Hom ha senyalat que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és la disposició legal més important i transcendent de tota l’etapa autonòmica valenciana. Efectivament, la LUEV és la primera norma legislativa que intenta donar-li a la llengua dels valencians uns condicionaments jurídics que la situen socialment i pedagògicament en el lloc que li cal. I en eixe sentit podríem dir que, almenys des de la vessant identitària, aquesta Llei és transcendent.
Però sens dubte la Llei no soluciona tots els problemes que segles de desídia i persecució han generat. La valoració social, per raons històriques i incrementada per moviments migratoris que no tenen cap necessitat d’integrar-se lingüísticament, estava, i encara està, ben lluny de ser l’ideal. A més a més la relativament feliç introducció de la llengua en l’escola no ha gaudit de les mateixes condicions en el cas del seu ús social.
Per tot això cal propiciar espais i programes d’ús social (sense oblidar la major i millor introducció escolar) que abasten tota la globalitat social valenciana. Unes primeres actuacions, en eixe sentit, foren els plans (primer el Triennal i deprés el Sexenal) que en l’època de govern socialista de la Comunitat Valenciana s’enllestiren i que el govern popular posteriorment oblidà. Els pocs projectes que actualment estan en vigor encara són fills d’aquells plans (com ara els premis als llibrets de festes, les ajudes a la retolació en indústries i comerços, els gabinets municipals o comarcals de promoció, l’ús del valencià en la pràctica esportiva, etc….).
Una vessant importantíssima és la dels mitjans de comunicació: televisió, ràdios, premsa, internet, etc….. . Tampoc ací hem anat a més sinò, clarament, a menys. El que en els primers anys de la televisió valenciana podia assumir-se com prevenció o anar pas a pas en la introducció del valencià, ara s’ha convertit en regla que prima ostensiblement l’altra llengua oficial oblidant la primera raó per la qual es creà la radiotelevisió valenciana: el foment de la llengua dels valencians. Podrà dir-se que hi ha un canal, Punt 2, que majoritàriament usa la nostra llengua però la realitat és que això és una mena de “torna” a l’ús abusiu del castellà (i no parle de la qualitat o ètica de la programació ni encara de la qualitat gramatical i sintàctica) en el canal que arriba a tots els pobles valencians i que té major incidència.
Resulta simptomàtic que aquell 72 % que a principis dels 90 creia que el valencià aniria a més s’haja reduit a un esquifit 49 %. Com en apenes deu anys la percepció del ciutadà ha variat tant?. Segurament els dirigents, i no solament els polítics també els socials, culturals i religiosos (¡quin paper més patètic ha jugat la major part de l’esglèsia catòlica valenciana en aquest cas!), caldrà que mediten molt seriosament sobre la responsabilitat d’eixe davallament i la possible culpa que un malentés electoralisme ha tingut.
Cal recuperar l’espirit de la LUEV. Adaptant-la amb els plans i mesures escaients per fer del valencià un nexe d’unió de tots els ciutadans i ciutadanes, siga quin siga l’orige territorial i siga quina siga la seua llengua mare. En aquests moments on el mestissatge sembla imparable, perdre una senyal d’identitat com és la nostra llengua, o veure-la reduïda a una mena de patois llatinitzat, seria una de les mostres de suïcidi cultural, i encara social, més evident. La capacitat de valdre’s de dues o més llengües, ja ningú no posa en dubte, és un dels grans havers en el món que ens ha pertocat. El plurilingüisme que pregonava el Pla Sexenal (que la derrota del govern autonòmic socialista en 1995 va interrompre) no solament és un benefici individual sinò una conveniència social i identitària, que és tant com dir una bona recepta per fer un país cada dia més gran, democràtic, ric i solidari.
Deixa un comentari