquells que volien un país més ric, lliure i estructurat. La conjuminació d’ànsia intel·lectual i activisme social possibilità la gestació de conservatoris, càtedres, caixes d’estalvis, societats culturals i recreatives, instituts docents, etc….. en unes intervencions civils, i cíviques, potser úniques i irrepetibles. I tot això sense abandonar la necessària i original pretensió de fer de l’erudició el suport de la seua intervenció. En el cas valencià unes entitats creades de relleu inqüestionable serien la Sociedad Arqueológica Valenciana i l’Instituto Taquigráfico de Valencia.
La Sociedad Arqueològica Valenciana, que com diu Mª Victoria Goberna 1 es “…la primera institución que se crea en el País Valenciano con el fín exclusivo de dedicarse a estos estudios.” , pot qualificar-se d’exemple cabdal d’aquesta inquietud dels membres de la R.S.E.A.P. de València per tal d’obrir-se a les noves aportacions intel·lectuals i científiques que en aquells moments es plantegen a Europa. Apenes una decena d’anys després de la introducció en 1860 de les ciències prehistòriques oficialment a Espanya un grup d’amics, membres evidentment de la RSEAP, creen la Sociedad Arqueológica Valenciana.
Els germans Juan i José Vilanova o els numismàtics Juan Andújar, Nicolás Ferrer, Pascual Marqués i Juan de la Cruz Martí, foren alguns dels socis que en 1871 crearien la Sociedad (encara que els estatuts no s’aprovarien fins 1876) imprimint-li des del seu inici una activitat científica i cultural rellevant i aconseguint ràpidament un prestigi singular. La personalitat dels germans Vilanova serà decisiva en aquest sentit: Juan, que després de realitzar cursos i estudis a França, Itàlia, Suïssa i Alemanya torna a Espanya a fer-se càrrec de la càtedra de Geologia i Paleontologia de la Universidtat de Madrid, serà impulsor i referent dels estudis prehistòrics i tindrà una vinculació i activitat especial amb la seua terra d’orige, València. José, enginyer de mines, es convertirà en eix dinamitzador de la S.A.V. fins al punt de resultar impossible dividir els primers anys de la Sociedad de la tasca del més jove dels Vilanova.
Juan i José, José i Juan, viuran els primers anys de la S.A.V. amb una dedicació apassionada que els durà a buscar per tot el territori peninsular, i encara fora d’aquest, totes aquelles persones, institucions i tasques que poden ser d’utilitat a la nova entitat valenciana. Així Juan, com comissari de l’Exposició Mineralògica de Madrid, celebrada en 1883 amb motiu de la visita dels Reis de Portugal, entrarà en contacte amb el catedràtic murcià Francisco Cánovas Cobeño (factor de la probablement millor col·lecció de fòssils marins) a qui lograrà interessar per a que entre a formar part de la RSEAP de València i, evidentment, de la societat arqueològica.
Però si transcendent va ser l’aportació dels germans Vilanova no menor ho seria la de José de Llano, primer president de la S.A.V.. Propietari d’una col·lecció importantíssima, formada sobre tot per vasos ceràmics i un tresor trobat a Alcalà de Xivert en excavacions dels anys 1864 i 65, va regalar a la Societat quatre braçalets en constituir-se. Un altre destacat membre fundador va ser el numismàtic Alejandro Cerdà, de qui Felip Mateu i Llopis va dir que era el que més en sabia de numismàtica valenciana i qui va editar l’únic catàleg que sobre la vessant valenciana de temes numismàtics publicà la S.A.V. en les seues Memorias 2.
Encara que l’oposició a les teories evolucionistes, especialment vigents en cercles tradicionals i eclesiàstics, no permetran una feliç incardinació en les activitats de la S.A.V. de les noves preocupacions que sobre la ciència prehistòrica comencen a entreveure’s per Europa sí serà des d’aquesta societat i, especialment, des de la Universitat (concretament del doctor Peregrín Casanova catedràtic d’Anatomia Quirúrgica) d’on eixiran les discusions i estudis més rigorosos sobre les formulacions darwinianes en el país.
Un llarg centenar de socis foren creadors de la S.A.V. però la col·laboració des del primer moment o posteriorment de certs personatges seria fonamental per assolir el prestigi que adquirí l’entitat: José Antonio Morand, de Dénia, o Leandre Alloza, de Castelló de la Plana, són dos dels propietaris de terrenys on es trobaren restes i que formaren coleccions prestigioses. Evidentment el canonge Roc Chabás, fundador i editor d’una de les publicacions cabdals pels estudis prehistòrics valencians, El Archivo. Santiago Moreno, d’Oriola, i Felicísimo Llorente o Miguel Velasco y Santos de València. Menció especial caldria fer d’Aureliano Ibarra, l’historiador ilicità autor d’una obra, Ilici, su situación y antigüedades, que pot considerar-se peça essencial en la tasca d’aproximació a un espaí tan emblemàtic del nostre passat remot com ho és Elx. També Vicent Boix, el romàntic historiador de Xàtiva, tingué un protagonisme destacat en l’entitat.
Tres vessants caldrà destacar entre les activitats de la S.A.V.: 1) l’estudi que propiciarà els repertoris numismàtics, concretats amb la publicació del catàleg de monedes valencianes des de la romanització fins el regnat de Fernando VII; 2) la recopilació de làpides romanes; i 3) les intervencions arqueològiques que possibilitaran l’estudi d’alguns indrets, com ara l’Ereta del Pedregal, que encara en aquests moments són objecte de campanyes d’excavacions i investigació.
La primera de les actuacions sobre troballes arqueològiques que publica i dóna a conèixer la S.A.V. és la de la Serra d’Oriala que protagonitza Santiago Moreno. Per primera vegada en territori valencià es fa un anàlisi geològic del terreny, s’intenta donar una estratigrafia, es dibuixen els materials per tal d’interpretar l’època del jaciment. En definitiva, es realitza una excavació d’acord amb les propostes metodològiques modernes.
A més a més de les excavacions de la Cueva de Roca i Ladera de San Antón de la Serra d’Oriola altres intervencions destacades foren les d’Enguera i Bolbaite, aquesta darrera amb la col·laboració del veí Francisco Palop que proporcionà abundant material que com el trobat a l’Ereta del Pedregal de Navarrés passaren a la col·lecció de la S.A.V. i amb la disolució d’aquesta al Museu Paleontol`gic de València.
En 1881 apareix la darrera Memoria, inciant-se el que podríem asenyalar com inici d’una paralització. Efectivament, al voltant de 1885 la S.A.V. deixa de reunir-se i actuar. I el que és més lamentable, fins la dècada dels anys vint del segle posterior, el XX, no apareixerà en territori valencià ninguna entitat que es dedique a promoure i encarrilar les investigacions prehistòriques a pesar que serà en aquest període, com diu la professora Goberna 3, el que iniciarà les excavaxions sistemàtiques en Espanya.
—-
L’orige valencià del pare de la taquigrafia espanyola, el xativenc Francesc de Paula Martí, podria ser una de les raons que expliquen l’especial sensibilitat que la R.S.E.A.P. de València va tindre des de sempre per l’art d’escriure resumidament i ràpidament. Però no solament Martí, en 1856 E.R. Somolinos publica en València el Manual completo del Arte taquigráfico, sujeto a la sreglas conocidas del mismo, y adicionado con nuevas abreviaciones y simplificaciones. Luís Gil Sumbiela donarà a conéixer, en 1874, el seu llibre Estenografia o Taquigrafia. En 1875 serà Quintín Bas y Martínez qui editarà Principios de Taquigrafía Española, seguint els principis de Martí i del que s’ha anomenat escola madrilenya. Totes aquestes circumstàmcies ens permeten suposar una incidència rellevant entre la intel·lectualitat valenciana o persones interessades per la cultura i les noves formulacions de la ciència, com ara la taquigrafia.
Però la taquigrafia presentava per altra part una possibilitat didàctica evident per tal d’acostar-se ràpidament a un mitjà comunitatiu, literari, econòmic. Una proposta especialment atractiva per als membres de la Societat Econòmica valenciana. Així, ja en octubre de 1814 Lorenzo Garrido y Juliá s’ofereix a ensenyar taquigrafia als joves a canvi de ser nomenat Soci d’Honor. Un altre soci de l’entitat, José Felipe Olive, dicta una conferència als deixebles de la Real Escuela de Taquigrafia de Madird en 1817. En desembre de 1873, la Secció d’Educació de la RSEAP proposa la creació d’una càtedra de Taquigrafia que dirigiria el soci Antoni Maria Ballester. Aquest remiteix a la Societat l’any següent un Tratado de Taquigrafia que la Secció d’Educació considera pertinent i avala la publicació.
La consolidació dels estudis taquigràfics en la RSEAP és tan patent que en 1875 ja s’atorgua un premi com els habituals de les altres seccions educatives de la Societat. La tasca d’Antonio Ballester continuarà en anys successius aprovant-se any a any 4noves partides pressupostàries pels cursos, premiant-se i concedint-se els títols corresponents als que han superat els estudis 5. La col·laboració d’altres socis de l’entitat és tan apassionada que en 1878 se li lliura el títol de Soci Gratuït al doctor Garcia Mustieles pels seus serveis com professor de taquigrafia.
En 1881 es proposa la creació del Instituto Taquigráfico de Valencia, que malgrat tindre el patrocini i protecció de la RSEAP gaudirà d’independència orgànica, donada la importància i volum que han adquirit els estudis. En agost de l’any següent, 1882, es formulen i remeteixen a Govern Civil els estatuts de l’I.T.V. a pesar que en novembre d’eixe mateix any la Secció d’Educació de la RSEAP expresa el seu malestar per l’apertura del període de matriculació, del que s’ha assabentat per la premsa 6, ja que l’esmentada Secció continuava dictant uns cursos sobre la matèria.
L’autonomia de l’I.T.V., a pesar de la seua estreta col·laboració amb la RSEAP, es posarà de manifest en 1883 quan l’institut demane a la Secció d’Educació de la Societat Econòmica permís per obrir una càtedra de taquigrafia en substitució de la de la Secció. Però en qualsevol cas el lligam entre una i altra institució continua tan estreta que sovint les entitats valencianes confundien la relació orgànica, per exemple quan en juliol de 1883 el Ateneo-Casino Obrero de Valencia demana a la RSEAO la seua intervenció i la de l’institut taquigràfic per al Congrés Sociològic que anava a celebrar.
Per tant, encara que el camí anirà bifurcant-se fins l’existència de dos entitats direrenciades, l’Instituto serà un órgan emanat de la RSEAP amb la que es sentirà especialment vinculat fins la seua desaparició ja en ple segle XX 7.
Notes:
- M.V. GOBERNA: “La Sociedad Arqueológica Valenciana”. Archivo de Prehistoria Levantina, Vol. XVI. Valencia, 1981. ↩
- F. MATEU I LLOPIS: “La tradición numaria de Valencia y el Laboratorio de Arqueología”. Papeles del Laboratorio de Arqueología, 11. Valencia, 1975. “Memorias 1872” de la S.A.V.. Valencia, 1873. ↩
- M.V. GOBERNA, op. cit. ↩
- L. MENSUA MUÑOZ: “Catálogo documental del Archivo de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia, 1877-1940”. RSEAP. Valencia, 2001. ↩
- L. MENSUA MUÑOZ: op. cit. ↩
- L. MENSUA MUÑOZ: op. cit. ↩
- En 1923 Enrique Songel Mullor encara publicarà, sota el patrocini de l’Instituto, la seua“Taquigrafia martiniana”. ↩
Deixa un comentari