Parador de Cardona, 25-26 de novembre de 2005
Quan se m’invità a intervenir en aquestes Jornades la meua primera intenció fou aprofitar un escrit meu de fa anys, de quan era Dtor. Gral. de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana però que encara té vigència, titulat “El turisme cultural i la identitat lingüística. Una perspectiva valenciana”. Crec que un dels problemes més greus per a la llengua és sens dubte l’allau de nouvinguts (turistes abans i ara immigrants i turistes), encara que siguen provisionals, que introdueixen una dinàmica força complexa en la llengua i en la seua referència com a signe identitari.
Però he optat finalment per abandonar aquella idea i fer un paper nou (en qualsevol cas oferisc aquell als organitzadors, si els interessa) més directament relacionat amb l’enunciat de les Jornades: Llengua i identitat.
Crec que ningú no pot posar en dubte la relació entre llengua i identitat. Poden arribar a confondre’s o a semblar tan indestriables que no puguen contemplar-se autònomament. Així pareixia entendre-ho Sanchis-Guarner quan afirmava: “Qui renuncia a la seua llengua és com qui renega de sa mare”. No tan radical, més escèptic, Fuster declarava: Allà on diuen “puix parla català Déu l’empare o el tinga en la glòria o el que siga”, caldria dir “ puix parla català veja’m que hi diu”.
Pense que una primera aproximació al tema hauria de començar assenyalant la distinta condició de cadascun dels dos conceptes. Mentre que LLENGUA te un valor social i objectivable (objectiu), IDENTITAT pot ser o una certificació administrativa (objectivable evidentment però lluny del concepte que ens interessa avui) o el sentiment de pertànyer a una col.lectivitat (no tan objectivable, clar està) i encara la suma de les dos coses. També podem parlar d’identitat lingüística, però aquesta podria definir-se com el grup de ciutadans que s’expressen en una llengua (per tant tindria més a veure amb la “certificació administrativa” a la qual em referia abans que no amb el concepte sentimental de pertinença a un grup). Aquesta distinta condició ens empeny a donar-li un valor independent i a jutjar les probables conjuminacions des de l’autonomia de cada concepte. Per exemple: no tenen per qué ser iguals les influències i/o condicionants de la llengua sobre la identitat que les de la identitat sobre la llengua.
Pot ser que la llengua, n’estic segur, siga el senyal més visible, però no l’únic, de la identitat; però, és la identitat el senyal més visible d’una llengua?.
Respondre l’interrogant és difícil, sobretot si la identitat no correspon a una definició única. Tenen la mateixa idea de la seua identitat el blaver (valencià, català o balear) que el militant entusiasta del projecte de Països Catalans?. I tots dos s’expressen, fins i tot escridassen i polemitzen, en la mateixa llengua .
Fa uns anys el Departament d’Espanyol de la Universitat d’Essex va promoure un qüestionari pels seus alumnes sobre el tema de llengua i identitat. Alguna de les preguntes que allí s’hi feien eren: ¿Qué se entiende por identidad?; ¿Crees que existe alguna relación entre identidad y lengua?; ¿Crees que e xiste alguna relación entre identidad y el concepto de nación?; ¿Hay alguna relación entre lengua, nación e identidad?; ¿Ves alguna conexión entre política y lengua?; ¿Ves alguna relación entre identidad cultural e identidad nacional?; ¿Ves alguna relación entre identidad lingüística e identidad nacional?; ¿Ves alguna relación entre identidad lingüística y globalización?,… No he pogut aconseguir els resultats de l’enquesta, hom em va dir que les respostes havien estat molt atomitzades i no tenien gaire valor significatiu, però en qualsevol cas el simple enunciat del tema i de les preguntes ens presenta els quatre peus sobre els que està plantada la meua intervenció d’aquesta vesprada: llengua, identitat, política i globalització.
No és el meu propòsit fer un estudi ampli i exhaustiu (ni és el meu propòsit ni el dels organitzadors ni el del temps que m’han concedit) però em permetran que comence pel darrer dels peus enunciats: la globalització. La professora Àngels Massip, en una xerrada a la Universitat de les Illes Balears parlava de l’estreta relació entre llengua i identitat quasi convertint els dos conceptes en sinònims: …en la meva opinió, el llenguatge és la manera d’explicar la nostra identitat. Aquesta es manifesta a través de la llengua… No estic en desacord amb la professora Massip, crec que no s’hi pot estar en desacord, si atenem a l’afirmació de “la nostra identitat”. La de quí?, la dels qui pensem com ella en qüestions polítiques i desenvolupament civil, cultural o social?. Els blavers, de dalt o de baix, que no pensen com ella però s’expressen en la mateixa llengua, tenen la mateixa identitat?. Llavors llengua i identitat són el mateix!. Sí, caldria dir, si reduïm el concepte al d’identitat lingüística però no en un altre cas, si reduïm la identitat a la suma dels parlants d’una llengua. En eixa intervenció la professora Massip ens indica que les llengües i les identitats locals seran compatibles amb una identitat global. Aquí sí que hi ha, també, matèria que ens permetria un debat ric i ampli i que caldrà sintetitzar en poques paraules malgrat demanar als organitzadors de les Jornades que pensem en el tema, llengua i globalització, per unes a properes sessions .
En el supòsit que llengua i identitat les considerem una sola cosa (una, la llengua, com a manifestació de l’altra, la identitat), l’afirmació de Massip podríem transcriure-la com la possible convivència entre una llengua primera (personal i col.lectiva d’un grup més o menys reduït) i una altra d’àmbit més ampli i de contacte fora del grup primer. En eixe sentit no tinc res a dir, em sembla correctíssima l’apreciació de la professora Massip 1 . Però la identitat, com a sentiment de formar part d’eixe grup humà, es redueix sempre a una manifestació lingüística?. I la manifestació lingüística és sempre manifestació d’un mateix concepte d’identitat?.
L’andalús o murcià que manifesta el seu desig de catalanitzar-se i parla del Barça i les institucions catalanes com un referent no pertany, almenys com a neòfit, a eixa identitat?. ¿El castellà o andalús o murcià que al País Valencià s’integra a les manifestacions populars (falles o a les festes de moros i cristians o de qualsevol altre tipus) entusiàsticament i sincera, creu en l’organització valenciana i fins i tot procura accedir al coneixement de la llengua dels valencians, l’hem identificar menys com a valencià que no pas l’autòcton que parla l’idioma però odia el seu ensenyament o el seu ús públic? (recordaria ací aquell títol de Josep Vicent Marqués, tan explícit del problema valencià, “Del narcissisme a l’autoodi”). Només conec un idioma, l’euskara, en que el parlant de la llengua i el sentiment de pertinença al grup tenen un mateix i sol mot: euskaldun. I fins i tot en aquest cas la distinció entre els dos conceptes es acceptada majoritàriament.
Si el valor que donem al mot identitat està més pròxim al, no fàcilment objectivable, de sentir-se membre d’un grup on la llengua no és l’únic component, la globalitat podrà conviure amb la idea de pertinença concreta però no com una línia paral.lela a una altra (la llengua pròpia) sinó com un estadi en el qual mantenir relacions, puntuals si cal, que puguen enriquir i afectar el sentiment que forçosament no pot ser inalterable ni monolític.
I ara, si els sembla, recuperem els altres peus (identitat, llengua i política) dels quals parlàvem.
Caldria admetre que la relació entre llengua i identitat social es fonamenta més que no en la pròpia llengua, en el que creu el parlant de forma instintiva sobre els poders i les funcions que li atribueix l’idioma.
Quan encara tenia competències de gestió en política lingüística a València, Rafa Ninyoles i jo engegàrem una enquesta sobre les raons que tenien aquells que es presentaven als exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià (l’equivalent d’allà a la Junta Permanent de Catalunya o de les Balears). L’enquesta, que es feu a vora quaranta mil examinands, va proporcionar uns resultats potser més sorpresius que no ens s’imaginàvem. La gran quantitat de mestresses, per exemple, vora el 35% dels participants, que tenien interés per poder ajudar els fills en les seues tasques escolars fou un d’ells. Però potser el més interessant va ser comprovar que només un 8% acudia a aquells exàmens per “estima i identificació amb la llengua”. La majoria dels enquestats ho feia per “interés laboral”, més concretament “per accedir a un millor lloc de treball”.
Ja sé que hom em dirà que el posseir un certificat de coneixements lingüístics no és sinònim d’ús social, ni encara familiar ni administratiu, però sense coneixement lingüístic, encara que siga mínim, difícilment puc imaginar que algú s’expresse en una llengua. I per altra part, i sobretot per als nouvinguts, no conec altre mètode més escaient per a l’aprenentatge d’un idioma que l’ensenyament . Allò d’aprendre l’idioma al carrer es actualment, quan el carrer ha deixat de ser lloc de reunió i xerrades, si no una utopia, un desig prou difícil d’aconseguir.
Existeixen uns altres condicionants, més enllà d’una estima bucòlica (del sentiment patriòtic, si m’ho permeteixen), que avui són transcendents en el coneixement i ús d’una llengua: l’urbanisme, els mitjans de comunicació, les polítiques lingüístiques (i quan mencione les polítiques lingüístiques no em referisc solament a les protagonitzades per les distintes administracions, també les d’empreses, associacions, entitats de tot tipus, esglésies, etc….), les relacions administratives, el món del treball…i, per descomptat, les noves tecnologies.
Per qué un ciutadà que viu en un determinat barri parla una llengua i un altre en una barriada perifèrica en parla una altra?. Per l’origen?. No estic segur que el foraster que viu en un indret tradicional d’una població (i sense dimitir dels seus sentiments per l’origen) no s’integre millor i més ràpidament en el seu ús i domini que un altre que viu a la perifèria no catalanoparlant. I la barriada perifèrica (l’urbanisme i costos i capacitat aglutinadora social) no es tant problema lingüístic com urbanístic. Com el problema dels mitjans de comunicació o de les noves tecnologies no és tant un problema lingüístic com econòmic. O que en el món del treball l’ús d’una llengua no responga més a interés per elevar l’estatus que no al sentiment de pertànyer a un grup nacional determinat.
En definitiva, i per no fer-me més pesat: sens dubte llengua i identitat tenen moltes confluències; la llengua és probablement el senyal d’identitat més remarcable i visible; no poden destriar-se fàcilment les conseqüències sobre la llengua del sentiment identitari, ni de la identitat sobre la llengua; però només amb sentiment, negligint la transcendència de l’urbanisme, el món del treball o de la política, podrem assolir la situació lingüística que cal?.
Com veuran la meua intervenció està formada més per preguntes que no per respostes, però crec que en el camí de recuperació d’una llengua, i també d’una identitat, aquelles se’ns plantegen més aviat i nombroses que aquestes.
Moltes gràcies.
Notes:
- Amb posterioritat a la redacció d’aquest paper, la profesora Massip m’indicà que en aquella conferència (que jo vaig conèixer per ressenyes periodístiques) es referia al concepte d’identitat individual, no pas al de col.lectivitat. Per tant el principi de “jo parle per tant hi sóc” és absolutament cert. Ja ho deia la Bíblia: En el principi va ser el Verb. En qualsevol cas em permetran, la profesora Massip carinyosament així ho acceptà, que aprofite la confusió per intentar teoritzar sobre el tema amb un exemple força clarificador. ↩
Deixa un comentari