Conten algunes llegendes que uns pescadors valencians es perderen mar endins. Després d’alguns dies sense saber per on anaven ataüllaren terra i fondejaren en una magnífica badia. Al principi no veren cap persona, però transcorreguts uns moments se n’adonaren d’unes barques pròximes. Acostant-se contemplaren uns mariners adormits dintre. Començaren a parlar entre ells creguts que els adormilats no els entendrien, però quina va ser la seua sorpresa en escoltar com aquells que semblaven endormiscats es dirigien a ells parlant la mateixa llengua i usant els mateixos vocables de l’art de la marineria. Serà que em pegat tantes voltes que hem tornat a terres valencianes sense adonar-nos-en?, es preguntaren. No, no heu tornat a port valencià, esteu a l’Alguer en la illa de Sardenya, els respongueren.
Efectivament allà, moltes milles endins de la nostra mar, hi ha unes gents que parlen la nostra llengua, llengua que en el món de la marineria algueresa és majoritària i amb denominacions dels atifells propis de l’ofici exactament iguals als que diuen els mariners valencians.
Però no és evidentment de qüestions lingüístiques del que volia escriure sinò de les costums que aquelles gents han conservat al voltant de la Passió de Jesucrist i, concretament, de les processons de la Setmana Santa. De com la mar ha estat mitjà de comunicació, d’aproximació, en la forma de celebrar i contemplar un dels esdeveniments més rellevant de la tradició cristina.
Allí, a l’Alguer, es celebra la Setmana Santa a la manera tradicional com ho fan en tants territoris costers espanyols de la Mediterrània. És única la celebració passional d’aquella ciutat en tota l’illa de Sardenya i, potser, en tota Itàlia. Evidentment la cultura portada des de la Península Ibèrica ha condicionat les manifestacions festives, però no devem excloure la identitat de la mar com element aglutinador d’eixes similituds a una i altra costa mediterrània.
En la mar, ens diuen els científics, està l’orige de la vida. Es concentra tota l’essència del ser. De la mar venim i a la mar tendim. Les gents dels voltants de la mar tenen una visió del món diferent, ni millor ni pitjor però distinta, de la pròpia existència a la que tenen els de terra endins.
Qualsevol aproximació a la cultura originada en zones costaneres ens mostra una predisposició i efectes desiguals a la produïda en terrenys interiors i secs. Fiquem per exemple el cas valencià: per ací han passat multitud de civilitzacions (íbers, cartaginessos, romans, bàrbars, romans, musulmans, cristians, …..) i a pesar de la seua diferència social, religiosa i intel.lectual una mena de pàtina, de vel imperceptible objectivament però clarament avaluable, ha fet que totes eixes civilitzacions presentaren alguns trets similars. Si llegim els versos dels poetes àrab-valencians trobarem moltes semblances amb els dels cristians posteriors o amb els romans que ací s’establiren. Si observem la forma de viure de qualsevol d’eixes civilitzacions vorem com la influència de la mar o del clima unifica els comportaments més que no les idees o manaments religiosos, morals o polítics. No és necessari indicar, per evident, les formes de vestir o alimentar-se dels que hi viuen a un lloc mariner o un altre.
La Setmana Santa, com manifestació cultural però també com expressió del sentir comunitari, és una de les formulacions populars més arrelades en la nostra terra. Amb totes les introduccions, en ocasions excessives, que l’han afectat no ha perdut el sentit de religiositat popular i efusió cívica que presenten les espontaneïtats d’uns pobles que contemplen la vida amb l’horitzó indefinit d’una mar eterna. Una eternitat diària que explica planerament la profunditat dels misteris més inextricables. Per això pot ser que els personatges bíblics en la nostra Setmana Santa Marinera assolixen la condició de referents personals, quasi familiars, que percebim tan pròxims i domèstics que ens introduïm, des de l’afecte, en cadascun d’ells. Aquelles persones que ixen en les nostres processons no tenen consciència, ni ganes, de fer una representació sinó de viure una sensació i emotivitat que només des de la profunditat del creure que allò està íntimament lligat a la seua societat més pròxima i afectiva és comprensible.
Sovint els teòlegs renuncien a valorar la importància del sentiment en les qüestions religioses (i els filòsofs en les ideològiques). Res de més lluny de l’autèntica comprensió de la persona front la immensitat del misteri. Tot allò que prové de l’humà és essencial per explicar l’immortal. Tot allò que emana dels sentiments és fonamental per comprendre l’actitud de l’individu front el que és transcendent. No pot menysprear-se una sensibilitat per manca d’un transcendentalisme elucubrant. I la mar, qualsevol mar però també la nostra que és el rerafons de la nostra existència, és el sentiment col.lectiu més evident de tantes manifestacions públiques. Tàciment o explícitament la nostra mar està present en les efemèrides més rellevants. I no solament present, també és nexe amb altres territoris.
Ara, en un segle XXI que sembla tan necessitat d’arrels que impedixquen la despersonalització i pèrdua de sentiment popular, celebracions que unixquen sensibilitat i identitat no solament són convenients sinó imprescindibles. Com imprescindible és que retornem els nostres afanys a la dimensió cultural, social, identitària i enllaçadora d’una mar que és el nostre orige però també el nostre destí.
Deixa un comentari