Sens dubte un dels protagonistes més rellevant, i també més desconegut, del trànsit de la València mussulmana a la cristiana, amb la conquesta de Jaume I, és Ibn al-Abbar.
Poeta i bibliògraf essencial per conèixer la història cultural i literària d’Al Andalus, i especialment de la part oriental de la península –Xarq al-Andalus-, polític destacat en el darrer període de domini àrab a terres valencianes, serà qui en nom del reietó Zayyan signe la rendició de la ciutat de València al rei Jaume.
Però la transcendència cultural, social i històrica d’Ibn al-Abbar va més enllà d’una simple data per convertir-se en referent d’un món en extinció, el dels musulmans hispànics, i porta d’una nova realitat, la cultura cristiana i occidental.
Nascut a València en 1199 (595 de l’hègira), de família procedent d’Onda, va escriure més de quaranta llibres de poesia, bibliografia, història, assaig literari, etc…, encara que molts dels seus originals van desaparèixer quan exiliat a Tunis fou cremat el seu cos amb els seus papers.
El seu protagonisme en la transició valenciana del domini musulmà al cristià no solament es manifesta en la seua obra literària sinó, i potser especialment, en la seua actuació política i administrativa. Primer secretari de Ceit Abu Ceit, quan aquest es converteix al cristianisme i es fà sufragani de Jaume I, es fica a les ordes de Zayyan que ha destronat al cristianitzat i s’ha convertit en el nou reietó de València. També primer secretari de Zayyan va a Tunis per demanar ajuda a la defensa de la ciutat, cosa que realitza mitjançant una poesia, una càsida en shin, que esdevé una de les més belles composicions de la lírica hispanomusulmana.
Perduda València s’exilia, primer a Dénia i posteriorment a Tunis on ocupa igualment un lloc preeminent en l’administració. Les enveges i rancúnies dels tunissencs vers els andalusís, més cults, i també les desconsideracions d’aquests pels nadius el porten a la desgràcia i la mort.
Ibn al-Abbar adquirix el relleu de símbol multiple valencià: a) Marca la mutació més transcendent de la nostra història: el pas d’una civilització i organització (la musulmana i oriental) a una altra totalment diferent (cristiana i occidental); b) Produix una obra literària en una llengua, l’àrab, però que cal considerar per temàtica i fons eminentment valenciana; i c) L’exili, l’emigració forçosa, especialment en el món de l’art, es considera sovint la forma més estimada de viure la pàtria. De manifestar el sentiment per l’orige. Ibn al-Abbar farà del seu orige, i els seus records, l’element principal d’una obra clàssica en la història andalusí i del musulmà en general.
Alfred Blas says
Molt interessant, Jesús. I molt necessari en aquests moments tan confusos per apropar les dues cultures.