Sens dubte la relació entre una societat civil estructurada i potent i una democràcia idònia i eficient és profunda, imprescindible. No és possible una societat democràtica sense el protagonisme de les entitats i associacions civils. I no solament per la independència i autonomia d’estes dels poders públics sinò, i també, pel propi dinamisme que representa una ciutadania capaç agrupar-se en una tasca de redreçament social.
Ningú no dubta, i la pròpia Constitució així ho indica, que els mitjans per incidir en els procesos de la cosa pública passen pels partits polítics. Són eixos partits els camins pels que s’hem de moure per tal d’incidir en la política en qualsevol dels seus nivells. Però, evidentment, la societat presenta espais que no poden ser exclusius dels polítics. Són espais on l’associacionisme civil te no solament un paper que realitzar sinó que ha d’erigir-se en protagonista destacat, si es pretén que esta siga una societat estructurada i eficient.
Els valencians, per exemple, hem viscut aquestes darreres dècades etapes polèmiques per als estaments polítics en qüestions que devien haver-se ressolt des de posicions estrictament civils. Discusions al voltant d’enunciats científics o acadèmics, controvèrsies sobre matèries estrictament lúdiques o folklòriques, debats, sovint enverinats, que més tenien a veure amb complexos personals o socials que no amb plantejaments polítics han fet que el nostre poble haja perdut oportunitats i situacions favorables en malbaratar esforços públics que mai no devien d’haver-se dedicat a aquesta labor. I probablement, tot, a conseqüència de la manca d’intervenció d’allò que anomenem societat civil.
Si el polític, partit o dirigent públic, entra en temes aliens a la seua pròpia i necessària dedicació pot ocòrrer que perda la visió convenient del seu paper com a promotor dels interessos globals de la comunitat. Pot esdevenir allò que hem vist en tantes dictadures o règims personalistes: que el resultat d’un partit de futbol o la vida més o menys escandalosa de la “famosilla” del moment arriben a ser més importants, almenys aparentment, en la seua actuació que la xarxa viària o la situació laboral del país. Sé que els exemples són simples, però no cal anar molt lluny històricament per recordar com el campió d’una contesa esportiva adquiria rang d’essencial en el quefer polític (i es ficaven mitjans polítics per aconseguir-ho, ¿recorden aquell fill del rumà Ceacescu president d’un club que obligatòriament havia de guanyar la lliga del seu país?).
No es que optem per la “marginació” del polític en qüestions no estrictament polítiques, simplement creiem que el seu esforç ha de dedicar-se als temes d’incidència política, de relleu públic autèntic, i no d’altre tipus en els que pot tindre opinió personal però no elevar-la a la condició d’acció pública. Si a l’esglèsia, per exemple, li demanem que opine de les coses religioses però ens causa un cert malestar quan opina de coses estrictament civils, també als que es preocupen, professionalment o per designi popular, de la cosa pública caldrà exigir-los moderació en l’àmbit espacial de la seua dedicació.
I ací, en tants àmbits de la intervenció social, es on cal exigir la presència i iniciativa de les entitats i associacions civils. El model de les societats més avançades es prou explícit: a més associacionisme i protagonisme civil més consciència i adequada actuació política. Allà on els ciutadans han estat capaços de crear i fer moure entitats dinàmiques i ambicioses en temptatives civils major benestar i satisfacció ciutadana trobem. On els ciutadans saben resposabilitzar-se dels espais propis, els polítics més rigor manifesten en les seues actuacions.
Valencianes i valencians, tradicionalment, hem estat unes persones propícies a bastir associacions en camps que ens eren atractius: bandes de música, clubs esportius, etc….. Però encara estem lluny d’aconseguir una trama associativa que abaste tot l’ampli ventall de possibilitats. D’àmbits culturals a entitats d’estudis, d’associacions de barri a agrupacions lúdiques, de grups d’esplai a cercles d’iniciatives cíviques, …….
En definitiva, el repte del segle XXI no serà tant el de la capacitat dels nostre governants com el de la responsabilitat de la ciutadania per responsabilitzar-se d’aquells espais que són d’obligació pròpia, cosa que porta com a conseqüència la salvaguarda que els garants públics tindran uns àmbits d’acció ben delimitats i verificació civil escaient per fer cada dia un país més lliure, democràtic i venturós.
Deixa un comentari