La Il·lustració
El segle XVIII presentarà un dels moviments intel·lectuals més decisius en la història de la humanitat: la Il·lustració. Segurament molts dels seus principis i filosofia ja estaven presents en altres manifestacions anteriors però des d’aquest moment, des de l’inici del segle, s’introdueix en la cosa pública la concepció de la persona com element transcendent, principal, origen i destinació del món. Efectivament, Leonardo da Vinci ja havia dit que l’home era la mesura de totes les coses, però el que ara s’afirma no es solament que és la mesura sinó el destinatari, executor i protagonista dels comportaments socials per sobre qualsevol concepció deïficacada.
L’elevació de la persona a eixa situació principal i protagonista tindrà un ressò evident en la pròpia configuració política dels països. Conseqüència d’allò seran les dos primeres revolucions i constitucions que podríem anomenar de modernes: la Constitució Americana de 1787 i la Constitució Francesa de 1791.
Es discuteix sovint si aquestes són les primeres constitucions, cal aclarir que encara que formalment seria discutible és evident que sí ho són des de la vessant de compilació constitutiva dels estats democràtics i de predomini de la voluntat popular tal i com actualment considerem ha d’organitzar-se un país.
Anteriorment ja existien compilacions legals dels drets i deures dels súbdits d’un estat però amb connotacions ben diferents a les actuals. A Grècia, les teories aristotèliques no passaren del paper dins d’un concepte de democràcia limitat que contemplava l’existència de classes socials i l’esclavitud. La que podríem dir primera Carta Magna seria la de Juan Sin tierra, el rei d’Anglaterra que en 1215 limitava el poder del monarca però que mai no fou votada per sufragi universal i tampoc considerava els pobladors en plenitud de drets. També tenim un exemple domèstic que podria dir-se és una mena de constitució valenciana avant la lettre, els Furs, però que a més de ser una recopilació de lleis diverses en temps i destinació foren conseqüència de la voluntat reial (en ocasions pressionat el rei per necessitats econòmiques o bèl·liques) i no de la participació popular.
En tot cas, les constitucions americana i francesa presenten uns trets que les fan singulars per sobre totes les legislacions anteriors. Per primera vegada la sobirania passa del poder reial al poble i per tant els veïns deixen de ser súbdits per esdevenir ciutadans. Eixos dos principis, que van units indestriablement, seran els eixos sobre els que es bastiran totes les constitucions posteriors, modernes i democràtiques. El poble és qui ostenta el poder, per tant els components d’eixe poble són els que decidiran allò que convé o no al país. Són ja ciutadans lliures, no súbdits, capaços d’expressar l’apropiat. I en conseqüència introduiran com drets la llibertat de premsa i paraula, la lliure circulació, la laïcitat de l’estat o qualsevulla altra qüestió que estimen d’interés.
L’Estatut de Baiona
L’Estatut de Baiona, també anomenat Constitució o Carta de Baiona, encara que en el seu original francés s’anomene Acte Constitutionnel de l’Espagne, és un document atorgat a la ciutat francesa de Baiona el 7 de juliol de 1808 per Napoleó, aprofitant la renuncia de Carlos IV i Fernando, el seu fill i successor, i que jurada per José I (el rei d’Espanya imposat pel seu germà Napoleó) intentava ser una constitució per a Espanya seguint el model francés.
L’Estatut de Baiona, encara que va ser ratificada per una assemblea de notables espanyols que estaven al costat del rei francés, podem dir que va nàixer morta: dictada fora del territori espanyol, apadrinada només per uns pocs liberals moderats i seguidors dels francesos que a més amés no van poder discutir lliurement el contingut i sobre tot amb el poble espanyola a la contra.
Pensem en l’oposició decidida de la majoria del poble i dels dirigents espanyols quan ja a l’Art. 2 es diu que la Corona d’Espanya i de les Índies serà hereditària pels descendents del rei José i en cas de falta de descendència d’este passaria a Napoleó o els seus corresponents descendents.
L’Estatut de Baiona, a pesar que formalment pot dir-se que va ser el primer intent de constitució espanyola, en realitat no va tindre influència en l’ordenament jurídic de la nació, i parlant en termes estrictes tampoc caldria considerar-la pròpiament una constitució ja que no fou elaborada per representants de la Nació sinó atorgada per un poder estrany, Napoleó.
La Constitució de Cadis
L’entrada de les tropes franceses a territori espanyol propicià la creació de Juntes Locals o Regionals de Defensa que després de la Batalla de Bailén s’organitzaren al voltant d’un Junta Central Suprema. Estes Juntes, originàriament incloïen militars, alt clero, funcionaris i professors, majoritàriament conservadors.
La Junta Central, trencant el protocol tradicional que només atorgava al rei la convocatòria de Corts Generals, mitjançant Decret de 22 de maig de 1809 convoca Corts Extraordinàries i Constituents a celebrar a la Illa de León, posteriorment a la veïna Cadis, llocs que estaven fora del domini de les tropes napoleòniques. Eixe privilegi de convocar, sense autorització reial, Corts tenia una forta connotació liberal al prevaler la voluntat dels representants de la població sobre la conveniència del rei.
El 24 de setembre de 1810, a la illa de León (avui ciutat de San Fernando) s’incia la primera sessió. Fou a aquest lloc on es promulgarien els primers decrets relatius a la divisió de poders, a la igualtat, a la llibertat d’impremta o, potser el més transcendent, el de la Sobirania Nacional. Les Corts no s’atreviren a restar-li a la Corona tota capacitat sobirana però inclouen la voluntat popular com la que ostenta la Sobirania Nacional, propiciant així les basses de l’Estat Democràtic i de Dret i posant el punt i final a l’Antic Règim.
Cal esmentar que els representants eren tant peninsulars com hispanoamericans, per això la transcendència que la legislació gaditana tindrà tant a Espanya com a les posteriors constitucions dels països llatinoamericans i encara en alguns estats i regnes italians.
Però la Constitució, com ocorre sovint en les disposicions legals, estava farcida de bona voluntat expressant-ho en afirmacions com aquella que pretenia que els espanyols (peninsulars, insulars o americans) havien de ser buenos y benéficos.
El 19 de març de 1812, ja a Cadis, s’aprovava la Constitució que el poble, amb aquell sentit de l’humor tan propi, batejà com La Pepa. Però continuarien les activitats legislatives dictant-se decrets i disposicions que permeteren, per primera vegada en la història d’Espanya, crear un cos legislatiu fortament influenciat pel liberalisme que originaria un nou ordre social que acabés amb la societat estamental que havia existit fins eixe moment. Allò dels braços militar, eclesiàstic i popular s’oblidava per construir una nació on la sobirania l’exercien els ciutadans.
La Monarquia es mantenia com forma de govern però la sobirania ja no era seua Por la gracia de Dios sinó residia en el poble i s’introduïa la divisió de poders i les lleis ja no les feia en exclusiva el Rei sinó les Corts amb l’aquiescència reial. Per altra part la llibertat d’impremta, la inviolabilitat del domicili, la igualtat jurídica, la finalització de la Inquisició o dels Senyorius, etc… elevava als anteriors súbdits a la nova consideració de ciutadà en plenitud de drets (amb la plenitud de l’època, tot s’ha de dir).
Els valencians a les Corts de Cadis
1. Diputats
Manuel Albelda Solís, de Xàtiva.
Carlos Juan Andrés Morell, de Planes de la Baronia.
Pedro Aparici Ortiz, d’Aielo de Malferit.
Francisco Javier Borrull Vilanova, de València.
José Bru, probablement natural d’Oriola.
José Caro Sureda, de Palma de Mallorca.
José Joaquín Castelló Ferré, de Bocairent.
Juan Bautista Cerdá, de Peníscola.
Francisco CíscaR Císcar, d’Oliva.
Baltasar Esteller Ferran, de Vinaròs.
Salvador Gozálvez, segurament d’Alacant.
José Lledó Antón, d’Elx.
Antonio Lloret Martí, d’Alberic.
Severino Martí Mulet, Baró de Casablanca, de Peníscola.
Joaquín Martínez Martínez, de València.
José Martínez, segurament també de València.
Vicente Joaquín Noguera Climent, Baró d’Antella, natural de València.
Julian Piquer Salvá, de Morella.
Antonio Samper Samper, d’Alcoi.
Francisco Serra Jiménez, de Xilxes.
Francisco Antonio Sirera Riera, de Novelda.
José Antonio Sombiela Mestre, de València.
José Torres Machí, probablement de València.
Vicente Tomás Traver Lloria, es probable que fóra de Castelló de la Plana o València.
Manuel de Villafañe Andreu, de Castelló de la Plana.
Joaquín Lorenzo Villanueva Astengo, de Xàtiva.
José Bru, José Lledó, Salvador Gosálvez i Juan Bta. Cerdá no prendrien possessió perquè les tropes franceses que ocupaven la Península els van apressar abans. Julián Piquer tampoc va poder arribar a Cadis. José Caro, en no ser nascut a territori valencià, no va ser admès com representant de les Juntes valencianes, i José Joaquín Castelló va morir a Cadis i no va poder ser substituït. Per tant la representació valenciana acabà en setembre de 1813 només amb setze diputats.
2. El viatge
La peripècia dels valencians per arribar a Cadis va ser objecte d’un dietari, editat per primera vegada en 1860 pel seu autor Joaquín Lorenzo Villanueva, amb el títol Mi viaje a las Cortes. Villanueva ens conta les dificultats del trasllat a Cadis per via marítima, no hi havia més remei per poder burlar els francesos que pràcticament dominaven tot el territori. A Cartagena es reunirien els diputats valencians, catalans, murcians i balears per fer el viatge. Els valencians sortirien del port de Santa Pola el 10 d’octubre en dos vaixells i aplegaren a Cadis el 22 del mateix mes. Encara que les Corts havien iniciat les seues tasques el 24 de setembre, fins que no arribaren els valencians es pot dir que aquelles no havien pres cap decisió transcendent (probablement perquè a Cadis esperaven Villanueva que amb el seu prestigi esdevindria en un dels grans protagonistes de l’efemèride gaditana). El dia 24 els valencians comencen a intervenir, i amb ressò, a les discussions i projectes.
3. El protagonisme de J.L. Villanueva i Francisco Borrull
Villanueva (Acadèmic de la Història i de la Llengua, canonge, capella reial, escriptor i reconegut liberal) protagonitzaria moltes de les accions, disposicions i discussions en els tres anys, de 1810 a 1813, que duraria l’estada a la ciutat andalusa. L’actuació del xativí podria titllar-se com la d’un dels grans personatges de Cadis. Ell imprimí un caire decididament liberal a les propostes i va pressionar fortament per tal d’acabar amb institucions tan odiades com la Inquisició, a pesar de ser eclesiàstic.
Per altra part la seua vocació literària el converteix en referent obligat per saber que és el que va passar i viure en aquell moment. En el seu llibre, citat anteriorment, podem assabentar-nos de coses i decisions que la història oficial, fins i tot els estudis únicament preocupats pels documents públics, no han tingut en consideració.
Villanueva va jugar un paper tan destacat a Cadis que, lògicament, amb el retorn de Fernando VII i l’Antic Règim es va veure obligat a l’exili. Primer empresonat a l’Alcarria i després fugint a la Gran Bretanya. Des de Dublín, on va morir, continuà la seua tasca historiogràfica i literària. Aquest és un d’eixos personatges que cal recuperar com element capdavanter d’un temps i unes circumstàncies.
Si Villanueva és un referent liberal, Borrull ho es de la vessant conservadora. Jurista de gran prestigi, Jutge de Delmes i Oïdor de l’Audiència de València, defensava el retorn a les ordenacions legislatives anteriors al Decret de Nova Planta. En més d’una ocasions reivindicà els Furs com instrument idoni de l’autogovern dels valencians i indirectament dels altres pobles espanyols (peninsulars o no). Ell i Villanueva no solament seran els valencians amb més intervencions sinó els campions de tots els diputats foren d’on foren.
4. Antonio Lloret i el Baró d’Antella
Més pròxims a nosaltres, territorialment parlant i per paisanatge, trobem Antonio Lloret i Vicente Joaquín Noguera, Baró d’Antella.
Lloret, advocat d’Alberic, estava conscienciat del perniciós que era la figura vigent dels Senyorius. Ell mateix havia defensat, junt a son pare Dionís Lloret i el seu oncle Simeó Lloret, així com l’il·lustre advocat Wenceslao de Argumosa, els drets del seu poble per deixar de pertànyer al Senyoriu del Duc del Infantado. En ser elegit representant de la Junta d’Alzira i diputat en representació del Regne, el 14 de febrer de 1810, es plantejà defensar la desaparició d’eixa figura medieval que només retardament i constrenyiment social presentava pels pobles.
Els pobles de reialenc estaven sotmesos a la Corona però els de senyoriu ho estaven a uns aristòcrates que sovint feien i desfeien sense la més mínima consideració pels seus súbdits. De fet en 1801 una revolta camperola havia assaltat la casa del batlle (representant del senyor feudal) picant l’escut senyorial de la façana (encara es pot contemplar actualment a l’edifici en la plaça del Músic Magenti, a Alberic) i emportant-se quevieres.
Lloret serà un dels majors defensors, i ponent, del tema de la supressió dels senyorius, i una intervenció seua es farà famosa en exclamar, dirigint-se als diputats que venien de terres americanes, quina mina del Perú era més rendible pel seu propietari que les terres d’Alberic per la Casa Ducal del Infantado.
El Baró d’Antella, Vicent Noguera (casualment l’actual descendent d’aquest Baró també es diu Vicent Noguera i ostenta el Marquesat de Cáceres) no va destacar especialment a les Corts gaditanes per les seues intervencions. Encara que alguna si va tindre especialment referides a qüestions econòmiques i agràries. Però va ser un personatge transcendent en convertir la seua casa gaditana en el centre de reunió dels diputats valencians (també dels altres valencians que sense ser diputats tingueren protagonisme en aquell període) i propiciant consensos i acords en les posicions dels seus paisans.
La seua actuació en eixe sentit propicià que anys després rebés el títol de Marqués de Cáceres. Títol que a partir del moment ostentaran els seus descendents tot i que el de Baró d’Antella pertanyia a la seua muller que en tenir fills d’un primer matrimoni va anar a eixa branca, i per tant Vicent Noguera no era més que baró consort.
També Antella era poble de senyoriu i va lluitar per tal de convertir-se en ciutat reial, lliurant-se dels gravàmens senyorials. Malgrat que les disposicions gaditanes foren anul·lades per Fernando VII en retornar del seu exili, la força popular i l’exemple legislatiu de Cadis propiciarien que les reformes posteriors, sobre tot en 1836, que tots els pobles assoliren la mateixa consideració legal, finalitzant la distinció entre de reialenc i de senyoriu.
Valencians, no diputats, però protagonistes
A Cadis, amés dels diputats, es trobarien diverses persones que tindran una actuació rellevant en el procés legislatiu. Molts d’ells seran valencians, d’orige o d’adopció, com per exemple l’asturià Cangas, responsable financer de la Corona, que a pesar del seu naixement a Oviedo es considerava valencià i amb els valencians de Cadis feia colla.
Però els dos personatges que més transcendència van assolir en foren el taquígraf xativenc Martí i Gabriel Císcar d’Oliva.
Martí, recomanat i avalat pel germà de J.L. Villanueva, va introduir el seu sistema taquigràfic prenent notes del que allí es parlava. La qual cosa va permetre que ara podem veure transcrites les actes d’aquella reunió. Més encara, el sistema de Martí, amb les corresponents noves tecnologies, està vigent en les transcripcions que es fan a les actuals Corts Espanyoles. Podríem dir que gràcies a la taquigrafia d’un xativenc els ciutadans van poder accedir a tot allò que literalment es diu als parlaments.
Gabriel Císcar, un destacat liberal i home de gran personalitat, servirà com a mediador i conciliador en moltes ocasions. Posteriorment a Cadis, Císcar, serà per tres vegades President del Consell de Ministres. Segurament el valencià que major responsabilitat política ha tingut en la història moderna espanyola.
Retorn de Fernando VII. El General Elío
No tots els valencians, evidentment, combregaven amb els supòsits liberals. Un cas destacat era el general Elío (sí aquell que en València té un pujolet artificial als Vivers: la Muntanyeta d’Elío). Fernando VII en veure’s lliure, i amb la Corona a les mans després de la desfeta napoleònica, opta per recolzar-se en Elío que comandava l’exèrcit a València.
Amb aquest suport malbaratarà tota la tasca gaditana i perseguirà als protagonistes més rellevants a aquelles Corts amb fúria. Els liberals que més i millor destacaren a Cadis tindran que anar-se’n a l’exili o sofrir penes, fins i tot la mort, cruels i sovint sàdiques. Villanueva, per exemple, se n’anirà a la Gran Bretanya, on continuarà publicant llibres essencials de la nostra història i societat. Morint a Dublín.
La persecució d’Elío no es pararà en els polítics o intel·lectuals sinó arribarà al propi exèrcit, com en el cas del grup de militars que reunits a València, a l’actual carrer de la Llibertat, es veuran morts o enpresonats.
Fernando VII (no debades ha passat a la història com “el rey felón”) desfarà tot l’avançat a les Corts. Tornarà la Inquisició (el darrer ajusticiat per aquesta macabra institució serà el mestre Ripoll, executat a València), es deixarà en suspens la llibertat de premsa i la lliure residència de les persones, l’esperança dels pobles de senyoriu per esdevenir de reialenc serà frustrada. En definitiva tota l’obra que diputats i demés personalitats havien aconseguit a Cadis serà soterrada i silenciada.
Però restava un caliu que ni la bestiesa fernandina va poder apagar.
Importància històrica de “La Pepa”
La Constitució gaditana és una de les primeres del món però també un model de moltes altres. Les lleis constitutives d’alguns regnes italians del XIX, com ara el de Nàpols-Dos Sicílies, i pràcticament totes les constitucions llatinoamericanes són son deutores de “La Pepa”. L’alé liberal es traslladarà a eixes disposicions generant una família legislativa amb tots els supòsits proposats a Cadis. Fins i tot, en no poques constitucions iberoamericanes, es manté la peculiaritat de no considerar els espanyols com estrangers situant-los en un nivell proper a la dels propis nacionals.
Tampoc la discussió, i posterior proposta, sobre el final dels senyorius deixarà de tenir la seua importància. Malgrat les disposicions fernandines la lluita dels pobles de senyoriu continuarà fins que després de la ominosa etapa del “rey felón” desapareixerà eixa figura antiga però malèfica per tants i tants municipis.
Igualment la Inquisició morirà per inanició i pel decidit propòsit d’un poble de lliurar-se d’una institució perniciosa i malsana. Encara que, això sí, va tindre temps per ajusticiar, com abans hem dit, un pobre mestre de Russafa que l’únic pecat que podien encolomar-li era el d’intentar obrir la ment dels seus alumnes.
I també la llibertat de premsa o les llibertats individuals a poc a poc aniran ocupant espais i voluntats. A pesar que en etapes posteriors sempre apareixeran forces obscurantistes que pretenen fer-nos retornar als temps anteriors a Cadis.
En definitiva, la Constitució nascuda a la ciutat andalusa va veure’s silenciada, limitada i, en ocasions, abolida durant els pitjors períodes fernandins, però en qualsevol cas el seu exemple i la capacitat de fer-se portaveu d’uns desitjos nacionals va permetre que a la llarga fóra quelcom més que una intenció i esdevingués un model estatal i internacional de primera magnitud. No fou una Constitució completa i exhaustiva, però sí una norma original que va possibilitar passar d’un país postergat i carpetovetònic a un altre esperançat i de futur.
Deixa un comentari