La parella de la Guàrdia Civil ens va parar abans d’arribar a l’encreuament de Sellent. S’acostà un dels guàrdies, ens preguntà d’on veníem (Sumacàrcer) i on anàvem (Alberic). Després de mirar per damunt damunt l’interior del cotxe ens donà l’ordre de continuar viatge. Quan s’haviem allunyat uns centenars de metres Manolo Olmos em preguntà si havia vist un tercer guàrdia dins d’un hort. Davant la meua negativa s’interrogàrem de la raó per la qual la parella havia esdevingut trio. No va ser la darrera vegada que en eixos dies ens pararen: un altre dia tornant de Cullera, entre Benimuslem i Alberic, ens va ocórrer el mateix. L’explicació venia als diaris: el fugit i perseguit Lute sembla que estava per terres de la Ribera i la policia muntava dispositius especials per tal de fer-se amb el més emblemàtic i famós delinqüent de la dècada, per això mentre la parella controlava els vehicles un tercer guàrdia vigilava amagat. Posteriorment ens assabentàrem que el caçaren a Màlaga.
Eixir dia sí dia també, i per la nit, era pràctica habitual aquells anys en que el cine-club (altres deien cine-fòrum) es convertí en la més extensa i sol·licitada de les activitats culturals. De València a Xàtiva pocs pobles deixàrem de visitar per dirigir sessions.
Començàvem explicant els antecedents de la pel·lícula, del director i, ocasionalment, de la cinematografia nacional a la que pertanyia. Es projectava la cinta i després s’encetava un col·loqui en el que intervenien els espectadors i en el que es parlava, sovint, de moltes més coses del que el film pretenia. En realitat la funció anava molt més enllà de l’estricte marc inematogràfic.
El règim franquista, a pesar que des de mitjans dels anys seixanta del segle XX (que estrany se’m fa parlar del XX com quasi d’un passat remot!) pretenia mostrar una imatge més aperturista, actuava tan rígidament i dictatorial com en les dècades anteriors. Calia fer-se acceptable per a les democràcies europees i americanes però la censura interior, mínimament reformada, persistia en condemnar i acoquinar tot allò que plantejara la més modesta de les reivindicacions o idees contestatàries.
Evidentment ni sindicats lliures ni partits polítics existien, però tampoc explícitament eren permesos cercles culturals des dels quals poder expressar conceptes o propòsits que no estaven en la línia del règim. Els cine-clubs eren un dels pocs espais on parlant de cine, de vegades, s’opinava sobre qüestions culturals, socials i cíviques amb una exigua, però conscient, llibertat. Per tant aquells que tenien unes inquietuds solien reunir-se al voltant d’eixes sessions cinematogràfiques tot i que sovint la pel·lícula elegida fora un tostó que ningú entenia massa be però que possibilitava parlar en unes circumstàncies prou conflictives per a la llibertat d’expressió. Recorde com cintes tipus El año pasado en Marienbad, obscura i de complicada comprensió, eren habituals a les funcions dels cine-fòrums de pobles i col·legis (molts centres docents tenien la seua sala de projecció i es feien sessions regularment).
El desplaçament a Sumacàrcer era per mi sempre joiós. No solament pels amics i amigues (també alguna i algun alumne dels cursos del I.C.E. que impartia a Xàtiva ) que venien a la representació sinó pel propi espai i camí. En els primers temps des d’Alberic anàvem per Antella i travessàvem el pont amb la corresponent quota de peatge. Segurament els joves del poble i dels pobles del voltant no recorden que hi havia una dona (almenys a mí sempre em cobrà el portatge una dona, encara que supose d’algun home que també faria eixa funció en altre moment) que previ pago de la tarifa corresponent retirava la barrera (un fil d’aram gruixut) per deixar-te entrar al poble. Be al Palau, actual Ajuntament, be a qualsevol altre lloc, amb una càmera de 36 o semblant miràvem i, sobre tot, xerràvem dels films d’Ingmar Bergman (aquell director suec que els anys 60 i 70 ens va mostrar una nova forma de fer cine i de comprendre les imatges), les darreres cintes franceses i les propostes d’un nou cine espanyol on Carlos Saura es presentava com valor rellevant.
El que mai no contemplàvem eren les produccions americanes (especialment les del far west) que ens pareixien poc intel·lectuals. Però com tot te un final i una represa resulta que el súmmum de la cultura cinematogràfica europea, la revista francesa Cahiers du Cinema, un dia descobreix que el cine nordamericà era professionalment, industrialment i culturalment més sòlid que l’europeu, i que cintes com Con faldas y a lo loco podia estudiar-se tan o més profundament que obres com Hiroshima mon amour. Se’n adonàrem que directors com John Ford o Billy Wilder tenien tantes coses a dir, i dir-ho cinematogràficament, com Alain Resnais o Jean Luc Godard.
L’autènticament transcendent però d’aquelles sessions no era tan la pel·lícula com les opinions, idees, pol·lèmiques i ensacions que amb el col·loqui final es manifestaven. La imaginació (en ocasions podríem parlar de capacitat de fantasiejar) ens desbordava: qualsevol passatge podia convertir-se en una denúncia cap a la societat, i la política, espanyola d’aquells temps. No era estrany que algun espectador trobara en un film estranger referències a la dictadura franquista o a la esmorteïda societat del país; poc importava que del que parlava la cinta transcorregués a Suècia o Groenlàndia, aquella imatge en concret, assegurava fermament l’espectador, tenia que veure amb la situació de la política interior espanyola.
Amb les idees també es barrejava l’estètica. ¿Quants no aprenguérem a valorar un plànol curt d’un llarg o la importància del color (això que ara maneja tan eficaçment Almodóvar)?. I el símbol. En una cinta de Carlos Saura apareixia un falangista amb el braç en cabestrell i amb la palma de mà oberta. Tothom assolí ràpidament la broma de l’aragonés i donà origen a una sèrie llarguíssima d’intervencions al voltant del paper de la ideologia feixista en la sociatat.
El desig de llibertat, el somni d’un món més democràtic i ple ens empentava cap la seguretat del que calia fer i esperar, especialment ens esperonava a creure que allò que diem era la solució adequada pel país. Nosaltres inconscientment creiem tenir la resposta a tots els interrogants. Teniem el somni del futur. Potser ara l’hem abandonat i així ens va.
Deixa un comentari