Segurament a més d’un li semblarà pretensiós l’encapçalament d’aquest article. Això de ficar en el mateix calaix un objecte com el llibre amb una necessitat humana com la llibertat i el més essencial dels èssers, la vida, aparenta un voluntarisme i una militància llibresca desmesurada. Són tants els que hi viuen sense haver llegit mai un llibre que qualsevol afirmació que intente combinar aquelles tres paraules ens resulta sobredimensionada i excessiva. Però em premetran que almenys huí, el dia en que s’inaugura la Fira del Llibre, vullga conjuminar tres significats que per a alguns son indestriables.
Una novel·la de Vicente Muñoz Puelles, fique per cas, no és solament un conjunt d’esdeveniments i paraules que ens entreté durant unes hores, que ja és prou d’agrair en aquest món tan grís actual, és una eina que possibilita uns mons nous que abans ni somniàvem. Comporta unes dimensions, gràcies a uns mots escaients, lúdiques i també vitals que amplien la nostra imaginació i la capacitat de vore més enllà del que uns modests ulls són capaços d’albirar.
Les narracions de Josep Palomero, per exemple, ens permeteixen des de la universalitat o el cosmopolitisme endinsar-nos en el més íntim de les arrels que ens han conformat com societat. Ens mostren com allò que ens és essencial també ho és per a la resta de l’hemisferi. I, a més a més, amb un llenguatge tan propi i a la vegada tan ric que revaloritza la pròpia estima i la dignitat de ser qui som.
Un poemari de Kavafis o qualsevol dels llibres de Pessoa ens proporciona uns nivells de coneixement de la realitat o de la no realitat, personal o aliena, més enllà del que es capaç de definir el més savi dels psicoanalistes. Dimensionen l’existència sense els límits que la nostra pobra capacitat posa contínuament.
El quartet de Durrell sobre Alexandria ens suggereix una ciutat, un espai i unes persones, un món en definitiva, que ni el document més rigoròs ni la pel·lícula més eficient poden expressar. I les històries del seu germà Gerald, per parlar-ne d’un altre tipus de literatura, ens apropa a la natura i concretament a la fauna (animal i humana) molt més afectuosament i estimulant que qualsevol altre mitjà de comunicació.
Recrear-se amb els versos de Vicent Andrés Estellés o els de Paco Brines no és equivalent a una simple fruició circumstancial (encara que això ja seria raó més que considerable per acostar-se a la poesia). Les Horacianes del de Burjassot o les contínues anades i tornades a l’Elca del d’Oliva ens situen front la nostra més explícita, íntima i absoluta veritat més enllà de la confessió més sincera i del desig més radicalment expressat-
El llibre, en qualsevol de les formes formes i suports, continua sent i crec que ho serà per molts segles l’instrument més dinàmic, àgil, econòmic, lleuger, íntim, afectuós, imaginatiu i eficaç d’accedir a la formació i la cultura. L’eina més adequada per obrir aquella porta que ens condueix a la llibertat personal i col·lectiva (¡com està de relacionat l’índex lector i la plenitud social d’una comunitat!) i, encara, a l’aptitud per transformar un món estret en varietat de vides, ideades o reals, que ens permeten un existir propi.
Huí, o qualsevol d’aquests dies, als aparadors de les llibreries o les casetes de la Fira vosté no trobarà simplement un producte comercial (encara que molts voldrien reduir la funció del llibre a un element de transacció mercantil sense més) sino l’utensili més oportú per lligar aquells l’objecte amb aquells pincipis cabdals del viure, i del viure en llibertat. Del borreguisme d’una vida limitada i escapçada al d’un ser imaginatiu i ple es dreça un camí format per lectures i llibres. No crec, com fà anys repetia un eslogan gens afortunat que un libro ayuda a triunfar, però no tinc cap dubte que sense llibres la vida s’estreta i la llibertat es volatilitza.
Deixa un comentari