Mentrestrant, volen

No importava que la nit fóra tancada o que la lluna més rodona iluminarà, desvergonyida, arbres i cases. Que els estels brillaren, encara brillaven les estrel.les no com ara que els llums urbans les silencien, o que la boira més densa i baixa, la que s’alça entre el riu dels Ullals i el barranc de Carlet, ens convertira en cecs a partir dels cinc metres. Totes, totes les nits d’estiu sentia el càntic. Del Matamón baixava evasivament fins perdre’s per la serralada d’Alzira. Probablement viatjaria més lluny, fins endinsar-se en les Coves de Dragut en Cullera, però el meu oït no podia guiar-me més enllà en acostar-se la melodia al Xúquer.

La meua àvia materna, la que guardava els secrets familiars i els autèntics coneixements històrics del poble, m’ho havia explicat en alguna ocasió. Aquells sons provenien del cantar de les tres filles d’Herodes que, castigades pel pecat del pare, vagarejaven sens final ni principi. No eren cançons com les que sentia en la ràdio ni la meua veïna Senteta interpretava a tot cor, i tot lleu, rememorant Antonio Machín. En realitat, encara ara, no sóc capaç d’esbrinar si eren simfonies o udols. Si partien de goles com la meua, que martiritzava D. Pablo apretant-me la llengua amb uns pals ben finets per mirar-me les angines, o estaven produits per animals nocturns o el vent entre rames. Però no mai vaig dubtar que les tres filles d’Herodes, bellíssimes i encisadores, amb els seus sortilegis corals encantaven criatures, i potser pares i mares, mentre volaven sense repós.

L’àvia també em parlava dels fantasmes que eixien per la nit. Que podien escalar la façana en un tres i no res. Ascendien sense necessitat d’agafar-se a canalons o finestrals. En una mena de salt sobrenatural podien entrar pel balcó més alt o la finestra més recòndita. I una vegada dins la casa elegida podien damnificar persones i bens, sobre tot les xiques fadrines. Però eixos fantasmes no eren tan habituals com les filles d’Herodes, només actuaven en les nits fosques i quan els carrers estaven buits. També eren personatges mítics, encara que algun malpensat insinuara que tenien noms i domiciliació coneguda. L’àvia sabia que no era correcte el que deien les males llengües, perque fantasmes n’han hagut sempre i mai no s’han comportat com humans.

Les tres filles d’Heròdes devien ser de pell blanca i finíssima perque les nits de dies diàfans el seu cant s’escoltava nítidament i precís. Els capvespres en que els núbols i el sol dibuixaven fantasmagories propiciades pel vent prometien encara càntics més forts i llargs, com si el trajecte de les filles es ralentitzara i frenara per la força del llebeig. Però sempre, totes les nits, la melodia em bressolava o em despertava, indistintament, constituint-se en part imprescindible del meu somni. Oir-les era menester per becar i les primeres pol.lucions infantils anaren unides a despertars polifònics.

Imaginava les tres donzelles, amb vels transparents i rostre indefinible, en un vol continu però amb parada obligatòria per fer-me una senyal d’agraïment per la meua adicció al seu cant coral. De vegades, potser en somnis, una de les tres, la més jove, fins i tot s’acostava al meu llit i uns llavis suaus, sobrenaturals, relliscaven per la meua galta en una mena de bes harmònic més que físic.

Les tres filles d’Heròdes, castigades pel pare que no per la seua culpa, volarien eternament però sabien de la meua existència i de la meua necessitat d’escoltar-les.

– – – –

La veu de Senteta fa cinc anys ha emmudit a causa d’un càncer de fetge. L’àvia li havia guanyat, sis anys abans, l’anada pel camí de la veritat. Jo, fet i dret, m’he especialitzat en programacions electròniques i sóc capaç de desxifrar, matemàticament, qualsevol interrogant. Sé que les fantasies no són més que imaginacions desbordades sense suport racional. Que la tecnologia i l’economia de mercat tot ho explica.

Però quan estiuegem en el Cabeçol, més d’una nit no he pogut dormir-me esperant el vol melanconiós i harmònic de les tres filles d’Heròdes.