Les Sitges de Burjassot són, sens dubte, una de les manifestacions patrimonials de la vida valenciana dels segles XVI i XVII més emblemàtiques. Poques construccions van tindre la transcendència d’aquells dipòsits de grà per a la vida qotidiana de valencianes i valencians d’eixos perìodes. En un moment en el que el pà, i per tant el blat, era aliment imprescindible els llocs on dipositar la matèria prima per a la seua fabricació era espai rellevant. Per això la seua construcció, l’emplaçament i totes les circumstàmcies de la seua història són una pàgina principal de la pròpia història del país.
Llibres, investigacions, estudis, etc… han estat constants per acostar-nos a eixa construcció tan simbòlica com entranyable. Només com exemple podríem parlar-ne d’un historiador de Burjassot, Roberto Blanes, que ha fet objecte de la seua dedicació intel·lectual l’edificació i evolució de les Sitges. I d’entre les múltiples publicacions sobre el tema m’agradaria citar la que el propi Blanes va enllestir i li publicà el Consell Valencià de Cultura l’any 1992, ja que és un llibre extremadament pedagògic i que ens proporciona un coneixement de les Sitges ampli i amé.
Però a més de la dimensió de dipòsit de grà, aquestes construccions, han estat un referent del paisatge valencià. No tant sols per elles mateix, que també, com per servir de punt de contemplació de la planúria del Cap i Casal.
Evidentment ara, amb els gratacels i descomunals edificis que tan trenquen la línia de l’horitzó, és difícil contemplar la perspectiva que abans podia veure’s des de Burjassot. I no estic parlant de panorames medievals o de segles llunyans solament.
Les referències en l’obra de Blasco Ibañez, per citar només un escriptor emblemàtic del paisatgisme valencià, als miradors (o miramars) de Burjassot són eloqüents en eixe sentit. Només cal recordar el miramar des del que Blasco contemplava l’horta de València i que es reflexa en novel·les com “Arroz y tartana” o en alguns dels seus contes valencians (miramar, per cert, recuperat pel municipi en una intervenció afortunada i coherent segons els criteris arquitectònics).
El viatger francés Alexandre de Laborde, en el seu conegut llibre “Voyage pintoresque et histoeiqueper l’Espagne par Alexandre de Laborde et una societé de gents de lettres et d’artistes de Madrid”, inclou una litografia en la que es visiona l’horta i la ciutat de València de principis del segle XIX.
Més, molts més, exemples poden aportar-se de la importància com mirador de les Sitges però deixem els dos casos esmentats perque, l’un com manifestació d’il·lustre valencià i l’altre com mostra de la valoració d’un important viatger europeu, són ben explícits de la situació singular del nostre monument. Però les moltes informacions que ens parlen de l’idíl·lic panorama que es contemplava no podem obviar-les en referir-nos al transcendent paper que les Sitges han tingut en tants aspectes socials, naturals o econòmics valencians.
Teodor Llorente Falcó, en les seues “Memorias de un setentón” fà referència als miradors (i explícitament als de Burjassot) explicant com una raó per a la seua construcció la necessitat humana de contemplar la naturalesa (…Necesitaban de cuando en cuando adorar a su bella naturaleza….. diu).
La recuperació per tant de les Sitges de Burjassot caldrà contemplar-la, per tant, no solament per la conveniència històrica de redreçament d’una construcció cabdal de la història económica i social valenciana sinó també com el recobrament d’un espai des del qual la necessitat humana de combregar amb la natura era possible i agradable. L’actualitat però de la fúria immobiliària trenca descaradament aquella capacitat que tan influïa per ajustar les realitats puntuals amb les satisfaccions del viure. Ara des de Burjassot és ben difícl contemplar una València esquarterada per gratacels sense ànima i construccions sense cap gràcia ni gust. Una València que en ocasions sembla oblidar-se de la seua història i de la seua pròpia personalitat.
Una personalitat de la que les Sitges de Burjassot són part important, transcendent, i referent del quefer econòmic i social però també del més eteri, però igualment imprescindible, del més íntim, de l’ànima, d’una societat.
Deixa un comentari