Les especials condicions climàtiques, físiques o geogràfiques a més, evidentment, de la pròpia estructura familiar i social dels valencians han propiciat que l’artesania, la producció manual amb ambicions estètiques però de possible i eficient ús domèstic, haja adquirit entre nosaltres una relevància singular. Poques són les poblacions que no tenen l’orgull de posseïr una variant artesanal pròpia i tinguen entre els seus fills un menestral destacat. Des dels constructors d’espardenyes de careta a La Mata o Morella als fabricants dels dolços més agradosos del món (les mamelletes de monja d’Oriola, per exemple), tot el territori valencià se’ns manifesta com un espai riquíssim d’aportacions artesanals.
La riquesa artesanal valencià actualment es tan àmplia i variada que difícilment podem encabir-la en un sol estudi o en una senzilla relació. Només de centres productors ceràmics podríem parlar-ne llargament sense abastar-los tots. Càntirs amb resialles primitives, com els de Traiguera; obra envernissada i amb una certa pretensió artística a l’Alcora, Ribesalbes i Onda; escuradeta i cassoles a la Vall d’Uixó; botijons i botiges a Sogorb; plats i figures de Manises; models variats a València; originalitats de Biar; botiges d’Agost;………….., la relació seria tan extensa que solament una aproximació modesta i quasi telegràfica ens es possible. Segurament, encara que les darreres dècades han propiciat el tancament de molts tallers artesanals, són majoria les poblacions valencianes que compten amb un obrador que d’una manera o altra, d’una tècnica o altra, amb uns models o amb uns altres, poden oferir productes de ceràmica tradicional.
Històricament l’artesania ha estat un dels elements econòmics més importants del país. Un percentatge elevat dels valencians i valencianes s’han dedicat tradicionalment a tasques productives artesanals. Només treballadors de seda, a mitjan del segle XV, podem comptabilizar-ne un miler solament en la ciutat de València. No tots, evidentment, tenien taller propi, però una quatintat com aquesta indica clarament la importància que l’artesania de la seda tenia a casa nostra.
També l’organització social i familiar estaven profundament afectades per la dedicació artesana. Els tallers domèstics i els obradors solien ser l’única font d’ingressos de la família, el que en certa manera propiciava que els fills i filles es constituiren en seguidors de les tasques paternes, encara que sembla que una part considerable de la descendència cercava treball en feines diferents a les dels progenitors. Els macips eren els aprenents que s’integraven en un obrador per tal d’aprendre l’ofici. Els mestres eren, evidetment, aquells que posseïen, o almenys dirigien, el taller. I la reunió dels mestres o propietaris es traduïa en l’existència d’un gremi.
Els gremis arribaren a tenir tanta importància en la vida social i econòmica dels valencians que els reis atorgaren privilegis i reglaments d’una importància cabdal. Pere III, en 1283, els va concedir representació política al dictar que podien entrar al Consell General amb quatre representabts per cada ofici gremial (en aquell moment n’eren quinze les corporacions gremials). Tanta importància adquiriren els gremis que la pròpia Corona va intentar restringir els privilegis posteriorment, encara que a partir de mitjan segle XIV recuperaran el seu transcendent paper social, amb els daltabaixs propis de tota organització humana.
L’organització gremial valenciana seria tan rellevant que des de distints llocs de la Península Ibèrica i d’Europa es copiarien estatuts i soluccions i, evidentment, models productius.
Encara ara en manifestacions públiques tradicionals, com la processó del Corpus i altres, la transcendència social dels gremis es patent. I molts dels edificis, i de la toponímia local, recorden l’existència d’aquestes agrupacions professionals ja que alguns immobles foren les seus socials d’eixes entitats i els carrers dels llocs on s’establien aquests col·lectius laborals estan sovint batejats amb el nom del gremi corresponent.
Però eixa importància històrica dels artesans valencians va anar reduïnt-se a mesura que les formes industrials i la tecnologia propiciaren una producció àmplia i de cost menor. Des d’eixe moment l’artesania, sense perdre la seua condició bàsica d’aprofitament domèstic, va capgirant-se a una formulació més artística i d’aspiració més formal, fins a convertir-se en una mena de manifestació del que pot artísticament aconseguir-se des de treballs tradicionals.
I és en eixe període en el que avui ens trobem. Per una part, l’artesania no pot deixar de tindre un ús domèstic ja que aquesta és la raó essencial de la seua existència. Però, per una altra banda, les possibilitats tècniques de produir multitud d’objectes a preus reduïts, així com la facilitat d’un mercat globalitzat que permet la ràpida distribució per tot arreu, condemnen la producció artesanal clàssica a un carreró sense eixida. Per això els productes artesanals, avui, són quasi més pretensió de col·leccionista que artefacte casolà. Més exemplar de galeria que estri d’ús personal.
La dimensió identitària però de l’artesania continua sent essencial. Encara que un artifell ceràmic, de vimet o de tela tinga el mateix aprofitament estiga elaborat a Manises o Antofagasta, evidentment, les senyes i característiques d’un i l’altre seran diferents i, sovint, divergents. D’alguna manera l’artesà expressa en la seua producció una forma de ser i sentir la vida, un model definidor d’un passat i una història que ens configuren com som. Per tot això en parlar d’artesania també ho estem fent de quí hem segut, qui som i qui pretenem ser en el futur. Que es tant com dir que l’artesania és una mena de retrat d’una societat, de la nostra societat.
Deixa un comentari