S’ha trencat la Pedra de Roseta i la Matèria de Bretanya s’esmuny per entre l’asfalt viscós d’una societat incapaç de saber que parla ni el propi nom. Les capses amb cucs de seda hem estripat per aprofitar el cartró i vendre’l a pams, mentre els fils brillants dels llambrics abandonem per inútils a un món on tot te preu.
No, Carmelina, són incapaços de veure tot allò que no porta un rètol amb dígits. Com eunucs impossibles de gaudi no podran mai fruir de la paraula lliure, plena de colors i matisos, de la immensa possibilitat de trobar en el mot més intensitat i dimensió que l’estricta ortodòxia o la miserable capacitat mercantil globalitzadora.
Avui desfilaran en processó hipòcrita per dir que la teua és una pèrdua irreparable, que la teua absència no pot suplir-se. Però continuaran sense assaborir la paraula justa ni la proposició delitosa. I el teló obscur amb el que es revestiran no podrà ocultar la inèrcia i la inanitat d’unes vides opaques i uns sentiments nuls. Continuaran secs, engolats, mel·liflus i empalagosos amb les seues doctrinàries admonicions màscara d’una impotència assumida des de la impudícia.
Avui les salmòdies els inquietaran, però no pel silenci de qui ja no podrà per Nadal gratular-nos amb notícies de Sor Isabel i sa cosina; els pertorbarà la vissibilitat de la consumació d’un temps – sobre tot el seu temps- que els permet malifetes acceptades com correctes per l’interés egoïsta i bastard.
Tú i jo sabem, i continuarem sabent, que la paraula és lliure o no hi és; que les pudoroses formes pudixen; que les virtuts exterioritzades sempre estan plenes de cucs; que l’amistat es més àmplia que el propi món; que l’estima ni te mesures ni li convenen; que els somriures van més enllà d’una ganyota obligada; que els límits els imposen els ineptes; que els sentits estan per a usar-se no per aigualir-los des de consciències fètides.
Però que a soles ens quedem!. Tu en el silenci. Nosaltres amb la certesa que mai ja no escoltarem la més sensible de les veus que en tants anys han fet de la nostra llengua -la innominada llengua- vehicle d’enriquiment personal i ampliació de la nostra capacitat de comprensió humana. Sí, ens restaran les teues obres i tornarem a elles una i una altra vegada per recuperar un món i unes sensacions úniques, però ens faltarà la teua presència. Ens faltarà el fum d’aquells cigarrets que tant em molestaven però que esdevenien una mena de cordó umbilical entre les teues paraules i el meu oït. Ens faltara la frase adequada i políticament incorrecta que ens feia més vius i més plens.
Si algun dia la Pedra de Roseta refà el seu codi, la Matèria de Bretanya ens proporciona l’evidència del somni i els teus versos nadalencs es redrecen per sobre el mefític univers que ens engoleix, tornarem a viure nits immensurables als cafés de Cavallers on les impudícies dels poderosos, poderosos només de misèries, seran derrotades per l’afilada paraula de la inteligència del viure. De l’únic viure que paga la pena: el que tú, amb la teua obra i actitud, ens mostrares.
Carmelina, quant t’estimem!.
Gràcies, Jesús, per aquest racó. És un goig poder alimentar l’ànima amb aquest degoteix que ens proporciones en el teu blog. El soroll dels pseudo-polítics ens amaguen el silenci cridaner necessari per alimentar l’esperit.