El concepte tradicional de cultura, almenys l’acceptat fonamentalment al segle XIX, era el de coneixement o capacitat per valorar activitats com les belles arts, teatre, literatura, la música, el vestit, la gastronomia, etc…. Eixa concepció, evidentment, permetia només un accés a la cultura a determinats grups socials. Era el seu domini un símbol de pertenença a una classe social determinada.
A les darreries del passat segle, quan les organitzacions obreres aconsegueixen un ressó civil, sindical i polític destacat, comença a generar-se un àmbit de cultura propi del món del treball. Caldria recordar per exemple el que significaren les societats populars, les corals, les Cases del Poble, els ateneus populars,…. així com publicacions i activitats que propiciaran un concepte cultural nou unit bàsicament a la idea de llibertat personal i col.lectiva.
Aqueixa concepció dual (la burgesa i l’obrera) ha estat objecte de polèmica com a conseqüència de les transformacions de les societats industrials i postindustrials, la introducció de nous llenguatges com el cine, televisió o la informàtica, així com de les noves propostes que l’antropologia, la història, la filosofia o la sociologia han formulat aquests darrers anys i que contradiuen essencialment la noció de cultura com simple revestiment o, per dir-ho en termes ben gràfics, florero social.
Però les possibilitats d’un major accés als múltiples llenguatges culturals no ha conduit encara a la desaparició de les cultures de classe, ni a la renúncia d’alguns grups socials a crear una cultura o identificar la cultura amb la seua pròpia situació i el seu paper en la societat. Per això caldrà reconèixer que encara queda un llarg camí en el procés de democratització de la cultura.
Seria convenient, potser necessari, replantejar el significat de cultura, la interpretació específica del terme cultura, i no amb l’amplitud de les propostes antropològiques sinò amb la més matitzada que de fà uns anys proposen entitats i organitzacions internacionals, que poc més o menys es concreta en la següent definició: Cultura és allò que permet comprendre millor una situació per tal de poder actuar eventualment en la seua transformació.
Davant eixa nova proposició, i en el marc específic valencià (també potser per a altres llocs), caldria indicar alguns principis i objectius per tal d’afavorir unes polítiques culturals ambicioses i progressistes però escaients en temps i espai. Per exemple:
a)La cultura porta de la llibertat.- Una concepció progressista sempre ha de tenir present que cultura i llibertat són sinònims. La cultura es converteix així en porta d’accés a la llibertat i no en simple acumulació de coneixements o propostes més o menys originals.
b)La cultura eina bàsica per a la plenitud personal i col.lectiva.- Sovint les forces més tradicionalistes, de dreta o no, confonen cultura amb la realització d’accions que persegueixen més un relleu social o classista que l’oferiment a la societat d’unes iniciatives enriquidores. És allò que habitualment coneixem com cultura de florero i que ha estat exemplaritzat nítidament en l’actual política cultural valenciana en actes com l’estrena de l’òpera Luna de José Mª Cano, en versió concert, (mentre es gastaven uns quants milions en una festa social –provincianament social- els alumnes i professors dels conservatoris valencians es manifestaven per la manca dels mitjans materials més imprescindibles).
c)La cultura principi conformador i vertebrador del país.- En contrast amb altres espais geogràfics, on l’essència comunitària dimana de conceptes racials o religiosos, en el cas valencià tot referent nacionalitari (i encara de simple acostament a la identitat col.lectiva) deriva d’una noció cultural, d’unes propostes culturals (llengua, història, costums, festes….) que propicien la idea de comunitat com objectiu plantejat des de posicionaments culturals i amb bastiments igualment culturals.
d)La cultura motor de canvis socials i lligada a noves propostes.- Sens dubte una de les innovacions més transcendents de les darreres dècades ha estat la conceptualització de la cultura com motor de canvis socials i la seua apertura a les noves proposicions i formulacions socials. Creure que la cultura és un edifici estàtic i transcendent per la seua perdurabilitat formal és un error superat per qualsevol de les filosofies que inciten els processos culturals actuals. El món del rock, del còmic, de les arts alternatives, de les formes modernes, dels plantejaments puntuals i potser transitoris,…. han donat una dimensió més rica i plural al fet cultural. Ha finit la idea de cultura sacralitzada (filla de la por per tot el que és nou) i la mausolealització (perdó per l’adjectiu de collita pròpia) del procés cultural.
e)La cultura element clau de les ciutats.- I no sols de les grans ciutats però essencialment d’aquests tipus de conurbacions. La importància del fet cultural en les ciutats ve marcada per dos dimensions indestriables i eminents ambdues. El valor material, derivat del sector comercial que influeix directament o indirecta sobre les ciutats, està adquirint un relleu cada dia més important en la vida ciutadana. L’IVAM o el Guggenheim, per exemple, van més enllà, en tant en quant producte mercantil, de les simples transaccions provocades per les entrades o eixides del museu. Però tant o més valuós és l’efecte vertebrador i dignificador que exerceixen sobre la ciutat i cadascun dels seus habitants. La satisfacció, o desencís, expressada en les enquestes pels ciutadans està propiciada generalment per fets culturals d’aquesta mena. Deslligar actualment la ciutat d’una oferta cultural ambiciosa és un dels més greus errors que pot fer el polític.
f)La cultura com element nivellador i solidari.- És evident que la capacitat dels individus per tal d’accedir als processos culturals difereixen com a conseqüència de les possibilitats econòmiques de cadascun. L’existència d’un Palau de la Música, a València o a un altre poble, té major transcendència per a les classes subalternes que no per a les poderoses que poden pagar-se un viatge a Londres o París per escoltar una bona orquestra. Però l’oferta no solament ha de plantejar-se des de la vessant de la materialització d’espais (encara que cal remarcar la importància de l’existència d’ infraestructures culturals) sinò, i potser especialment, de la possibilitat d’accés intents i total de ciutadanes i ciutadans des d’una educació propiciadora d’estímuls a propostes plurals per a tota mena de manifestacions i d’individus.
Les polítiques culturals del nou mil.leni, un futur que ja està ací, caldrà que reflexionen sobre els nous públics i els també nous hàbits culturals que puguen aparèixer, però en qualsevol cas el repte d’unes propostes progressistes i innovadores és tan atractiu com esperançador i complex.
Deixa un comentari