A qualsevol de les accions i manifestacions humanes, però singularment a les artístiques, per tal de poder assimilar l’obra ens es imprescindible el coneixement de les regles bàsiques. Dels materials que transmiteixen l’idea, siguen paraules en literatura, volumetries en escultura, o sons en cançons. Sense materials de construcció no hi ha urbanisme; sense elements escriturístics (llapis, tinta o ordinador) no existirà ni la novel.la ni l’assaig; sense veu és impossible el càntic. Evidentment!, exclamarà el lector, per a eixes afirmacions no és necessària excessiva lucidesa.
Però miren por on en moments de crisi -i no hi ha dubte que en aquest trànsit espacial i de segle ho estem plenament- sembla com si la búsqueda de noves proposicions, que possibiliten nous camins o noves perspectives, es realitzara sovint a partir d’elements estranys a la pròpia identitat de l’objecte o matèria plantejada. A ningú no li semblaria lògic que un hipotètic literat en lloc de lletres usara notes musicals, per ficar un exemple. En eixe suposat cas parlaríem de compositor musical però no de poeta, novel.lista o assagista, perque és intrínsec amb la funció d’escriptor l’ús d’una substància primordial: la lletra o signes gràfics.
Observem però que en l’obra gràfica, i concretament en la pintura, les propostes considerades, superficialment, més radicals i innovadores han estat materialitzades sobre elements estranys a la pròpia identitat artística en massa ocasions aquests darrers anys. Una pedra enmig d’una habitació pot considerar-se una provocació o una proposició artística però no mai un quadre. Matar un porc i retratar la seqüència de la seua agonia pot ser una intervenció estètica, audiovisual, impactant i agressiva però no mai una pintura.
No es la meua pretensió, evidentment, entrar en la polèmica dels límits de l’obra d’art -millor dit, de l’obra de creador artístic-. Límits que pense caldria que foren molt amplis si és que hi tenen d’haver. Però sí pense que la pintura, en qualsevol de les seues formulacions, té uns principis, almenys de materials, que enriqueixen i afavoreixen la creativitat molt més que la caòtica llibertat del tot és vàlid. No és un problema d’art efímer o d’obra dirigida a un públic burgés. És senzillament presentar la producció plàstica sobre uns suports i amb unes formulacions que, per contrastades, puguen servir eficaçment la proposta artística. Quan Picasso diu allò de que la pintura abans de res és pintura no solament està manifestant un principi per comprendre l’art, sinò remarcant que els instruments, les matèries emprades, per generar una obra plàstica són elements transcendents de la pròpia obra.
Per altra part, sovint l’ús de materials estranys i aliens a la pròpia pintura més que intents innovadors són actituds còmodes i demostració d’una preparació i coneixements escasos. La fugida vers la sorpresa per la sorpresa podrem considerar-la atractiva per novedosa, però difícilment per qualitats i rigor, sobre tot quan eixa fugida ho és per camins totalment estrafolaris a l’essència del mitja elegit.
No és casualitat que pintors com Velázquez i Picasso siguen una mena d’icones o semidéus per la resta d’autors. Un i l’altre encetaren noves vessants sense desentendre’s de la substància pròpia i singular. No van necessitar introduir elements estranys o destruir els suports habituals per tal de transgredir els codis imperants. Velázquez redefíní l’ombra més enllà del negre rigorós. Picasso fuetejà formes i estètiques des d’unes noves formes i estètiques. Va ser, com deia el poeta, impenitent escorcollador de l’altra cara de la lluna. Tots dos, servint-se del que és intrínsec als processos creatius en pintura, revolucionaren molt més el panorama artístic que qualsevol parvenu que des de la insolència haja pretés recrear el quefer pictòric amb substàncies rares.
Per això es tant d’agrair l’obra d’un autor com RAFAEL ARMENGOL que ens planteja, des de la seua rigorositat formal, l’acostament al més íntim i eficaç de la pintura però, a la vegada, violant els codis més tradicionals i manifassejats. És, a partir dels elements propis de la plàstica, un intent de reinterpretar i investigar en les possibilitats de l’obra pictòrica. Un intent d’extraure dels utensilis propis noves formulacions.
Però no solament noves formulacions, també diseccionar allò que és bàsic i transcendent en pintura. Quan RAFA ARMENGOL trenca la figura en múltiples línies de colors, o en triangles i punts, no pretén fer un exercici gratuït d’unes imatges o paisatges –especialment quan aquestes imatges són originàriament fites de la història plàstica universal-, sinò immersió en la raó que va permetre que aquelles icones foren més que unes simples figures i esdevingueren referent de l’art. Cada línia, dominada per un dels colors fonamentals del cromatisme, és una invitació a que l’espectador conjumine des de la individualitat de la línia, i color, el total de l’obra. Que contemple el quadre en la seua diversitat com un tot armònic. En definitiva, podríem dir que RAFA ARMENGOL convida a qui es fica davant dels seus quadres a que prenga un paper actiu, creador, per tal de vore el tot ajustat a partir de la individualització de l’espectador però també de cada color o forma.
Quan es visita la casa de RAFA i MARISA una de les sorpreses amb que es troba el nouvingut és el joc de vidres que conformen una de les parets de l’entrada. A partir dels colors bàsics, de la llum que es cola pels vidres i de la movilitat dels panels de la paret, podem aconseguir una gama àmplia de matisos de tot el cromatisme essencial.
Eixe referent domèstic és, en certa mesura, mostra del constant intent per definir i treballar el color en l’obra de RAFA ARMENGOL. De la pretensió d’ampliar allò que és natural gràcies a la saviesa i coneixements humans. Un color pur, en el vidre, en les línies o en les triangles i punts dels quadres, esdevindrà, mitjançant RAFA, combinació múltiple que ampliarà la natura més enllà del que li és consubstancial. D’alguna manera es produïrà allò de deia Oscar Wilde: la natura copiarà l’art.
La individualització de cadascun dels colors bàsics potenciarà així dues vessants importantíssimes per l’espectador: una de caràcter pedagògic en oferir-nos capacitació per jugar a crear noves tonalitats; l’altra de co-protagonistes del quadre en permetre que imatges i cromatisme siguen reinterpretats per cadascu en funció de la seua sensibilitat o gusts.
Ho he dit ja en alguna ocasió, però no em cansaré de repetir-ho, RAFA ARMENGOL és, probablement, el referent més incisiu i profund, més transgressor i a la vegada rigorós, de la plàstica valenciana actual, i tot això sense poar d’estranys atifells i d’importacions alienes a l’essencial en pintura.
Foto: rafaarmengol.com
Deixa un comentari