L’expressió “moros y cristianos” no és gens estranya en l’Amèrica de parla espanyola. Des de danses a gastronomia són múltiples les vessants socials i culturals que es manifesten amb aquest enunciat. A Cuba, per exemple, un dels plats més populars (arròs blanc amb fesols negres) porta eixe nom.
Però és a Mèxic on la locució guarda una equivalència pròxima amb la celebració popular valenciana (ara ja estesa per moltes més regions, però originàriament filla de les comarques centrals valencianes). És a Mèxic on les incruentes lluites entre moros i cristians adquireixen una dimensió festiva, però també social, semblant al que podem contemplar a les nostres ciutats.
Quina raó propicià la nostra festa a terres mexicanes?. Indubtablement la presència de frares i missioners valencians. Al llarg del segle XVI, també però en menor mesura en el XVII, van ser nombrosos els frares valencians, especialment franciscans, que anaren a les zones del nord de Mèxic (algunes actualment territori dels Estats Units) per tal de predicar la nova religió que acompanyà la presència espanyola en aquell continent. Una part considerable d’aquests missioners procedien de ciutats com Alcoi, Ontinyent, Cocentaina, o dels seus voltants. I una bona manera d’explicar el seu missatge era conjuminar pràctiques o manifestacions festives autòctones amb els elements religiosos importats.
Això explica per exemple que a Michoacán la Dansa dels Moros (Moru uarari, en llenguatge indígena) siga una barreja de balls autòctons amb la presència protagonista de Santiago (sant Jaume). Un Santiago que portarà la “vara de mando” plena de cintes de colors i al qual el Moro Michoacano oferirà aquiescència de forma devota i entusiasta, dansant amb la corresponent màscara.
La màscara és un element importantíssim en les celebracions religioses i festives azteques. La careta per tal de tindre valor etnogràfic ha d’estar ballada. No te la mateixa apreciació una carasseta nova, eixida del taller artesanal, que una altra que ja ha intervingut en les danses. El poder transcendent, potser tel·lúric, estarà en funció del seu protagonisme i quantitat de balls protagonitzats.
Algunes de les regions on la presència valenciana va ser més rellevant les trobem als estats de Zacatecas i Aguascalientes. No és anecdòtic que una de les principals mines d’argent de la zona s’anomene “La Valenciana”. I l’argent, cal tenir-ho present, ha estat tradicionalment la font d’ingressos més important d’aquestes zones del nord mexicà.
En aquests estats “los moros y cristianos” han esdevingut la manifestació lúdico-cultural més important i popular. Els participants (moros amb la mitja lluna, cristians amb la creu, com arreu del nostre territori) es cobreixen el cap amb distints barrets o cascs segons pertinença. El vestuari, ric i barroc. La cara majoritàriament tapada per mocadors o la careta corresponent. No solament els moros porten careta, també els cristians. Algunes de les carassetes cristianes més que a suposats personatges mediterranis, com ho son els valencians, semblen ser de rosos i blanquinosos nòrdics, perque presenten uns trets propis de suecs o finlandesos, encara que supose que els aborígens en el moment de la conquesta ens veurien així de descolorits.
El vestuari pot arribar a delirants formes. Els Tretze Pares de França o una filà vestida amb el típic hàbit “charro” poden ser algunes prou habituals, a més evidentment de les pròpies suposades vestimentes musulmanes o cristianes medievals, això sí farcides de llustrins, colors i barroquismes varis.
Probablement, d’entre totes les celebracions, siga la denominada “Morisma de Bracho” la més coneguda. Fins i tot una confraria, la de sant Joan Baptista, s’encarrega permanentment de guardar l’essència de la festa. En la “morisma” es produeixen parlaments (exactament amb les característiques dels parlaments dels “moros i cristians” nostres), incruentes batalles, danses, etc…… el que d’alguna manera el converteix en la més explícita i similar mostra de la festa importada.
També els moros i cristians de Chicahuales, en Aguascalientes, el 25 de juliol és de trets molt semblants als antecedents valencians.
En definitiva, els “moros i cristians” no solament són la manifestació potser més popular i lúdica del territori valencià sinó l’expressió festivo-religiosa d’uns territoris situats a milers de quilòmetres de distància. I ho són gràcies al sentiment i arrelament d’uns homes d’aci, els missioners, que amb la seua prèdica exportaren també el sentit vitalista d’este país nostre que tan sovint no saben valorar.
Deixa un comentari