Plantejar-se el contingut cultural de les falles és una de les constants elucubracions de molts dels nostres intel.lectuals al llarg dels dos darrers segles. Sembla que en un país tan obsessionat pel tema de la identitat, com el nostre, esbrinar l’essència de tot esdevé una activitat imprescindible per poder figurar el nòmina dels lletraferits preocupats pel país.
No seré jo qui negue l’interés per endinsar-se en l’autenticitat del nostre poble i l’estudi dels origes de qualsevol qüestió, però sí crec que estem arribant a uns extrems excessius en eixa mania que pot portar-nos (no ens ha portat ja?) a polèmiques estèrils i actituds incíviques. No estic predicant, evidentment, una pèrdua de memòria col.lectiva ni un abandonament de qualsevol referència històrica i cultural, sinó simplement reivindicant el paper concret i exacte de cadascuna de les accions i qüestions diàries en el seu valor específic, sense extraure-les del propi context ni de l’espai que li correspon. Tendim a considerar transcendents coses que solament són circumstacials o simples passatemps. A elevar a categories filosòfiques allò que només respon a manifestacions espontànies i impulsives. A fer raó de batalla paraules i objectes que es diuen o es plantegen sense cap intenció de controvèrsia.
Per tot això, caldria encetar aquestes ratlles insistint que les falles són, abans que tota una altra cosa, la manifestació lúdica d’un poble. L’esclat d’alegria i festa després d’un període laboriós. Una celebració epidèrmica més que no una elucubració metafísica.
Però també cultura, no faltava més!, són aquells actes i exterioritzacions que fan patent l’efussivitat de una comunitat. Que són exponent d’un ser i sentir, i en el sentir cal incloure sens dubte el de la sensació festiva. Perque “cultura” també pot definir-se com el conjunt de tasques i sentiments que expressa un poble. I en eixe sentit, cultura i falles no poden deslligar-se.
Des dels primers moments en que uns veïns amuntegaren atifells per cremar-los al final de l’hivern i, especialment, quan aquells atifells els convertiren en expressió crítica o lúdica del quefer polític o administratiu quotidià, la falla adquirix una dimensió que no pot separar-se del concepte de cultura del poble valencià. Poques celebracions festives poden reunir en un sol acte tants trets identitaris de com es viu la cultura: el foc com manifestació ancestral del gaudi, l’estètica popular, la crítica lliure, la paraula aclaridora, el soroll lliberador, la música expansiva, …….
Unes flames que ens unixen a la pràctica mediterrània de celebrar els solsticis o els trànsits temporals amb el foc purificador. En totes les riberes de la nostra mar és ben habitual eixe tipus de festeig. Sense anar més lluny, seria difícil trobar en terres valencianes unes festes tradicionals en les que la foguera no tinguera un protagonisme destacat (santantonades, fogueres primaverals, fogueres de sant Joan, …….).
La crítica, la voluntat d’unes persones per dir amb humor però explícitament allò que els sembla censurable, és un dels elements més possitius en el bastiment de tota acció cultural. Sense capacitat crítica no hi ha treball intel.lectual avaluable. Sense sàtira o diatriba no tindrien sentit les falles, serien una simple exposició més o menys estètica però sense ànima, sense la raó essencial que transforma l’amuntegament primari en manifestació autènticament i valuosament popular.
No és aquest, evidentment, el moment de fer teoria ni filosofar sobre la profundització cultural de l’acte faller. No és el moment, ni és convenient, perque pot conduir-nos a perdre el sentit primer que no és altre que el disfrutar i gaudir de la festa. La falla abans que res és festa (l’afirmació pot semblar un ximpleria però no per això és menys certa), no cal que elucubrem sobre dimensions ni conceptes ampulosos. Però si, mentres disfrutem, podem sentir que allò, allò que ens impulsa a la fruició, també té que veure, i no poc, amb la cultura, amb la cultura pròpia de les terres valencianes.
Deixa un comentari