Introducció
Quan s’acostem a la imatge que intel.lectuals, mitjans de comunicació o simplement persones interessades hi tenen del cardenal Tarancón és fàcil trobar-nos amb manifestacions diverses dins una unanimitat admirativa i un acord total de la transcendència d’un personatge clau de l’església i la història espanyola contemporània. Evidentment no tinc en consideració els exabruptes de determinats ressentits per als que l’únic notori i rellevant és l’odi, la revenja i la mala fé, perquè aquests darrers són un verí que l’equitat, la consciència i la convivència ha de procurar evitar.
Deia que són diverses les opinions dins una certa unanimitat. Així Manuel Vicent, en el llibre on retratava algunes de les persones protagonistes de la vida espanyola dels darrers anys, comentava que el nostre Cardenal era una persona el signe distintiu del qual era el “sentit comú”, la seua capacitat de racionalitzar les coses més transcendents. El president del Consell Valencià de Cultura, Santiago Grisolía, exposava però que “el cardenal Tarancón era un home fora de lo comú”. No són posicions contradictòries, en realitat són coincidents perquè “sentit comú” és tan poc habitual, que aquell que el posseeix pot adjectivar-se de “fora del normal”, de “fora del que comunament estem habituats a veure”.
El bisbe Sanus, en l’acte d’homenatge que li lliurà al Cardenal el Consell Valencià de Cultura el dotze de setembre d’enguany, afirmava que era “un valencià químicament pur. Un dels membres més destacats de l’església”. Eixa rellevància eclesiàstica també la citava el sacerdot Emili Marín, director de la revista SAÓ, en assegurar que fou l’artífex de l’apertura de l’església a Espanya i, encara més, lamentava la seua absència perquè “En este moment el cardenal i el seu esperit ens fan molta falta”. El membre del Tribunal Suprem, i company de Tarancón en el Consell Valencià de Cultura, Vicent Montés també ens ha parlat de la gran tasca com pastor i del humanista que presentava una gran capacitat per percebre la realitat. Fins i tot els mitjans de comunicació, i només en citaré un d’àmbit estatal EL PAÍS com resum, l’al.ludien com “un eclesiástico liberal”.
Es però monsenyor Echarren, que va ser bisbe auxiliar seu, qui probablement fà la descripció més adequada: “No se puede comprender la figura de D. Vicente prescindiendo de su capacidad humana, o de su auténtica condición de sincero cristiano, o de su sacerdocio vivido con ilusión y alegría, o de su episcopado asumido con un profundo sentido de responsabilidad eclesial y confianza en Dios”.
Com veuran dos eixos remarquen totes aquestes referències: la seua personalitat eclesiàstica i la seua disposició per comprendre els problemes humans.
La personalitat
Els individus, tots absolutament tots, som fills d’unes circumstàncies genètiques i geogràfiques que a pesar, sovint, de les nostres accions ens condicionen l’actitud al llarg de l’existència. En el cas de cardenal Tarancón el lloc de naixement, també els de residència posteriors, ens són imprescindibles per analitzar-lo. Sense les vivències d’una família lligada a la terra, com la seua, seria difícil comprendre certes paraules i accions.
Quan l’anomenaren membre de la Real Academia Espanyola, i a preguntes dels periodistes sobre l’aportació que podia fer en una institució com eixa, va manifestar que la millor contribució seria fer-se portantveu dels parlars de la seua terra. Alguns no ho interpretaren correctament, però mentre va ser acadèmic ninguna qüestió referent als valencians i al seu idioma va mancar del seu consell, així quan alguns posaren en dubte els plantejaments científics del professor Sanchis Guarner ell va ser un dels signants (junt a la majoria dels acadèmics) que recolzaren les investigacions del gramàtic valencià.
Però eixe lligam amb la terra comporta igualment el sentiment de dignitat de qui sap que l’esforç i el treball ben fet precisen, almenys, de respecte. El llaurador de solc recte, de cura entusiasmada dels arbres, de guano i rec adequats es sent pagat pels fruits però també per l’admiració d’aquells que lloen la seua dedicació. Quan el cardenal Tarancón, per raons d’edat, va presentar la renúncia a l’arquebisbat de Madrid, el papa d’aquell moment, Joan Pau II, li la va acceptar ràpidament. Als pocs mesos es va produir la riuada del 82, que va afectar sobre tot la Ribera del Xúquer. El Papa va mostrar el seu interès en visitar la comarca. A Alzira es bastí un cadafal, i a sobre un altar, per tal que poguera dirigir-se als veïns afectats. Una llarga escala conduïa a l’altar. El Papa i el Cardenal Tarancón iniciaren l’ascensió. Un d’edat i rang vigent, l’altre ja jubilat. Quí va ser més àgil i va arribar més prompte dalt?. El cardenal Tarancón, evidentment, jubilat i tot.
Un autèntic i compromès eclesiàstic
Des dels seus primers anys de magisteri, a Vinaròs o Vila-real, l’autenticitat eclesiàstica, autenticitat que va indefugiblement unida al compromís, fou el seu principi. Considerava que l’església era la raó de la seua existència. Però no una església etèria, vaporosa o funcionarial. L’església del poble de Déu. L’església conformada pels homes i dones que en comunió formen una família i un propòsit més enllà del terrenal.
A Solsona, junt a recomanacions pel comportament als temples dels feligresos o a les obligacions dels creients, no va dubtar ni un sol instant en demanar justícia i dignitat per a eixe Poble de Déu. En març de 1950 es llegia a les parròquies de la diòcesi la seua pastoral anomenada “El Pan nuestro de cada día”. I per tal que no ningú es portés a confondre la competència episcopal amb el reclamar dignitat i justícia pels necessitats, manifestava: “….no nos salimos de nuestro campo cuando afrontamos este problema y cuando escribimos una Carta Pastoral para defender el derecho de los pobres y de los obreros a tener pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana”. Es interessant veure com fa sinònims “dignitat” i “humanitat”. Crec que és prou evident que vida sense dignitat no és humà, segons el nostre cardenal.
Eixa obligació de dir, i de dir des de la seua condició episcopal, el porta a fer un dels discursos més cristians que en molts anys s’han sentit en les esglésies espanyoles: el de la Coronació del Rei Joan Carles, el vint-i-set de novembre de mil nou-cents setanta-cinc. A pesar dels moments difícils (no oblidem que és quan apareixen els “Tarancón al paredón”) demana concòrdia, pau i benestar per a tots els ciutadans per damunt de qualsevol adscripció ideològica i sensibilitat social. I ho fa perquè eixe és el missatge d’un eclesiàstic, ho diu molt clar: “….son muchos los que tienden la mano hacia ella pidiéndole lo que la Iglesia no puede dar, porque no dispone de nada de eso. La Iglesia solo puede dar mucho más: el mensaje de Cristo y la oración”.
¡Qué magnífica lliçó per tots aquells que creien només en una església subjecta al poder terrenal i als interessos de grup!. L’Església de Tarancón és aquella que té present tots els homes i dones que creuen, i fins i tot procura per aquells que no hi tenen fé. Per això, com el Déu bíblic que té més present al fill pròdig, convida a tots a sumar-se a un projecte de pau, solidaritat i feliç convivència, però ho fa amb paraules no de polític o sociòleg sinó amb aquelles, més transcendents i culminants, que es deriven de les ensenyances de Crist. Ho fa amb unes paraules i uns precs que no pot defugir perquè ell és un representant de Crist en la terra. “La Iglesia nunca determinarà que autoridades deben gobernarnos, pero sí exigirà a todas que estén al servicio de la comunidad entera; que protejan y promuevan el ejercicio de la adecuada libertad de todos y la necesaria participación común en los problemas comunes y en las decisiones de gobierno; que tengan la justicia como meta y como norma, y que caminen decididamente hacia una equitativa distribución de los bienes de la tierra”.
En una carta dirigida al Forum de Deusto ho explicita nítidament: “…..Si puedo hacer algún bien no tengo derecho a negarme”. La seua fé l’obliga a manifestar-se i dir i comportar-se sense tindre en compte ninguna objecció de caràcter personal o d’interès individual. L’exigència de ser portantveu d’un missatge és superior a qualsevol altra consideració.
En eixe sentit m’agradaria contar-los una anècdota que vaig viure en la seua etapa de vicepresident del Consell Valencià de Cultura. Com vostés saben era una persona molt amiga de dialogar i xerrar en la sobretaula. En aquell moment era secretari del Consell Enric Llobregat, l’arqueòleg i Director del Museu d’Alacant i entusiasta de les qüestions eclesiàstiques. Enric Llobregat, en les disteses sobretaules, sempre treia a relluir el Cónclave on el cardenal va tindre un cert protagonisme (es deia que en la primera votació va recollir uns quants vots i que la seua influència sobre els cardenals espanyols i iberoamericans era considerable). I procurava de totes totes que el cardenal contara alguna intimitat del que es va viure a la Capella Sixtina. Fins i tot , després d’un menjar saborós i una bona copa i cigar, l’induïa a que diguera quants cardenals el votaren i a quí va recomanar ell. D. Vicent sempre se’n sabia eixir per la tangent, mai no va aconseguir Llobregat que li digués ni mitja paraula del secret de l’assemblea cardenalícia.
Un dia, jo crec que ja estava un poc empipat de tanta pregunta reiterativa, va respondre irònicament (resposta que li vaig escoltar posteriorment en alguna altra ocasió): “…….. diuen que vaig influir en el nomenament del cardenal polac Wojtilla, això diuen però jo no puc afirmar-ho perquè no era conscient, ja que vaig tindre un mareig i mig ensondormit deia vull tila, vull tila, i clar molts ho consideraren com una recomanació”. Com veuran ni en els moments més íntims, amb amistats i gents pròximes, mai no va fer o dir res que estiguera en contradicció amb la seua obligació eclesial, ni quan era un simple rector parroquial ni quan era un Príncep de l’Església.
Tarancón i el Consell Valencià de Cultura
Com ja he senyalat en vàries ocasions el cardenal Tarancón fou membre del Consell Valencià de Cultura, la institució valenciana que assessora i informar a les institucions públiques valencianes sobre matèries culturals. Entrà a formar part de la institució ja en la primera composició el denou de desembre de mil nou-cents vuitanta-cinc.
Aquell Consell tenia entre els seus membres personalitats com Vicente Aguilera Cerni, Andreu Alfaro, Luís García Berlanga, Juan Ferrando Badia, Ramón de Soto, Vicente Buigues, Enrique García Asensio, Alberto García Esteve, Juan Gil- Albert, Emili Gimenez, Santiago Grisolía, Lluís Guarner, Enric Llobregat, José Mª López Piñero, Francisco Lozano, Juan Antonio Maravall, Leopoldo Peñarroja, Rafael Ramos, Manolo Valdés i Pedro Vernia a més, clar està, del nostre cardenal. Poc de temps després ingressarien Joan Fuster, Tomàs Llorens, José Pérez Gil o Vicent Simó Santonja. Amb tots ells, i amb els altres que formarien part fins la mort del cardenal, el vint-i-nou de novembre de mil nou-cents noranta-quatre, va conviure i va ser el referent conciliador.
Referent conciliador, perquè com hauran deduït de la llarga llista d’il.lustres (no he allargat més, però podriem fer-ho amb els darrers companys que en formaren part) l’orige intel.lectual, la sensibilitat social i la cultural i artística era prou diversa i sovint enfrontada. I Tarancón fou l’element essencial en fer de la convivència, i m’atreviria a dir del comportament adequat, l’eix en el que moure’s una institució com aquella. No pensen vostés que eren qüestions de caire polític les més conflictives, en realitat temes d’aquesta mena se’n plantejarien ben pocs i sense importància. Era més aviat la diferent visió cultural i, sobre tot, artística el que plantejava més col.lisions. Els plàstics informals presentaven inconvenients a les propostes dels tradicionals; els qüestionaments d’un historiador podia divergir, i ocorria sovint, amb el d’un altre; la sensibilitat d’uns escriptors podia ser oposada a la d’uns altres lletraferits. Però no mai es produïren topades insalvables gràcies a l’actitud i personalitat del cardenal. Ell fou, com ja he dit, una mena de bàlsam en qualsevol punt que generara antagonisme.
Probablement el seu tarannà va ser decisiu en eixa tasca, el seu tarannà i la seua modèstia. Cal dir que en més d’una ocasió si la va oferir la presidència de la institució, que ell refusà sistemàticament admetent només la vicepresidència, encara que en la pràctica fora el motor, i motor valuós, del Consell.
Però a més del seu tarannà no podem oblidar que el seu concepte de la cultura anava lligat estretament a la idea del benefici que procura a la humanitat. També en aquest sentit va ser un home compromès amb el Concili Vaticà II, un concili que proclama la necessitat de l’aprofitament cultural com eina imprescindible de la promoció humana.
Així definia el cardenal el terme: “……La Cultura no consiste, pues, exclusivamente en la trasmisión de saberes o en la apropiación de los progresos científicos que influyen decisivamente en el progreso de la humanidad. La cultura crea una calidad de vida en la que influyen necesariamente las ideas y las costumbres, la técnica, la ciencia y los valores humanos que hacen madurar a las personas y crean un clima de armonía, de solidaridad y de paz en las distintas comunidades sociales”.
I ell, conscient i compromés amb les seues paraules, no solament va ser protagonista en la vida interna del C.V.C. sinó que va procurar, des de la institució, bastir projectes que portaren a les persones aquelles idees i coneixements que permeteren un arrelament més profund en el propi ser. Així fou promotor, conferenciant i articulista d’activitats com les que es desenrotllaren al voltant del 750 Aniversari de la Conquista de Jaume I (el seu treball “Antecedentes y consecuencias de la conquista de Valencia. Aspectos generales de la cristianización”, és un magnífic estudi en el que esmenta un aspecte poc conegut en la història eclesial valenciana: la cristianització dels visigots, episodi clau per entendre el caràcter de la reconquesta).
En un altre article, amb motiu del Vé Centenari de la primera edició del llibre cabdal de la literatura valenciana, “Tirant lo Blanch”, s’atreveix i tot a fer un anàlisi literari d’eixa espectacular novel.la. I crida l’atenció al seu magnífic escrit, que titola “Tirant lo Blanch y los ideales de la época” la tesi sobre els principis del comportament cavalleresc de l’heroi que imaginà Joanot Martorell. És interessant remarcar que el cardenal arriba a les conclusions que posteriorment han assumit practicament tots els crítics i historiadors: que el Tirant és un llibre els ideals del qual són molt més rics i humans que els tradicionals de les novel.les de cavalleria.
Com podem comprovar la seua actuació al Consell anava més enllà de les reunions, comissions o plens ordinaris convertint-se en animador, i sovint protagonista, d’accions dinamitzadores de cultura valenciana.
Final
Al llarg de la nostra vida podem tindre la sort que de conèixer una o dos persones que ens marquen intensament. Ens marquen en algun aspecte concret: en la professió, en la vida domèstica, en les aficions, en els coneixements, en els estudis, en el compromís cívic o social, etc…. però és ben difícil trobar-nos amb una el magisteri de la qual abaste totes les vessants d’una existència. Que siga model i exemple, tant èticament com pràcticament. Que et diga la paraula afectuosa en moments de renúncia i et modere en els exaltats. Que et proporcione pautes de comportament i propostes transcendents.
He de dir que molts dels que estem ací hem tingut la sort de conèixer eixa persona: el cardenal Vicente Enrique i Tarancón.
Fotos: elperiodic.com
Deixa un comentari